En este article farem un repàs de l’evolució històrica de les festes de Nadal a la ciutat de València, distingint tres etapes: la del Nadal tradicional, vinculada a la societat cristiana medieval, la del Nadal modern, que emergix a partir de la segona meitat del segle XIX, i la del Nadal contemporani, que es configura en les darreres dècades.
El Nadal tradicional
Inicialment, el principi de l’era cristiana es lligava a la data de l’Encarnació divina de Maria, el 25 de març (nou mesos abans de Nadal), confonent-se esta data amb la de l’adoració romana de la Natalis Solis Invictis (Naixement del Sol Invicte). És a dir, ambdues dates coincidien estratègicament amb l’equinocci de primavera, fins que l’emperador Aurelià va traslladar en l’any 274 el Festival del Sol Invicte al dia del solstici d’hivern, començament de l’any solar. A mitjans del segle IV els papes Juli, Liberi i Lleó fomentaren el desplaçament del naixement de Crist al 25 de desembre, fent coincidir el Nadal de nou amb la festa del Sol Invicte, data de naixement del deu Apol·lo, amb el propòsit d’afavorir la conversió de la població al cristianisme sense excessius trencaments cronomètrics o astronòmics. A partir d’eixe moment, el temps litúrgic cristià determinava una etapa preparatòria o d’espera anomenada Advent, que durant l’Edat Mitjana solia iniciar-se per sant Martí (11 de novembre), donant pas al temps de Nadal i l’Epifania.
Amb la conquesta cristiana de València en 1238 de seguida es va implantar el calendari cristià, amb les seues principals festes religioses, segons els oficis del culte litúrgic al llarg de l’any, segons l’ordre dels principals esdeveniments de la vida de Crist (Advent, Nadal, Epifania, Quaresma, Setmana Santa, Pasqua de Resurrecció, Ascensió i Pentecosta). Dins del cicle de Nadal, com assenyala l’historiador Rafael Narbona, especialista en festes medievals, l’Advent començava litúrgicament quatre diumenges abans de Nadal, i s’acompanyava de representacions de penitència. Després ja venia la data de Nadal el 25 de desembre, amb la Missa del Gall inclosa, celebrant-se també la festivitat de sant Esteve (26 de desembre) o segon dia de Nadal, seguit de les festes d’aire carnestoltenc al voltant dels Sants Innocents (28 de desembre), que solien arribar fins al dia de sant Silvestre (31 de setembre) i el Cap d’Any, o Ninou, i que es coneixien com a “Llibertats de Desembre”. En les dates de Nadal se celebraven les representacions de l’Araceli i el Cant de la Sibil·la, a més de les referides a la Nativitat del Senyor, la Mort dels Innocents i l’Adoració dels Reis d’Orient, ja coincidint amb l’Epifania (6 de gener).
Cal ressaltar que en el Nadal tradicional, totes les celebracions estaven impregnades de la religiositat que donava sentit al conjunt de la vida urbana i a la mateixa existència dels individus. A més, Nadal constituïa l’epicentre, al costat de la commemoració de la Passió, del calendari cristià, de forma que el paper atorgat a l’Església catòlica com a institució guardiana de l’ortodòxia, els dogmes de fe i les tradicions era essencial, i obligava a complir amb els preceptes litúrgics a tots els estaments socials de València. Esta configuració va perdurar durant el temps que va durar la societat de l’Antic Règim, profundament religiosa, i sols a mitjans del segle XIX el Nadal va començar a experimentar canvis de significat o novetats, lligades a un incipient procés de modernització i secularització de la ciutat de València.
