La catàstrofe causada per la dana el passat 29 d’octubre a alguns barris de València, l’Horta Sud, la Ribera, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel-Requena ha tornat a posar en evidència un fet fonamental: els valors de l’autogestió, l’ajuda mútua, l’autonomia i l’organització horitzontal són efectius i més necessaris que mai en una societat que ja està sota els efectes del colapse ecosocial. En un context apocalíptic on l’Estat i les seues estructures han deixat abandonades a les comunitats, han sigut les xarxes de voluntariat popular, les pràctiques de suport mutu, d’acció directa, d’autodefensa i l’esforç autogestionat dels pobles i del poble pla els que han aconseguit allò que l’aparell institucional no va poder: organitzar el caos, oferir ajuda real, i omplir de sentit el buit que van deixar les autoritats.
Este fenomen no és nou. En cada desastre, en cada crisi, com han destacat no pocs estudis, es mostra que l’organització comunitària i autònoma resulta ser la resposta més ràpida, humana, eficaç i democràtica davant l’abandonament. No obstant això, esta mateixa eficàcia és el que atemoreix al poder, que viu del seu sistema jeràrquic, vertical i tecnocràtic. Per al poder, veure al poble autoorganitzat i empoderat sempre és una amenaça directa, perquè la seua lògica es sosté en la verticalitat, en la representativitat abstracta, en la delegació de sobirania i en l’ordre capitalista que requerix estructures jeràrquiques, patriarcals i hostils a la natura. Per això els seus representants d’extrema dreta s’apropien del lema “sols el poble salva el poble” i els de la socialdemocràcia neoliberal proclamen que “tots som Estat”. En este sentit, no hi ha grans diferències entre les grans opcions polítiques i sindicals, ja que majoritàriament estan alineades amb un model, en sintonia perversa amb el funcionament de l’economia capitalista, que situa el control en mans d’uns pocs i no permet la autodeterminació real de les comunitats. És cert que amb un govern diligent i unes estructures públiques de resposta ràpida ben gestionades la reacció a una catàstrofe sempre és més eficaç que la d’una administració incompetent o corrupta, però el ben cert és que el suport mutu sempre esdevé crucial i mostra la millor cara dels éssers humans.
L’autogestió popular demostra en la pràctica que és possible autoorganitzar-se i prendre decisions col·lectives sense intermediaris, apel·lant a una lògica de cures solidàries i de cooperació altruista no mercantilitzada. I esta demostració concreta podria fer que molts es qüestionaren si darrere de la “normalitat” no s’amaga un estat de catàstrofe quotidià provocat pel capitalisme, on les persones depenen d’institucions llunyanes i impersonals que no estan realment al seu servici, sino al dels poderosos. Si en un moment de crisi es pot autoorganitzar exitosament el socors i la gestió del desastre, per què no pensar en una autogestió quotidiana que responga a les nostres necessitats i aspiracions a un tipus de societat sota regles no capitalistes? És tot just eixa pregunta la que els poders volen evitar que la gent es faça.
Així, la por de les elits és comprensible: temen que el poble s’adone que no necessita estructures jeràrquiques ni d’intermediaris autoritaris per a viure en comunitat. Temen que la gent descobrisca que hi ha altres formes d’organitzar-se, de decidir i de viure que no passen pel filtre de les estructures i subjectivitats capitalistes. Formes de vida que tenen profundes arrels històriques, en les cultures dels pobles originaris, en la tradició occidental dels comuns i en els moderns moviments llibertaris. La història humana ens mostra clarament que, en no poques societats, fins i tot les complexes, els principis de cooperació horitzontal, democràcia participativa, simbiosi amb la natura i el suport mutu han prevalgut sobre la jerarquia, el patriarcat i l’autoritarisme.
La lliçó que deixa esta crisi, llavors, no és únicament sobre l’autogestió en temps de catàstrofe, sinó sobre la possibilitat de reinventar radicalment la societat des de l’autoorganització popular, en desafiament directe a l’ordre establert. Les elits no dubtaran a intentar reconduir esta presa de consciència, perquè saben que en ella resideix un germen alliberador, emancipador, que posa en perill els fonaments del seu poder. Però ací rau precisament la grandesa de l’autogestió: no és només una resposta davant l’emergència, sinó una proposta integral per a construir una vida amb propòsit i sentit, autèntica i veritablement democràtica.
