Jo no estic en contra de les noves tecnologies. Al contrari: gràcies a Google Maps ja no he de discutir amb la dona cada volta que ens perdem pel món. Però m’està costant d’entendre això dels nòvios digitals. A la Xina, diuen, la gent es fa parelles de pantalla: una veueta suau et diu bon dia, et posa emoticones amb corets i, si t’agafa fluix, fins i tot et consola com ho feia la tia Maria quan et pelaves el genoll. Mira, jo vaig créixer en un poble on les pantalles eren els vidres bruts de la finestra, i els avatars, els veïns del cantó. Temps de corbella i de bicicleta rovellada, de carros i d’alguna moto que feia més fum que soroll. L’amor, allí, era una altra cosa. No era un missatge programat ni una veu d’algorisme. Era una mirada furtiva darrere d’una cortina o una mà que et fregava per error al ball del dissabte. I tremolaves, sí. Però de veritat. Em fa gràcia això de dissenyar-te la nòvia perfecta: guapa, educada, pacient, tot oïda, tot cor. No hi ha maror ni crítica, no et deixa tirat ni et fa la guitza. Ideal, no? Però també una mica trist, com qui es compra un meló i no el tasta mai perquè li fa por que no isca bo.
Jo, que he viscut amors d’estiu que acabaven al setembre com les cireres, no sé si sabria estimar sense conflicte. Vaig tindre una amiga poeta, ben llunàtica i meravellosa, que parlava amb un elefantet de goma i el tractava com a confident. En aquell moment em pensava que li faltava un regó. Ara veig que, en realitat, estava trenta anys per davant. Ella ja entenia que l’amor, a voltes, és imaginació. Però ho feia de veritat, sense algoritmes. I mira, parlant d’això, jo de menut jugava amb una rajola lligada a un cordell. Era el meu camió. I jo era feliç, arrossegant aquell tros de ciment pel carrer com si fóra un Pegaso de set tones. No tenia Wi-Fi ni bateria, però sí una fantasia que em bastia mons. Ara, els xiquets tenen tauletes i YouTube, però no sé si somien tant.
Diuen que ara estimar és més fàcil, més segur, més assequible. Però també més fred. Com una carícia feta amb guants de làtex. Que no et taca, però tampoc et commou. I a mi, ho confesse, m’agrada l’amor que fa mal una mica. El que et fa dir “t’odiaré sempre” i, cinc minuts després, “vine, que fa fred”. No m’agradaria sonar carca. Ja sé que el món gira i que la tecnologia també estima. Però si estimar és només dir “m’encantes” amb una veueta sintètica, si tot és tan net i tan controlat, em fa por que al final l’amor siga com una aplicació de mòbil: desinstal·lable. I jo, ho dic clar: si no hi ha tremolor, si no hi ha un “me n’hauria d’anar però no puc”, si no hi ha un bes que arriba tard… no sé si vull estimar així. Perquè, ja em perdonareu, però jo encara somie amb una rajola amb cordell.