El Nadal modern
Entre 1800 i 1936 la Pasqua de Nadal confirmava un cicle complet que anava des del 22 o 23 de desembre fins al 6 de gener, amb una seqüència ritual heretada de la societat tradicional, perfectament estructurada. El cicle començava amb la Nit de Nadal, que incloïa el sopar familiar i un gran rebombori als carrers, sols interromput per la Missa del Gall, a la mitjanit. Tot seguit, transcorrien tres jornades festives dedicades a les menjades, passejos, visites i felicitacions, que ja a finals del segle XIX va incorporar l’assistència a espectacles teatrals i de circ. El 28 de desembre la festa dels Sants Innocents feia eixir als bojos de la Beneficència vestits ridículament, en el que constituïx una continuació de les celebracions carnestoltenques tradicionals de finals de desembre. Tanmateix, al segle XIX el Cap d’Any encara posseïa una escassa o nul·la incidència, sent molt més celebrada la vespra dels Reis d’Orient. Però en este temps Nadal ja començava a constituir un temps de regals i excessos, destinat a créixer progressivament. Amb el temps s’anaren llimant els aspectes més grotescos o incòmodes del cicle nadalenc, accentuant-se les seues característiques familiars d’intimat domèstiques. Amb l’entrada en el segle XX, aparegueren dos novetats, amb uns referents mítics aliens a la tradició catòlica, com l’arbre de Nadal, entre 1906 i 1907, i el Sopar de Raïm de Cap d’Any (1911), elements que introduïren una major complexitat en el cicle de Nadal i que posteriorment agafaren gran força i centralitat
Després de la Guerra Civil el règim franquista intentà impulsar una reconfiguració en clau nacionalcatòlica de Nadal, propiciant també la visibilitat de la Pasqua Militar, acte castrense d’escassa arrel popular, però lligat a l’exaltació de l’Exèrcit Nacional que havia guanyat la Guerra Civil. Tanmateix, el Nadal tradicional ja havia anat cedint espai a la gestió i concepció moderna de le festes, incorporades a la mateixa política cultural de l’Ajuntament de València en el darrer terç del segle XIX, i ja consolidada durant el franquisme amb una Regidoria de Festes, que cada any desplegava la Campanya Oficial de Nadal i Reis, que comptava amb la col·laboració de diversos organismes, entre els quals estaven les instàncies eclesiàstiques i militars. Amb tot, a mesura que passaren els anys, tot i que oficialment es desplegaren iniciatives per a ressaltar el caràcter catòlic de Nadal, com misses, actes sacramentals o instal·lació de pessebres o naixements al centre urbà, la celebració del Cap d’Any va adquirir un caràcter cada vegada més obert, al mateix temps que es disparava la venda d’arbres de Nadal, especialment a partir dels anys seixanta. Paral·lelament, en les llars estava plenament consolidat el costum d’instal·lar betlems, que a poc a poc també es traslladaria a diverses entitats populars, com les comissions falleres. Als carrers, d’altra banda, es va mantindre fins als anys setanta el costum de repartir targetes de felicitacions per part de determinats oficis, com fematers, fusters, repartidors o carters, entres d’altres.
Com a mostra del caràcter més modern de Nadal cal destacar com ja en 1940 es va implantar la Cavalcada dels Reis d’Orient, amb repartiment de regals en l’Ajuntament, un acte que en 1937 tingué un antecedent en una mena de cavalcada infantil laica lligada als valors inherents a la Segona República, la capital provisional de la qual estava en aquell any a València. La nova cavalcada, que s’afegia a les pràctiques del règim de fomentar la caritat institucional, particularment adreçada a la infantesa més necessitada (xiquets pobres, malalts i semblants), estava precedida per una recepció oficial i diverses festes infantils. A partir de 1954 es va organitzar l’arribada dels Reis d’Orient per mar, al port, des d’on la comitiva es dirigia a l’Ajuntament. En 1958, amb motiu de la «riuà» de l’any anterior, s’organitzaren massius repartiments de joguines i llepolies entre els xiquets més afectats. En 1972, la moderna Fira del Joguet, que servia d’aparador a la puixant indústria joguetera valenciana, també va organitzar una donació de regals als fills dels Prínceps d’Espanya. La indústria torronera, que també s’estenia, va anar popularitzant els seus productes, gràcies especialment als anuncis publicitaris i al modern costum de les cistelles de productes gastronòmics de Nadal, que propiciaven empreses associacions populars i institucions públiques entre els seus treballadors. En les comissions falleres, per exemple, van aconseguir gran rellevància les rifes i loteries de Nadal, que servien per a recaptar fons per a les entitats festives. El ressò popular que va adquirir el Sorteig Extraordinari de Loteria de Nadal, retransmès en directe per ràdio i televisió, va contribuir especialment al fenomen social de compartir loteria entre familiars, amics i veïns.
