Tan bon punt decidírem que ERPV presentaria candidatura al poble, llogàrem una planta baixa per a tres mesos i la convertírem en seu electoral.
No va ser gens fàcil. Abans d’aconseguir-ho havíem visitat tres locals i, quan els amos s’assabentaven de quin partit pretenia llogar-lo, es tiraven arrere i no féiem tracte.
Finalment en trobàrem un. Jo havia advertit el propietari que era per a ERPV i ell em va dir que no hi tenia cap inconvenient. Era professor d’anglès a València i no l’afectaven les precaucions, o manies, pobletanes.
Una de les primeres sorpreses que ens vam endur va ser que hi havia persones que hi entraven amb la intenció de votar. Quan no hi veien les urnes se n’estranyaven moltíssim.
Unes altres ens recitaven totes les desgràcies que ens afligien com a poble.
La gran majoria, si bé, hi entrava a demanar obsequis: rellotges, bolígrafs, calendaris…
Molt prompte vam descobrir que totes les decisions que preníem en aquella santa casa arribaven de seguida a oïda del PP i del PSOE. Campanyes que volíem fer, llocs simbòlics on enganxar cartells o penjar pancartes. En fi, iniciatives que se n’eixien del normal.
Un dels primers sospitosos de xarrar més del compte va ser el pintor, personatge enigmàtic que ens havia pintat la seu de franc. Vam buscar per tots els racons per si havia instal·lat micròfons, però no n’hi vam trobar cap.
Tal volta no era la tecnologia, sinó la llengua humana la que passava la informació als adversaris després que les orelles l’hagueren sentida en directe. Temorosos d’aquest fet, ja havíem vetat la incorporació al col·lectiu d’alguns personatges sospitosos.
Un el vam tombar per no complir el requisit lingüístic. Treballava interí a la Casa de la Cultura i no en disparava una en valencià ni que li trencares les cames. A més a més, tocava la guitarra i cantava flamenc.
En un altre cas hauríem transigit en el tema de la llengua, perquè l’home era negat de veres i només era capaç de parlar en espanyol. Aquest el vam refusar perquè era seguidor irredempt del Real Madrid. Fuig, dimoni!
Un parent d’un exregidor del PSOE el vam rebutjar també. A banda dels llaços de sang, treballava per enxufe a l’Ajuntament.
Diries que amb un procés selectiu tan estricte ens deslliuraríem dels espies, però no va ser així. Ens la van endinyar per partida doble. Un emigrant brasiler i la seua nòvia, de Cullera, se’ns havien enganxat a roda des de primera hora i primer s’acabà la campanya i es feren les votades que sospitàrem d’ells. Ignorants!
Ens la pegaren doblement perquè un espiava per al PSOE i l’altre per al PP. Ens va caure la bena dels ulls durant la celebració dels resultats electorals. Cadascú se n’havia anat a celebrar-los a la casa mare.
Actualment la parella és feliçment casada i ignore si encara treballen d’espies i per a qui.
No sé què pretenien els dos partits grans amb aquest espionatge de pa sucat amb oli. Ells ho deuen saber. El mal és quan els pareous d’aquestes formacions s’apoderen del govern de l’Estat i dirigeixen el Ministeri de l’Interior. Aleshores no envien espies només, sinó torpedes a la línia de flotació.
