El 30 de novembre es complixen set anys de la Declaració de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, que va tindre lloc en 2016 en Addis Abeba. Tanmateix, des d’aleshores, una seriosa concatenació de crisis en l’àmbit global (energètica, ecològica, econòmica, sanitària, política i social) està posant en perill la continuïtat de la festa de les Falles tal com la coneixem, almenys a la ciutat de València, epicentre i referent de la celebració. En este article explorarem els efectes d’un factor que, lligat a les crisis esmentades, dificulta especialment la viabilitat i sostenibilitat de la festa actual. Ens referim a la descomposició de la classe mitjana, un fenomen social de gran impacte que s’està produint tant en el marc occidental, com específicament en l’àmbit europeu, espanyol i valencià. Tot seguit, exposarem la naturalesa del problema i les conseqüències que pot tindre en la festa, així com la necessitat d’abordar canvis estructurals en ella per tal de mantindre la seua vitalitat i dimensió patrimonial.
Les Falles: de festa de classes populars a festa de classe mitjana
Històricament, la festa de les Falles ha estat essencialment protagonitzada i organitzada per les classes treballadores populars, molt vinculades amb els seus veïnats i la vida local. Amb tot, també hi han hagut nuclis de la festa lligats a una petita burgesia urbana de botiguers, artesans, autònoms i xicotets empresaris, a més d’emplaçaments o demarcacions de classe mitjana-alta o alta, en la mesura que certs sectors benestants aprofitaren la seua inserció en la festa per a promocionar-se socialment, fer negocis o guanyar una certa legitimitat cultural lligada a un valencianisme folklòric. Tanmateix, el caràcter moderadament interclassista de les Falles no li llevava el seu tarannà predominant popular, molt visible també en els continguts satírics dels cadafals. Fins i tot l’aparició del col·lectiu d’artistes fallers cal entendre-la dins del perfil popular de la festa, en estar més a prop de les condicions materials i cosmovisió dels artesans tradicionals que al món dels artistes moderns.
Estes circumstàncies es mantingueren aproximadament fins a les darreries dels anys 60 del segle passat, quan a Espanya començà l’anomenat desarrollismo franquista, que va comportar l’emergència d’una incipient classe mitjana, que pugnaria per homologar-se amb una pròspera classe mitjana occidental connectada a la industrialització, la vida urbana, la formació de l’Estat del Benestar i l’expansió de la moderna societat de consum. Efectivament l’economia espanyola va experimentar un creixement notable, amb importants inversions estrangeres i un cert desenvolupament industrial, que al costat de l’expansió del turisme i la construcció va contribuir al desenvolupament i consolidació de la classe mitjana, que es va reforçar amb l’extensió de l’educació, la industrialització i la urbanització. Moltes persones van accedir a professions tècniques, administratives o altres ocupacions que van proporcionar-los un estatus i un nivell de vida, com les vacances pagades, que es consideraven propis de la classe mitjana, una classe que habitualment sol estar associada a l’aspiració de la mobilitat social per millorar les condicions de vida.
A mesura que es desenvolupava la transició democràtica a Espanya i va aparèixer un modest però creixent Estat del Benestar, l’anomenada classe mitjana va continuar guanyant centralitat, tant social, com política, alhora que es van produir canvis en l’estructura econòmica i laboral del país, amb l’aparició de noves oportunitats d’ocupació i l’expansió de sectors com la construcció, el turisme, l’administració autonòmica i local i els servicis. En la societat valenciana, esta dinàmica també es va reflectir en l’evolució demogràfica i urbana. Les ciutats es van expandir, i nous barris i urbanitzacions van sorgir per acollir la creixent classe mitjana. A València, entre els anys 60 i 80 es va disparar el nombre de noves comissions falleres i la festa també començà a mutar, fent-se més gran i complexa. De tal forma que, tot i conservar una base eminentment popular, va anar adquirint a un perfil definit per individus autoreconeguts com de classe mitjana, amb aspiracions d’estabilitat. A poc a poc, estos passaren a entendre la festa com un objecte de consum, un mitjà de projecció social i mecanisme d’afirmació identitària en clau de col·lectiu faller cohesionat.
