Arriba a ser asfixiant el nivell de buidor, grolleria i banalitat a què hem arribat en el discurs polític. Des de la política espanyola, on uns personatges dignes d’una pel·lícula de Torrente ocupen portades i tertúlies, a declaracions infames d’una presidenta de comunitat autònoma, exigint que la dona que vulga avortar se’n vaja a un altre lloc; o una comissió de festes d’un ajuntament que, com a tota ocurrència, fa servir un eslògan que porta implícit la desaparició i l’extermini d’un Poble. Mentre un diputat autonòmic compara la detenció durant dos dies d’uns activistes a Israel, a una reclusió a mig camí entre Guantánamo i Auschwitz, i un altre li respon que “que grassonet ha tornat d’Auschwitz”. És tant el respecte que sent pel que va passar als camps d’extermini, que inclús escriure aquest darrer paràgraf m’avergonyeix.
Ni tota detenció és Auschwitz, ni tota massacre de persones és un genocidi. Ni tots els immigrants són criminals, ni tots els musulmans són terroristes.
La necessitat d’impactar l’oient amb missatges curts, ens ha convertit en éssers irreflexius que busquem una frase que siga com un cop de puny en la cara del que tenim enfront. I així les hipèrboles se succeeixen una darrera d’altra. Ara sentim Feijóo dient al Parlament dels espanyols, que a la seu del PSOE els bitllets corrien com en un prostíbul, i hom es queda astorat de la baixesa que hi amaga eixa frase. Però el mateix dia un jutge del Tribunal Suprem s’atreveix a dir que com és possible que un diputat que és investigat (Ábalos), encara ocupe el seu escó, i diu que això s’ha de mirar. I mentrestant, a casa nostra, un any després, un any nogensmenys, la Generalitat aporta un document, que dic jo haurà redactat un becari, amb una llista de les trucades de Mazón el dia de la gota freda en què van morir 228 persones, sense cap mena de comprovant, i d’això en diuen prova. I passa per ser un fet natural, que un any després encara no se sàpiga què va fer el president mentre la gent s’ofegava, i 12 milions d’euros resten al calaix mentre la gent fa mans i mànigues per a aixecar llurs vides.
I al sud de la península, 2.000 dones, pel cap baix (90.000 podrien ser les dones que al País Valencià pateixen una situació més o menys semblant), viuen moments de greu incertesa per la desídia d’una administració que no ha sabut gestionar una llista, i ara aboquen un grapat de milions d’euros per a contractació de personal, etc. Ara?, em demane. Quan la gent o ja ha mort o està en perill?
Però quin escandol és aquest, que han de morir 228 persones perquè en la següent gota freda les coses es gestionen com Déu mana, o exposar 2.000 persones a la incertesa sobre si tenen o no un càncer. Quantes hectàrees de bosc han de cremar perquè es posen en marxa polítiques reals de prevenció?
I mentre el discurs polític i els noticiaris van plens de xafarderies, insults i estupideses, la gent cada vegada viu pitjor, i hem de sentir els aduladors del sistema, que en això, sí que tots estan d’acord, que l’economia va com un tir, que mai ha anat tan bé, i que hauríem d’estar parlant del miracle econòmic espanyol.
I certament és un miracle, però no econòmic, sinó social, perquè és un miracle que encara aguante el sistema polític, amb uns serveis socials enfonsats, un habitatge inabastable, i grans dificultats per a arribar a final de mes. Supose que l’economia va bé perquè el nivell d’inversió en serveis públics està sota zero, i la riquesa que genera el poble engreixa aquells que fan que les estadístiques que fan bullir els números de la macroeconomia pugen.
De fet, si donem una ullada a l’informe elaborat per la “Red Europea de Lucha contra la pobreza y la exlusión social”, que compta amb l’aval del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030″, el percentatge de persones amb dificultat per a arribar a final de mes ha anat augmentat des del 2021 fins a situar-se en el 48,5% (gràcies, PSOE-Sumar). I es comptabilitzen 12,5 milions de pobres a l’estat espanyol, afectant més dones, xiquets i gent gran. I això sense comptar la degradació dels serveis públics o l’accés a l’habitatge (més mercès al govern més progressista del món).
I mentre el debat real, el de les coses de menjar, que tant agrada dir a la gent d’aquesta nova esquerra instal·lada en el poder, es perd entre l’estultícia informativa o directament no es fa, hem de suportar que els que se suposa que són els nostres ens bombardegen amb banalitats, estupideses, cortines de fum, falsos debats, o directament ens manipulen, fugint d’estudi sobre les causes reals del tot plegat, i que podem resumir, per al cas del País Valencià, de forma senzilla, en la constatació de ser un país colonitzat i d’estar sotmesos a un règim capitalista desbocat.
