Soc lectora en català perquè he tingut sort. I, tot i que només llegira els lloms dels llibres, hauria sigut profitosa la meua sort. Ho he pensat ara que hi ha aquesta crisi d’alfabetització. També he tornat a pensar: tant de bo ser rica per regalar llibres infinits.
M’han comprat molts, moltíssims llibres. En casa hem llegit en la nostra llengua. M’he aprés de memòria històries senceres perquè encara no sabia llegir en pàgina. Viatge sempre amb maletes tan carregades de llibres que els trens arriben tard a causa del sobrepés. Tot això només dins de l’univers de casa, dels viatges per bosses i bosses de llibres, de les històries que ens inventàvem, dels contes que els meus pares tenien dins del cap. Fora de casa no hi ha biblioteca a prop, ni llibres en català als aparadors, ni ningú que en sàpiga, ni cap altra casa amb allò a les prestatgeries.
Em sap greu que no s’entenga que el que s’entén amb la llengua teua és insubstituïble. No sé com es defineixen els drets, però que se’t moren les paraules, com quan se’t moren les plantes, és una catàstrofe; què es fa quan no es pot parlar, què es fa quan no es pot respirar. Vaig copiar de L’analfabeta: «S’assisteix a un sabotatge intel·lectual i nacional, a una resistència passiva natural que, sense acord previ, sorgeix de manera espontània». Agota Kristof ho va escriure quan de sobte, després d’haver sobreviscut a una guerra, el rus es va imposar a l’escola. Quan de sobte, sense voler, havia de sentir-se molesta, perquè s’havia interromput el que volia dir, com quan se’t comencen a morir les plantes i tens allà el test i ni l’angle, ni l’aigua, ni res perquè tampoc pots pensar amb claredat.
Kristof diu soc analfabeta quan arriba a Suïssa uns anys més tard, també de sobte, i de sobte l’hongarés s’esborra. S’ha exiliat i ha de viure amb unes altres paraules i sense saber ben bé per on començar. Pense molt en Agota Kristof, però ara que l’alfabetització es troba en risc d’existència hi he pensat encara més. Tan en risc que li faig llàstima a la gent quan dic que escric en català. Quina llàstima escriure al buit. El buit és la no-educació en català, no trobar-se’l escrit per casualitat als espais públics, no plorar per no trobar llibres en la nostra llengua sense haver de buscar i buscar i tenir sort.
Jo he tingut llibres perquè he tingut sort. Demanar l’accés a les paraules nostres és com demanar en una transfusió de sang que, per favor, el grup sanguini siga compatible. Hi ha dies en què t’imagines que és evident que podràs estudiar i aprendre i comunicar-te en la teua llengua i no oblidar com s’escriu ni com es llegeix. El d’ara mateix és una cursa cap a l’analfabetisme.
Perdrem tantes maneres de dir i de fer i d’entendre i d’imaginar i de crear i de desesperar-nos. Perdrem la comunicació. Se’ns crearà una pel·lícula sobre la pell que no sabrem identificar. És la resistència del cos a la manca de tantes coses que ens pertanyen i a les quals els hem extret l’oxigen. Com quan agafes una aspiradora i fas l’experiment d’envasar al buit un tros de qualsevol cosa dins d’una bossa de plàstic. El plàstic s’ajunta, es replega, queda rígid. La cosa brilla.
La veritat és que tan de bo se salvaren les paraules, perquè és l’únic que tenim de real. Vull dir salvar-se amb vida: que puguen ser dites, compreses, escrites, pensades. Vull dir: alfabetització enmig d’aquesta qüestió educativa que ens envolta. Tereseta la bruixeta sabria què cal fer.
