Les tres guerres del capitalisme

El capitalisme és un sistema basat en la guerra. És cert que la guerra ha existit en la humanitat des de fa mil·lennis, però amb el capitalisme s’ha convertit en la norma prioritària de tota una forma de vida basada en l’explotació, l’extracció i la despossessió a escala massiva i global. En la intricada xarxa del capitalisme, sorgixen tres tipus de conflictes sistèmics que tracen el camí cap a una deriva genocida, ecocida i, en última instància, suïcida.

El primer conflicte és la guerra intercapitalista entre classes burgeses nacionals que competixen pels recursos abundants fins als anys 70, i entre burgesies nacionals i transnacionals pels recursos minvants lligats a un horitzó creixent d’escassesa a partir dels anys 70. Es competix brutalment i despietadament pel poder, el control del mercat i els recursos, i encara que teòricament la lluita té lloc en un espai de lliure competència, en realitat la finalitat és l’obtenció d’oligopolis o monopolis. Esta rivalitat intransigent és l’essència del sistema, impulsant una incessant carrera cap a l’acumulació i l’hegemonia. Des de les sales de juntes fins als confins més llunyans del globus, les fraccions capitalistes es lliuren a una guerra soterrada, però implacable, que determina el destí de nacions senceres i es convertix en conflictes bèl·lics recurrents. Esta contínua guerra intercapitalista i globalitzada fou la responsable de les lluites interimperialistes, de l’espoli colonial, de les dos guerres mundials i de la Guerra Freda. És essencial destacar que en este conflicte emergix sempre una dualitat dins del capitalisme. D’una banda, trobem una orientació més liberal, estretament vinculada a la preservació i a la preeminència del mercat. D’altra banda, es manifesta un capitalisme de caràcter totalitari o estatal, com en el cas dels règims feixistes, l’anomenat «socialisme real» i els actuals governs nacional-populistes. Estos capitalismes ara també estan lluitant pels recursos cada cop més escassos del que queda de la modernitat en decadència, en una mena de guerra mundial crònica que ompli de conflictes armats el món.

En paral·lel amb la lluita entre fraccions del capitalisme, este practica per sistema una guerra contra els pobles del món. Obrers, camperols, artesans, pobres, col·lectius vulnerables, migrants pobres, dones i pobles originaris es troben sota l’objectiu de les forces del capitalisme, que els exploten sense contemplacions, especialment en les perifèries del sistema, i cada vegada més també en el seu centre. La lluita de classes, una peça clau en esta batalla, revela la divisió profunda entre els que conserven el poder econòmic i aquells que porten el pes de la producció sense gaudir dels seus fruits. Esta guerra no es limita al terreny laboral; es manifesta en múltiples formes de discriminació i marginació. Les dones lluiten per la igualtat de gènere, els pobles originaris per la preservació de les seues cultures, i els obrers, camperols i artesans per una distribució més justa de la riquesa, els migrants pobres i col·lectius vulnerables per tindre oportunitats de dur una vida digna. Fins i tot la llegendària classe mitjana lligada als Estats del benestar es descompon i degrada sota les ofensives per part del capitalisme emparat en el neoliberalisme salvatge. Esta és una lluita que transcendix fronteres i abraça la diversitat de les experiències humanes enfrontant-se als excessos del capitalisme, la lògica estructural del qual esta en l’acumulació per despossessió com a forma prioritària de reproducció ampliada de la taxa de benefici.

Paral·lelament, el capitalisme protagonitza una tercera guerra: la guerra contra la vida, la biosfera i la naturalesa. El territori és explotat, la trama de la vida és depredada, i la terra i els oceans esdevenen un simple objecte de lucre. La sobreexplotació dels recursos naturals i la manca de consideració per la sostenibilitat real dels ecosistemes precipiten una crisi ecològica de dimensions inimaginables. Esta lluita no només té repercussions ecològiques, sinó que afecta directament la qualitat de vida dels éssers humans. Els efectes del canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i la contaminació són sols algunes de les manifestacions d’esta guerra contra la vida, que posa en perill la mateixa supervivència del planeta.

La convergència i mútua retroalimentació d’estes tres guerres en el teatre global del capitalisme conduïxen inexorablement al col·lapse ecosocial de la civilització contemporània i delineen una narrativa inquietant: la deriva genocida, ecocida i finalment suïcida del sistema. La competència ferotge per l’hegemonia entre les fraccions capitalistes, la subjugació dels pobles del món i la implacable explotació de la naturalesa convertixen el capitalisme en un agent destructor, amb conseqüències que ressonen més enllà dels límits temporals i geogràfics. Fins al punt de què la mateixa guerra es convertix en un negoci a gran escala dels que grans corporacions, en aliança amb elits polítiques corruptes i criminals, extrauen grans beneficis. La deriva genocida es manifesta en les desigualtats exacerbades, la despossessió de recursos i les conseqüències nefastes per a les comunitats més vulnerables. L’agressió ecocida es desplega amb la pèrdua accelerada de la biodiversitat, el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals. I finalment, l’orientació suïcida es perfila quan les mateixes forces destructives que el capitalisme ha desencadenat amenacen de destruir catastròficament el sistema que les va originar.

A mesura que observem les conseqüències nefastes del règim de guerra permanent que és el capitalisme en fase de col·lapse, emergix la necessitat de replantejar les dinàmiques estructurals de la nostra societat. Aleshores, es fa peremptori i urgent explorar alternatives radicals que posen fi a este cicle de destrucció i creen les condicions per a la progressiva creació d’un sistema veritablement just, autènticament democràtic, simbiòtic amb la natura i basat en el bé comú.