Com ja s’ha dit, a partir dels anys seixanta, coincidint amb l’època del desarrollismo i de l’expansió popular a Espanya de la televisió i de la publicitat, les celebracions nadalenques anaren creixent, aguditzant-se els trets moderns de vivència personal i familiar del cicle, els arbres de Nadal i decoracions lluminoses (tan privades com públiques), la proliferació de regals que la mateixa publicitat i la indústria del joguet i el torró incentivaven, el protagonisme dels sopars familiars de la Nit de Nadal i Cap d’Any, la rellevància dels programes televisius especials en eixes dates, i una massificació de la festa, cada vegada més immersa en una dinàmica de comercialització i consumisme, especialment arran de la millora de la qualitat de vida de la població. A València, com en altres ciutats, també era tot un referent la Fira de Nadal, amb atraccions per a la infantesa, les famílies i grups d’amics.
En eixe context de societat del benestar i classes mitjanes d’acord amb el model occidental, el Nadal es va anar configurant com una època de despesa i consum, de beneficis comercials per a les botigues de sempre i de gran afluència als grans magatzems que començaven a proliferar per la ciutat. De forma que encara que el significat religiós tradicional del Nadal persistia, anava sent complementat per un Nadal cada vegada més secularitzat, plural i divers, amb unes implicacions creixentment mercantils i receptiu a la incorporació de nous elements simbòlics, com ho testimonien la irrupció de la figura de Santa Claus o Papà Noel, provinent del món nòrdic i anglosaxó, però popularitzada per les superproduccions audiovisuals de masses, com les de la factoria Disney. Quant a les antigues celebracions carnestoltenques de Cap d’Any, desaparegueren, però d’alguna forma el seu esperit còmic va persistir en les anomenades “innocentades”. A més a més, la massiva recepció de la ràdio i la televisió entre la població va possibilitar la retransmissió o difusió tant de les Campanades de Cap d’Any com de les Cavalcades de Reis, fent créixer el protagonisme social i comercial d’esta celebració a València.
El Nadal contemporani
Com han assenyalat els sociòlegs Antonio Ariño i Pedro García Pilán, durant les darreres quatre dècades Nadal s’ha convertit en la festa que millor servix per a comprendre les formes de religiositat modernes i secularitzades que expressen els rituals festius de la modernitat avançada, assolint una importància que ni tan sols tenia durant l’Antic Règim. Així, encara que la base de la celebració siga l’àmbit familiar, durant les diferents fases en què opera la seqüència ritual (les grans fites de la qual són Nit de Nadal/Nadal, Nit de Cap d’Any/Any Nou i Dia de Reis) és capaç d’aconseguir moments de «refusió» col·lectiva que abasten, almenys idealment, al conjunt de la humanitat (l’Any Nou se celebra en nombrosos països que excedixen l’àmbit occidental-cristià).
Fonamentada sobre el calendari litúrgic del catolicisme, la festa contemporània del cicle Nadal desborda àmpliament, doncs, la religió eclesiàstica, però és molt més que una religió civil. És com indica Ariño, «una forma de religió comuna». El subjecte celebrant no és local ni nacional, és una communitas ideal, basada en una humanitat concreta en la qual «el proïsme és el pròxim», al marge de qualsevol intermediació eclesiàstica. De fet, l’actual Nadal porta a uns nivells de mobilització col·lectiva difícils de trobar en qualsevol altra festa. El subjecte celebrant es vertebra bàsicament des de les llars, però s’estén a grups o xarxes amicals i al conjunt dels carrers, marcant un temps i espai festiu des d’una simbologia comuna. És, més que mai, una comunitat ideal imaginada com un subjecte universal.
En este context, a València, com ha passat a la major part de ciutats occidentals, Nadal s’ha reconfigurat en les darreres dècades com una festa amb una gran polisèmia de significats, entre els quals estan els religiosos, els identitaris, els familiars, els cívics, els de veïnat o l’exaltació de l’amistat, la solidaritat i el protagonisme de la infantesa. Per això no ha d’estranyar que ja en 1981 l’Ajuntament de València introduïra dins la programació de Nadal l’esdeveniment d’Expojove, una mena de fira de nou encuny adreçada a la infantesa i la joventut, que cada any arreplegaria un lema temàtic. Expojove ha perseverat en el temps, i des de la seua ubicació en la Fira de Mostres continua atraient milers de visitants que participen en multituds d’activitats i propostes, dins les quals s’involucren diverses institucions públiques, empreses i entitats.
