Sempre he tingut diversos llibres entre mans. No soc d’aquells que, fins que no n’acaben un, no en comencen un altre. Hi ha vegades, però, que em passe de rosca per la quantitat que en porte, al mateix temps, al coll. Ara, distingisc tres formes de lectura que són les que faig servir cada dia. De bon matí, molt matí, abans d’alçar-me, m’agrada llegir en la tauleta tàctil o en el telèfon mòbil, així no he d’encendre el llum i no moleste la meua companya. Llig una bona estona abans d’abandonar el llit. Encara que preferisc adquirir els llibres en les llibreries, de vegades necessite una lectura immediata i me la compre en línia. Com que no soc expert en aquestes compres, en alguna ocasió m’equivoque i n’adquirisc algun en format digital, com ara, el primer volum de La Méditerranée et le Monde Méditerranéen à l’époque de Philippe II, un clàssic de l’historiador francès Fernand Braudel. Ja em vaig estranyar molt del preu. D’aquesta manera, només òbric els ulls, no tinc més remei que encetar un capítol d’aquest excel·lent llibre, perquè, després del meu viatge a Grècia, he volgut rellegir-lo per tractar d’explicar-me per què l’ouzo i la cassalla són la mateixa mar.
Com que l’aplicació que faig servir per escoltar novel·les mentre camine també conté molts llibres electrònics, sempre tinc alguna novel·la preparada. Ara mateix, acabe de llegir un llibre preciós, Papallones negres, de Priscilla Morris, sobre el setge de Sarajevo, que serveix per anar fent boca per als temps que vivim i per preparar-nos per allò que pot vindre. En aquesta aplicació, puc gaudir de moltes de les obres de Periscopi (estic esperant Terminus de Joan Benesiu), La Magrana i El club dels novel·listes. Ara, he començat El càntic del profeta de Paul Lynch i Escrits llibertaris d’Albert Camus —els dedique una estoneta a cadascun abans d’alçar-me. Encara em queda, en format electrònic, Viaje en autobús, de Josep Pla, que em portà a llegir-lo la magnífica biografia Un cor furtiu, de Xavier Pla, que, com sabeu, llig (en paper) a glops petits perquè no s’acabe. Viaje en autobús és una crítica ferotge de l’escriptor de l’Empordà a la Catalunya dels vencedors: “una radiografia de la misèria moral, intel·lectual i econòmica d’aquell moment històric”.
En paper també, devore la “cabalosa i inquietant” novel·la L’anell del nibelung, en què Amadeu Fabregat torna a fer-se notar, ara, a la manera de Proust. Una obra que, segurament, ressenyaré, i que, segons diu un amic, de moment, només l’estem llegint tres persones molt concretes. Per raons òbvies, m’encanta que Amadeu haja triat el dialecte oriental per a la seua novel·la. Amadeu té molt clar que hi ha diferents registres, o variants diafàsiques (es deien així quan jo m’hi dedicava), per a les diferents situacions comunicatives. Estaria molt bé que Abelard Saragossà escrivira també les seues memòries, o una novel·la, en català oriental. Podria contar aquell viatge que férem a la Universitat Catalana d’Estiu, quan volíem construir un món molt bonic, quan volíem fer una Revolució que seria l’hòstia. Sempre li estaré agraït que em retornara amb el seu cotxe a Sueca. L’anada, a la Catalunya Nord, la vaig fer a stop i m’ho vaig passar molt malament. Si ho escrivira en dialecte oriental, voldria dir que estaríem en un país molt més normal i normalitzat. També estic llegint, amb la intenció de ressenyar-la, una història que aborda la memòria, com la novel·la d’Amadeu, però que és molt diferent (no tés res a veure) i que m’agrada per altres motius. Em referisc a El solatge del temps de Tobies Grimaltos: “Ara, als records els passa com allò que Plató assegura que succeeix amb les creences verdaderes: que són com les estàtues de Dédal, que si no les lligues, se’n van, que no els agrada romandre en l’ànima de l’home. Cal lligar-los si no volem que ens abandonen.” Això, en la col·lecció Moment memorialística, d’Alfons el Magnànim, que tan encertadament dirigeix Xavier Serra.
Massa llibres alhora, veritat? Encara queda El camí dels falsaris de l’amic Antoni Martínez Bonet, que narra la història de dos matrimonis prejubilats que prenen la decisió, en una nit etílica, de vendre tots els seus béns, comprar dues caravanes i marxar pel món, com deia mon pare que feia la tia Miquela, que no he sabut mai qui era. Una aventura que té de tot i que t’ajuda a desconnectar de les coses de cada dia. Finalment, encara que ja l’he acabada, vull citar l’excel·lent novel·la Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana, que ens fa sentir algunes veus i vides emportades per la guerra. També molt actual en aquest moments que sonen tambors llunyans, o no tan llunyans, de guerra. Si em veieu per Sueca, recordeu-me que ja fa temps que la tinc i que l’he de tornar al meu amic Manuel Baixauli. No us parle dels llibres que escolte mentre camine, perquè moltes vegades perd el fil i sovint els canvie sense acabar-los. Normalment, són novel·les de lladres i serenos encara que, de tant en tant, cau algun assaig, com ara, el darrer que he escoltat que és Nexus de Yuval Noah Harari. Avui, tinc preparat ¡Despertemos! d’Edgar Morin.