Per això la festa fallera canvia en profunditat a partir dels anys 90, ja que passa a estar associada a un sector social predominant que es percep com diferent del tradicional perfil popular, i que intenta demostra-ho amb un major esforç d’inversió econòmica, com demostren la proliferació d’envelats, la despesa en indumentària i en festa-espectacle, els rituals fallesmajoristes o l’aposta per falles més grans, aprofitant l’època daurada del suro blanc. Simultàniament, els sectors socials més modestos resultaren desplaçats de la festa, alhora que els grups de classe mitjana alta i alta, lligats a les comissions amb més poder econòmic i visibilitat mediàtica, servien de referent al que aspirar per a la classe mitjana fallera, tot i que fora per la inserció d’alguns dels seus representants en eixa aristocràcia fallera en la qual convergien els que s’ho podien permetre i els que desitjaven permetre-s’ho.
La descomposició de la classe mitjana i els seus efectes en les Falles
Però el ben cert és que tant el cas espanyol com a valencià la classe mitjana tenia els peus de fang, atesa la seua dependència d’un Estat del Benestar feble i recent, i el seu lligam amb un model econòmic molt vinculat sectors productius que les successives crisis econòmiques (1973, 1993, 2008) mostraren com a fràgils i inestables. Perquè, com sosté el periodista Jorge Dioni, si la classe mitjana es definix bàsicament per l’estabilitat, en el cas espanyol en realitat era una classe treballadora que podia anar-se’n de vacances, una mena de classe mitjana provisional. Així, els factors que en el seu moment van ajudar a crear el concepte de classe mitjana, com treball estable, salari constant, serveis públics, mobilitat social i consum sostingut, començaren a ser erosionats per les crisis econòmiques esmentades. Si a això afegim la convergència de les crisis a partir de 2020 (sanitària, ecològica, energètica i bèl·lica), el panorama és el de què totes les estructures que fins ara semblaven estables han començat a trontollar, especialment eixa classe mitjana aparent i provisional que semblava sòlida i permanent, i que constituïx la base social de la festa fallera.
La dura realitat és que s’han incrementat la inseguretat laboral, la desigualtat econòmica, l’encariment del crèdit, l’endeutament, la desconfiança en les institucions i la conflictivitat general. Paral·lelament, s’ha reduït el poder adquisitiu dels salaris, reforçant-se l’atur estructural, la subocupació, la precarietat vital i la mobilitat social ascensional. A tot això cal afegir l’impacte físic i psicològic de la pandèmia de covid-19. I cal no oblidar tampoc l’efecte destructiu que les polítiques neoliberals han tingut en desregular els mercats i reduir la intervenció de l’Estat, l’ha provocat el progressiu desmuntatge de les estructures socials de protecció social (sanitat, educació, servicis públics) en benefici d’un grup reduït de la classe alta (privatitzacions i concentració de riquesa), de tal forma que les classes mitjanes han anat entrant en descomposició i tornant-se prescindibles per al neoliberalisme hegemònic.
En el cas valencià, com afirma el sociòleg Rafael Castelló, les classes altes s’han enfilat, mentre que les baixes s’han afonat, quedant-se les classes mitjanes més a prop de les baixes que en la resta de l’Estat espanyol. Dit d’una altra forma, la polarització interna, l’empobriment relatiu, la devaluació laboral i el maltractament estatal configurarien l’experiència de les classes mitjanes en el cas valencià, sobretot amb el domini d’un model econòmic en el qual les inversions estan dominades per les tendències extractives que intenten aprofitar les rendes monopolístiques de la ubicació geogràfica i espacial. Una suma de factors certament demolidora, més que suficient per a parlar d’incertesa i la frustració per a la classe mitjana valenciana.
Aleshores, si tenim en compte que la festa de les Falles té actualment el seu fonament social en eixa presumpta classe mitjana en descomposició, i considerem que esta anirà molt probablement a més, el problema estructural per a la festa és greu. Aparentment el col·lectiu faller continua “com sempre”, sobretot perquè els seus sectors més benestants seguixen tirant del carro de les aparences, però per baix augmenta la desigualtat entre comissions, s’erosiona la solvència de les més febles, es multipliquen els problemes de cohesió comunitària, d’inserció en els barris i de manteniment de la major part de comissions.
Dit d’una altra forma, el desplegament de la crisi de la classe mitjana al món faller dibuixa un panorama inquietant, atès els seus efectes perniciosos: la reducció del temps disponible per a fer vida fallera activa davant la necessitat de treballar més per fer front a despeses creixents; la necessitat de prioritzar despeses i obligacions personals o familiars més immediates, que dificulten els múltiples compromisos que suposa la participació associativa; la preferència en les comissions per les activitats de consum barat front a altres que suposen aportar més, com el cadafal o les iniciatives culturals; els problemes per assegurar el relleu generacional; o les dificultats per fer front a la inevitable transició ecològica, entre altres problemàtiques.