A més a més, s’ha intensificat el caràcter de festa nocturna del Nadal, amb eixides multitudinàries a espais públics i zones habituals d’oci de la ciutat, com el Carme o Russafa, especialment al voltant del Cap d’Any (amb l’espectacle en què s’han convertit les Campanades de Cap d’Any en la Plaça de l’Ajuntament des de 2016) i Nit de Reis (amb el ritual de menjar en companya el seu Roscó o Casca). Així mateix, el temps comercial del Nadal actual comença informalment amb una fase prèvia, que solen inaugurar les rebaixes del Black Friday, i continua com a temps festiu amb la cerimònia d’encesa de l’Arbre de Nadal de la Plaça de l’Ajuntament, les festes als col·legis i comissions falleres, la instal·lació de betlems en diversos locals d’associacions festives, o durant els múltiples dinars i sopars d’amics o d’empresa, que animen sobretot el sector de la restauració i la marxa nocturna.
Un altre tret a ressaltar del Nadal contemporani a València és com la progressiva sensibilització amb el respecte als animals i al medi ambient s’ha concretat en la prohibició per part de l’Ajuntament dels circs amb animals (des de 2016), alhora que s’han fomentat campanyes per a promocionar joguets infantils fets amb materials sostenibles o lligats a valors com la pau, la solidaritat, la cooperació o l’igualtat de gènere, entre d’altres.
Una menció especial mereix la popularització i creixement de la Carrera de Sant Silvestre, una competició iniciada en Sao Paulo en 1924, però que després es va estendre per ciutats de tot el món, per a arribar a Madrid amb la Sant Silvestre vallecana en 1964. La primera Sant Silvestre celebrada a València fou en 1984, però més tard va anar fent-se més rellevant i atractiva per a molta gent. Fins al punt de que actualment els 5 quilòmetres de recorregut que té la Sant Silvestre Popular Valenciana s’omplin de vora 400 dorsals de competició, i de més de 15.000 dorsals de no competició. I és just en estos últims participants on s’aprecia l’evocació de la tradició de les «Llibertats de Desembre» medievals, ja que els corredors van disfressats amb tota mena d’indumentàries divertides i tot l’ambient està contagiat del vell esperit del Carnaval, amb les seues característiques de desimboltura festiva, humor i sàtira.
Des del punt de vista de la revitalització patrimonial el Nadal a València també destaca per haver recuperat en 2012 l’antic Cant de la Sibil·la, cant profètic i drama paralitúrgic que fins al segle XVI s’escenificava la Nit de Nadal abans de la Missa del Gall en diferents catedrals de la Península Ibèrica, sobretot en l’antiga Corona d’Aragó. A València es va deixar de fer quan el Concili de Trento (1545-1563) va prohibir les manifestacions teatrals a l’interior dels temples. Tanmateix, hui en dia es torna a representar dins la Catedral de València gràcies a l’organització de l’acte per Institut Valencià de Cultura, amb la participació destacada de la Capella de Ministrers, el Cor de la Generalitat Valenciana, l’Escolania de Nostra Senyora dels Desemparats, junt al Capítol de la Catedral Metropolitana de València, el Gremi de Campaners Valencians, l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, l’Associació d’Amics del Corpus, l’Associació Cultural Comes, el Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València i l’Ajuntament de València.
D’altra banda, l’Ajuntament de València ha introduït en els darrers anys novetats com la descentralització en la instal·lació d’arbres de Nadal pels barris, un imaginari específic lligat a la tradició valenciana en la Cavalcada de Reis, actes de foment de la cultura popular valenciana i múltiples propostes lúdiques per a tots els públics en diversos espais urbans. D’esta forma el Cicle de Nadal-Cap d’Any-Reis no ha fet més que guanyar protagonisme i visibilitat dins el calendari festiu de València, combinant el caràcter de festa global, les seues dimensions comercials, consumistes i simbòliques, i les referències culturals de la tradició local (el Nadal valencià). En síntesi, ben bé es pot dir que la principal festa universal d’arrel cristiana, després de segles de celebració en clau preferentment religiosa, a partir de l’emergència de la modernitat ha anat resignificant-se i obrint-se a interpretacions, vivències i lectures diverses, de manera que en els temps contemporanis el cicle nadalenc ha aconseguit reinventar-se com a festa dinàmica, flexible i popular.
