Mai no havia vist una cosa igual. El PP, atabuixat per una possible repetició electoral i amb l’amenaça dels bergants del seus socis, duu quasi cent dies fent una ferotge oposició a la seua pròpia oposició.
La propaganda política desplegada per l’extrema dreta oficiosa des del primer segon d’ocupar la Generalitat té tot l’aire d’una guerra d’aniquilació de l’adversari amb protagonistes assenyalats com el diputat Barrachina, que en les seues intervencions sovint recorda la gestualitat i la verborrea del doktor Goebbels.
A la maniobra s’han apuntat per acció o per omissió els diaris degans de la ciutat cada dia més relegats a la trista trinxera dels quioscos a més d’obligats, per pura supervivència, a passar el plateret als acòlits del Consell. També s’han afegit les societats de mòmies al voltant de les quals fan rogle els defensors del valencià neandertalí, a les quals ja se’ls ha promès subvencions amb què finançar les seues activitats i publicacions d’un gran interès antropològic. Fins i tot forma part del contingent Rita Barberà, a qui la clavariessa major de València ha ressuscitat mentre la justícia continua investigant la seua família per assumptes de corrupció estretament vinculats a la seua gestió com alcaldessa.
Ni Mazón, amb aquell aire de xicot un poc fava que s’ha criat en una casa de llauradors acomodats, s’ha quedat al marge ni que siga per a preservar-se –atesa la condició del càrrec que ostenta- dels esguits de fang escopits per les peüngles de la seua tropa. Fet i fotut, el president s’ha convertit en un escampamerdes més.
En el centre de l’ofensiva hi ha els tòpics de sempre, inevitables, cansosos. La Catalunya voraç i la conspiració secreta de les esquerres per a construir els Països Catalans amb l’única intenció d’eliminar «a los valencianos y españoles». En un segon terme hi ha també les campanyes insidioses contra els dirigents que els fan més por.
Una cosa darrere de l’altra, però. Aquests dies el PP acusa Compromís i els partits independentistes de condicionar el seu vot a la investidura de Sánchez a canvi de bloquejar l’ampliació del port de València per afavorir el de Barcelona. No cal dir que darrere de l’ampliació, la qual suposaria un colp de gràcia a l’Albufera i al malmès litoral valencià, hi ha interessos econòmics d’unes elits amb arrels molt enfonsades en els pessebres de Madrid com demostra el suport incondicional de la presidenta Ayuso al projecte. Els responsables del port i el PP mateix defensen l’ampliació just en ple descens del trànsit de contenidors i enmig de l’emergència climàtica. La dreta no està per a hòsties quan es tracta de moure diners.
El cas és que Mazón se n’oblida que l’ampliació del port està aturada per la justícia que reclama una nova declaració d’impacte ambiental. Així mateix, s’ha de ser molt idiota per a pensar que un partit com Compromís, que a més té una por cerval a ser titllat de partit catalanista, treballaria per a afavorir els interessos del port de Barcelona o, encara, els del de Shenzhen, els interessos dels catalans o els dels xinesos. Com sempre els ultraconservadors miren de remoure el tarquim del pensament reaccionari amb finalitats electorals alhora que engreixen les seues xarxes clientelars. Ahir era «el agua para todos» per a construir pisos a les comarques del sud i nodrir els grans propietaris cerealístics de Castella-La Manxa acaparadors de les subvencions europees amb el pretext d’afavorir el camp i atiant l’odi contra Catalunya, sense mirar pèl. Ara és el port de València. Demà potser eixiran que ens volen robar la Gepe com ja van intentar-ho amb la paella.
En el capítol de les insídies cal ressenyar sobretot l’atac constant i salvatge a Mónica Oltra, apartada de la política després d’una guerra bruta impulsada per l’exdirigent de Vox, l’ultra Cristina Seguí.
El cas és que el jutge acaba d’aixecar el secret de sumari en relació a les actuacions sobre Oltra a qui s’investiga per haver encobert presumptament quan era consellera el seu exmarit acusat d’abusar sexualment de la menor d’un centre tutelat per la Generalitat. La policia que ha investigat més de 60.000 correus de l’equip tècnic que treballava a les ordres d’Oltra no n’ha trobat ni un de sol que indique que, efectivament, va ordenar encobrir la seua exparella.
L’exdirigent de Compromís va patir el calvari de la persecució de l’extrema dreta, de Seguí, el coix i els seus esbirros amb el silenci vergonyant del PP a qui havia combatut políticament sense descans pels seus casos de corrupció. Ara, Mazón i els seus, se sumen a la manada de borratxos de les xarxes que miren de destruir Oltra malgrat tots els indicis de la seua innocència.
Tot plegat, el País Valencià s’acosta perillosament a reproduir el clima de violència simbòlica –i no tant simbòlica- dels anys vuitanta amb la inestimable col·laboració de mitjans com Las Provincias –el nostre Mercurio particular- que l’altre dia va assenyalar matusserament, fastigosament, el sociòleg, professor d’universitat i cantant Rafa Xambó.
Quan de temps estarà instal·lat Mazón en aquesta estratègia de pinxos de barri? Fins que els seus governen Madrid? Fins que siga capaç d’engolir-se com va fer Zaplana amb els ultres d’UV a Vox? Pot una societat moderna i dinàmica, malgrat els resultats electorals, fer radiografies sempre incomplertes de la realitat i suportar tanta caspa, tant d’odi, tantes mentides, tanta insídia? Quin govern i quina vergonya de dirigents.
De moment i com siga tenen entretinguts els adversaris. Mobilitzats, també. Ben mirat, no seran tot males notícies.
