L’eixuta biografia del conseller Rovira

Per entendre per què el Pp governa al País Valencià, cal entendre com funciona el seu negoci. Per exemple, d’on ha sortit José Antonio Rovira, l’actual conseller d’Educació? El cert és que el conseller Rovira té una biografia més lineal que un pal d’escombra: professor d’economia, regidor de l’Ajuntament d’Alacant, director general d’educació en la Conselleria d’Educació, director territorial de la mateixa conselleria…  El seu cap en el Departament d’Economia Aplicada era Diego Such. I quan Diego Such, que havia militat sense sort en gairebé tots els partits socialistes valencians, decidí entrar en el Pp, Rovira es posà a les seves ordres sense pensar-s’ho. Què hi podia fer si no? Una tesi doctoral? En les eleccions del 1991 Diego Such encapçalà la candidatura del Pp a l’Ajuntament d’Alacant, mentre que Rovira es conformà amb l’onzè lloc de la llista. Era la jerarquia. 

Però la biografia de Rovira s’anima considerablement si considerem que es va casar amb Consuelo Maluenda. Els Maluenda, de Monòver, sí que tenen unes trajectòries fascinants. Per començar, eren dos germans, nascuts tots dos en els anys més negres de la postguerra: Gonzalo, el més gran, i Rafael, el segon. Rafael Maluenda Verdú s’afilià a Alianza Popular pocs mesos després de la creació del partit. Va ser diputat a les Corts Valencianes des de l’inici de la primera legislatura fins al final de la setena. Trenta-dos anys. Un rècord. Des de l’escó, en aquest temps, va tenir una infinitat d’ocasions de fer el ridícul. I, generalment, no les desaprofità. El Diari de Sessions va ple de les bestieses que proferí. L’altre germà, Gonzalo Maluenda Verdú, encara té una biografia més suggestiva: va ser secretari particular del president de la Generalitat Eduardo Zaplana. Consuelo Maluenda és filla de Gonzalo Maluenda. Coneix tots els secrets del partit. Per això ha estat ficada fins al moll de l’os en l’organització interna del Pp d’Alacant. N’han arribat a considerar-la una mena de governanta. Va presidir la comissió de llistes electorals.  

Ara que Carlos Mazón és president de la Generalitat, les famílies del Pp de les comarques del sud del país veuen la vida amb optimisme. És l’assalt al poder. Ja no s’hauran de conformar amb els negocis rutinaris de la Diputació i l’Ajuntament d’Alacant. S’estan col·locant en les conselleries i fins i tot es pensen que tenen influència en la direcció estatal del partit, com en els millors temps de Zapalana. Però què diran els seus companys de les comarques del centre i del nord? Què diran els buròcrates de la ciutat de València, tan acostumats a manar? Després d’esperar l’èxit electoral durant vuit anys, estaran disposats a conformar-se quatre anys més amb un trist paper de regidor en un municipi de l’extraradi de València? En el Pp valencià ja hi ha molts descontents que critiquen les pallassades del govern de Mazón. I el cert és que Rovira ha començat la seva gestió amb molt mal peu. Ha alarmat la gent exhibint el seu odi al català. I l’inici de curs a les escoles i als instituts va donar lloc a un seguit de despropòsits inaudits. No es recorda un inici de curs més caòtic. Quant de temps haurà de passar perquè en el seu partit algú aspiri a desplaçar-lo de la poltrona?

Les exhibicions d’odi lingüístic que caracteritzen el conseller Rovira són un error que el seu partit, que no mana a l’Estat, no es pot permetre. Abans de la derrota en les eleccions estatals del juliol i en plena eufòria després de guanyar les autonòmiques del mes de maig, les pallassades antivalencianes del torero Barrera i les amenaces de retirar el valencià de les escoles del conseller Rovira podia semblar que tindrien una claca que les aplaudís. Però governar la Generalitat exigeix més rigor que fer quatre martingales per acontentar els amics en la Diputació d’Alacant, i Rovira s’està convertint en una pedra en la sabata de Mazón. Si crea molts conflictes amb el valencià a la Conselleria d’Educació, se n’haurà de tornar a Alacant. I ho tindrà ben guanyat, perquè en el seu partit ja fa temps que es pregunten quants vots contra el Pp van mobilitzar les seves amenaces de suprimir el valencià a l’escola, fetes tot just quatre dies abans de les eleccions estatals.