La mort dels nostres colpeix. És una trompada brutal. Tot i que en alguns casos vinga anunciada, i malgrat les creences en relats religiosos més o menys compensatoris, la pèrdua dels qui estimem és devastadora. Restem desorientats, corbats, a la intempèrie.
Certament, viure és sobreviure, acumular pèrdues. D’algunes, com ara dels avis, diem que és llei de vida. Atés que al Regne d’Espanya l’esperança de vida el 2025 era de 81,1 anys per als homes i de 86,3 anys per a les dones, resulta estadísticament normal perdre’ls. També, segons a quina edat, els pares.
Però aquestes lleis no alleugereixen el dolor. Els antecessors acostumen a ser molt importants. Deixen una empremta profunda. I l’absència, un buit profund i permanent. Qui no recorda una iaia generosa i pacient o un pare que comparteix la saviesa?
L’indicador de l’esperança de vida potser genera un efecte no desitjat, tanmateix. Molts consideren que arribaran a viure més enllà de la huitantena o, d’alguna manera, que els toca arribar-hi. Amb tot, només és una mitjana (alguns viuran per damunt i uns altres per davall) que marca fins quan es preveu que viurem, segons el patró de mortalitat actual.
Potser per això, la mort de gent jove encara sobta més. Quan llegim l’obituari d’una persona de menys de seixanta anys ens inunda una sensació d’injustícia, fet que s’intensifica quan es tracta d’un xiquet o d’un adolescent. Però la biologia no és justa. Ni la societat, que sí que podria ser-ho, una mica més almenys, tampoc no ho és.
L’òbit dels familiars són tràngols difícils d’empassar. Però, i la dels amics? També. Molt. Sé de què parle, dissortadament. A la meua edat, més d’un ho sap.
La matinada del 14 al 15 de juliol, ara fa una setmana, el meu amic Santiago Bergamín Redondo expirà. Em vaig quedar tocat. Encara ho estic. Sabia que, d’uns anys ençà, carregava un pronòstic inapel·lable, una sentència sense indult possible, però tots dos esperàvem que els avanços mèdics li permeteren aguantar un poc més. No fou possible. Tenia cinquanta-quatre anys, vint-i-set anys menys que el que dicta l’esperança de vida.
El coneixia de pàrvuls, a la guarderia Saint Antoine, de la qual contava anècdotes divertides que jo no recordava. Tenia una memòria prodigiosa i era un narrador d’historietes molt divertit. Mantenia records nostres dels quals jo només conservava flaires confuses. Amb la seua mort, he mort una mica. La memòria també és social.
Santi era d’un optimisme desbordant. Conservava sempre un somriure a la cara. Ell mateix, burleta, es definia com un “donant de felicitat”. I tenia raó. Contribuïa que la gent del seu voltant fora més feliç.
Vivia al carrer d’Alzira i jo al passatge de Ventura Feliu, al mateix barri de València, que més tard aprendria que es diu Arrancapins, al districte d’Extramurs. Aquesta proximitat geogràfica ens feu compartir col·legi, els Agustins del carrer d’Albacete. I l’alfabet, l’aula, una classe de quaranta-cinc, tots xics durant l’EGB. Seria durant el BUP i el COU (els dos darrers cursos de secundària i els de batxiller actual) quan vindrien algunes companyes: poques.
Encara mantinguérem la relació més enllà de la majoria d’edat, quan els camins universitaris i laborals ens separaren. Quedàvem, de tant en tant, a fer-nos un entrepà en un local del carrer del Marqués del Cenete o a empassar-nos una cervesa en un bar del carrer dels Carters, a tocar de l’habitatge on visquí els primers tres anys, al carrer de Llanera de Ranes. Alguna vegada, a les trobades, s’hi incorporava algun altre agustí. Ara sent, però, que en foren massa poques, que l’amistat és una joia que cal conrear-la més.
Divendres, unes tres-centes persones, algunes del col·legi, l’acomiadàrem al tanatori de València, en una cerimònia laica. Era molt estimat. Les intervencions i els aplaudiments, emotius, em confortaren. Torní a plorar. Mirava el taüt i pensava: no pot ser. Tot ha de ser una burla de les seues. Ara eixirà de la caixa i, amb un somrís, ens amollarà alguna ocurrència i ens farà feliços, una altra vegada.
Però la vida no és cap broma, la qual cosa no significa que no puguem prendre-nos-la amb humor, com feia ell. Sé que l’existència és una successió d’alegries i de colps des del 25 de febrer de 1989. Quan encara no havia fet díhuit anys, una ventada feu ensorrar el mur d’una fàbrica abandonada sobre el cotxe en què estaven el meu amic Frederic (Fede) Feases i la seua promesa, Angi. Els vents huracanats d’aquella jornada segaren la vida de dues persones més al cap i casal. A mi, em llevà un amic, que també era un guia. I, de passada, s’endugué una mica d’ingenuïtat.
Trenta-un anys més tard exactament, el 25 de febrer de 2020, seria mon pare, Vicente Flor Simón, qui deixaria la vida. De vegades, l’atzar és capritxós.
La mort d’un amic genera sentiments semblants a tothom. El sociòleg Pedro García Pilán escrivia el passat mes de maig un text bellíssim i corprenedor sobre el traspàs de la també sociòloga Elena Gadea: “por esperada que sea, la muerte, cuando realmente llega, no deja de arrasarnos con su vacío, de colmarnos de tristeza. La universidad pierde a una gran socióloga —se integró en un magnífico equipo de sociología rural: estudiar los desmanes del capitalismo agrario fue su manera de poner la sociología al servicio de los más débiles—, su alumnado una excelente profesora, su marido al centro del mundo, y yo, como, como tantos y tantas otras, a una grandísima amiga a la que no sé cuándo podré dejar de llorar.” Elena tenia cinquanta-tres anys, encara més jove que Santi, que dilluns n’hauria fet cinquanta-cinc.
Sense negar la faena que poden fer psicòlegs i altres professionals, trobe que l’amistat (l’amistat íntima, em referisc, no la de Facebook) és cabdal, també per a l’estabilitat emocional i, per tant, per a la salut. Un espai per a compartir, relaxar-se, ser realment un mateix sense haver de dissimular…
En un període d’itineraris laborals dispersos, de jornades múltiples, d’acumulació d’obligacions, sovint els amics baixen al fons de la llista de prioritats. I acabem pagant-ho. Ens aïllem. És una errada, una errada greu.
Donem les gràcies per les amistats, cuidem-les, gaudim-les. I, com que som animals simbòlics, una abraçada forta a Santi, a Elena i a cada amic que hem perdut pel camí. Mentre vivim els qui us hem estimat, continuareu al nostre costat.
