Octubre del 2012. Una enquesta d’El País situa Mónica Oltra com la política més valorada del País Valencià, amb un 6,1 sobre 10. Eren temps convulsos. El 15M i la PAH omplien carrers, els escàndols de corrupció es multiplicaven i el bipartidisme s’enfonsava a les enquestes. Oltra, amb les samarretes de Wanted, era una estrella emergent que capitalitzava el malestar social amb els seus discursos directes i la presència constant a les protestes. El seu missatge arribava a la gent com poques voltes ho fan els polítics i açò, no soles es concretava en vots, sinó també en audiència. Grans mitjans com La Sexta o el mateix El País se la disputaven per a les tertúlies i entrevistes. I ella es deixava estimar, és clar. Era imprescindible aprofitar la finestra d’oportunitat i assegurar-se que s’arribava a tota la gent possible. Res a retreure. Va fer el que calia fer.
Aprofitar les finestres d’oportunitat i els momentum, però, no hauria d’estar renyit amb el treball de formigueta i la mirada llarga. És obvi que si tens opcions d’anar a una televisió d’audiència massiva a difondre el teu missatge hi aniràs, però també cal tenir clar que els pots estar utilitzant en la mateixa mesura que ells t’utilitzen a tu. Econòmicament –en aquell temps, una entrevista a Oltra era sinònim de bones audiències- com políticament: a les grans empreses de comunicació també els interessa cobrir el mercat de les idees emergents, entre d’altres motius per taponar l’aparició de nous mitjans emergents.
La relació amb aquestes grans corporacions, totes elles de dretes –mai em canse de repetir que l’amo de La Sexta i La Razón és el mateix i sempre em trobe algú que no ho sabia- sempre estarà basada en l’interés mutu. Ni complicitats, ni aliances ni molt menys projectes compartits.
Per açò, per aquestes grans empreses de la comunicació va ser tan fàcil fer caure Mónica Oltra quan els va interessar. Perquè tinguem-ho clar, no van ser els okdiarios ni els marhuendas de torn els qui van descavalcar Oltra del govern, sinó les tertúlies de la cadena Ser i La Sexta. Les mateixes que s’havien beneficiat del fenomen Oltra, després la van sacrificar i l’endemà mateix de la seua exoneració ploraven «per la restitució del mal fet». Fet per qui? Doncs per ells, en bona mesura. Però no els hi ho podem retreure. No és res personal, soles negocis (i política, valga la redundància).
Per açò és imprescindible que qualsevol projecte transformador, siga en clau social o nacional, necessita comptar amb mitjans propis. Segurament l’època dels «diaris del partit» ja han passat, no m’estic referint a mitjans orgànics sinó a contribuir al fet que l’espai polític i social que vols representar tinga uns mitjans que responguen a la seua gent i no als interessos d’uns accionistes que, per molt que posen a alguns periodistes progressistes a donar la cara, són profundament conservadors.
Mitjans que es creguen unes idees i aposten per elles i no canvien segons bufa el vent i «l’opinió pública», i un dia et puguen fer un reportatge sobre el drama dels desnonaments i l’endemà elogiar-te les empreses de desokupacions.
Ja sabem –i aquesta és la realitat sobre la qual treballem- que tenim una estructura judicial viciada i de part. Però sense unes estructures comunicatives eficaces i potents, és impossible que l’esquerra i el valencianisme puguen resistir els embats de la lawfare. No ja les conseqüències purament legals, sinó les polítiques. Amb uns mitjans valencians massius explicant que la persecució jurídica a Oltra era inadmissible i defensant-ne la seua permanència al govern, la història hauria estat molt diferent.