Mentre açò succeïx, la festa es torna un gegantesc pseudoparc temàtic al servici del turisme de masses, la gentrificació i un model neoliberal de festa consumista que convertix l’espai urbà en pur espai comercial, relegant a un segon pla les relacions simbiòtiques de la festa amb el veïnat, la cultura local o el mateix patrimoni faller (especialment els cadafals). Paral·lelament, els artistes fallers (un sector amb moltes vulnerabilitats i en general desprotegit) i altres artesans vinculats a la festa, poden veure’s afectats tant per l’encariment de les matèries primeres que fan servir a conseqüència de la crisi energètica i ecològica, com per la disminució del poder adquisitiu dels fallers i falleres, ja que estos, com a consumidors festius, podrien optar per alternatives més econòmiques, el que limitaria el treball i ingressos dels artistes fallers. Tot això genera desmotivació i desànim en el col·lectiu professional, perquè s’imposa adaptar-se econòmicament i ecològicament o tancar, especialment davant la inexistència d’un ferm suport institucional per a preservar la viabilitat l’ofici.
El necessari decreixement de la festa fallera
El principal problema d’estes crisis que es retroalimenten i dels seus efectes demolidors en una classe mitjana que ara es revela com una il·lusió passatgera, és no voler reconèixer la gravetat de la situació. Un comportament especialment preocupant en el món faller, que es diu a si mateix que s’ha tornat a la normalitat, que tampoc és per a tant i que al final tot millorarà i la festa continuarà sent forta. La vida fallera, amb els seus rituals, preocupacions, grups de poder i velles idees convertides en dogmes, vol continuar com si res passara, negant-se a mirar la realitat de cara, com si el món faller estiguera en certa forma fora del món.
Però el ben cert és que les crisis aniran a més, perquè les perverses lògiques de funcionament de la nostra societat són les que són, i els problemes no fan més que acumular-se fora de les portes el casal. I comencen a entrar en ell visiblement, per molt que es faça creure que no passa res rellevant. Per tant, el primer de tot seria acceptar el que hi ha, i després obrar en conseqüència. Des del nostre punt de vista, això passaria per un necessari decreixement de la festa, pensat i dirigit prèviament, perquè el temps s’esgota i d’una manera o altra eixe decreixement vindrà, i val més que no siga de manera desordenada.
Com que les classes mitjanes es van a veure abocades a tornar a ser de nou populars i treballadores, caldria reorientar la festa en eixe sentit. Caldria, per exemple, compartir recursos, buscar alternatives creatives per reduir costos i trobar maneres innovadores de mantenir viva la tradició fallera. També seria pertinent obrir la porta a la col·laboració i la innovació, fomentant una major resiliència i la capacitat d’adaptació. Especialment en el tema de la transició ecològica, apostant per materials més sostenibles i en general per una festa més modesta, desmercantilitzada, que connectara més amb la realitat social dels barris, una festa menys turística, més inclusiva i més verda. Una festa inspirada per una cultura de “fer més amb menys”, d’optimitzar els recursos disponibles, evitant l’excés i centrant-se en l’essencial.
Les mesures concretes caldria pensar-les i posar en marxa mecanismes de participació, deliberació i governança que pogueren donar resposta els reptes de la realitat més immediata. Les institucions, òbviament, poden i deuen ajudar, però la responsabilitat essencial està en el col·lectiu faller. Al remat és este el que amb la seua implicació dona sentit a la trama associativa que garantix la transmissió de la festa i els seus principals valors patrimonials. El problema, cal insistir, és que els dos pilars essencials de la festa, les comissions i els artistes fallers, estan plenament afectats per la descomposició d’una classe mitjana que en el seu moment àlgid, marcat per un horitzó optimista, feu amb la seua implicació que la festa es fera més gran. Però la festa ja és massa gran, i la majoria dels que la sustenten ja són cada vegada menys classe mitjana i ho tindran cada vegada més difícil per mantindre les Falles com les coneixem. S’imposa, per tant, el decreixement, s’imposa mirar més enllà, s’imposa la refundació popular de la festa.
