La setmana passada, a les portes del Dia de l’Orgull LGTBIQ+, l’alcaldessa de València volia notorietat i protagonisme i els va aconseguir fent gala d’una ignorància supina. Ja sabem tots què va dir, però convé recordar-ho. No posa la bandera multicolor al balcó de l’Ajuntament el 28 de juny perquè no hi col·loca tampoc la de cap tipus de malaltia: ni de l’ELA, ni de l’alzhèimer, ni del càncer, ni de l’homosexualitat. Mesclà el Dia de l’Orgull Gai amb els dies d’aquestes afeccions. Sens dubte, el subconscient la va trair, encara que a posteriori negara el paral·lelisme. Pensarà que ens curarem d’aquest greu trastorn per penjar un drap de colors d’una asta? Una de dos: o hauria d’haver-se disculpat o hauria d’haver dimitit d’immediat. Però ni una cosa ni l’altra. Això sí, el Dia Internacional de l’Estupidesa, quan siga fixat en el calendari, caldrà penjar una foto d’ella en la façana principal del consistori valencià. Estem davant d’una homòfoba de llibre. Valencians i valencianes, disfruteu allò votat. De segur que més d’un ja hi troba a faltar Joan Ribó.
Per desgràcia, tinc ben a prop dues persones que pateixen algunes d’aquestes malalties. Una, de 60 anys, té esclerosi lateral amiotròfica i es troba en una fase molt avançada i crítica, pràcticament ja en cures pal·liatives. L’altra, de 49 anys, ha sigut diagnosticada recentment de càncer d’esòfag i la setmana passada es va sotmetre a la segona sessió de quimioteràpia. L’analogia imprudent que ha fet aquesta desassenyada em sembla una ofensa no solament als qui no som heterosexuals, sinó sobretot a tots aquells que estan literalment sofrint alguns d’aquests terribles mals i que lluiten per superar-los. Celebrar amar a qui un vol i com un vol, per a aquesta senyora, és com tindre pàrkinson o diabetis. Escoltar-la, en canvi, a mi em genera vòmits i diarrea.
Convé recordar-li a aquesta destrellatada que l’OMS va despatologitzar l’homosexualitat fa 34 anys. Però, tot i això, el 2005 el Partit Popular encara va dur un expert al Senat, Aquilino Polaino, que afirmava que ser gai era una malaltia i que als homosexuals se’ls podia ajudar amb teràpia reparativa. La regresía en la màxima expressió. Té moltes coses per aprendre encara aquest grup polític sobre les realitats i les reclamacions del nostre col·lectiu. Les seues paraules són un insult a la intel·ligència humana i una ofensa a tota una comunitat que malda per fer-se respectar després de segles de persecucions, pallisses freqüents i atacs i calúmnies de tota mena. Quan encara ens assassinen per la nostra orientació sexual, i no parle del Tercer Món, sinó ací, a Galícia (Samuel Luiz in memoriam), aquesta barruda es permet no penjar un emblema reivindicatiu. Mentre que hi haja gent insensata com M. José Catalá, estarà justificat que continuem bregant perquè onege en els balcons de les institucions la insígnia que ens representa, i s’hauran de llavar la boca amb lleixiu cada vegada que llancen una brofegada contra nosaltres. És categòricament fals que els assoliments socials els hàgem aconseguit entre tots, la dreta no ha fet més que boicotejar tot els avanços en matèria afectivosexual i ara vol posar-se una medalla que no li correspon. O he de recordar-li qui va recórrer la Llei de matrimoni igualitari contra el Tribunal Constitucional?
Un any en l’alcaldia i n’hem retrocedit cinquanta o seixanta. Però com és possible que aquesta poca-solta siga la màxima autoritat de la tercera ciutat més important d’Espanya? No té nivell per a governar una ciutat com el Cap i Casal! Això demostra que ja qualsevol pot arribar a un càrrec així. De veritat que els nostres xiquets i les nostres xiquetes van estar en mans d’aquesta atrotinada entre 2011 i 2015 quan va ser consellera d’Educació, Cultura i Esport? Ara entenc per què no volia reunir-se mai ni amb els sindicats ni amb ningú, perquè no sabia fer la o amb un canut, era eixir de la seua zona de confort i la feia ben grossa. Com ara.
Aquests del PP són de molta missa, molta beateria i molta verge, però a més de pregar cal treballar. La susdita no va tindre cap problema a posar una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats l’any passat en una de les zones més importants de l’Ajuntament de tots els valencians, creients i no creients, de cara al seu nomenament. És a dir, les seues creences religioses sí que es poden exposar en la casa de tots, però l’estandard que reclama els drets d’un col·lectiu històricament perseguit, denigrat i denostat, eixe no. La llei de l’embut: l’ample per a mi, l’estret per a tu.
En tot cas, més que una malaltia, deu ser una pandèmia, perquè som milions i milions les persones al món que no amem de la manera que a ella li agradaria. Amb bandera o sense, les llibertats són innegociables. No hi ha cap religió ni cap dirigent polític que impedisca estimar com i a qui un vulga. M’agradaria saber què li passa pel cap a Javier Maroto quan milita en un partit alguns membres del qual el consideren un malalt per compartir la vida amb una persona del seu mateix sexe, però bé que van anar tots a la seua boda. Hipocresia en estat pur. Per cert, ell és pera o manzana? Li ho haurem de preguntar a la relaxing cup of café con leche in plaza Mayor. I dic jo que si patim d’homosexualisme, tindrem dret a una baixa per incapacitat laboral, no? Ser del PP o de Vox sí que és una patologia, però mental, de psiquiatre de guàrdia. Ells sí que haurien d’estar inhabilitats per a l’exercici de les funcions públiques. Cada vegada que obrin la boca, el preu del pa augmenta.
Jo li recomanaria a l’alcaldessa que viatjara un poc, que deixe de mirar-se el melic, que veja com tracten l’homosexualitat altres democràcies avançades, que es pegue una volta pel nord d’Europa i decidisca si vol continuar sent l’ovella més casposa i rància del corral. El meu exnóvio ha estat recentment per Estocolm i em comenta que allí, pertot arreu, hi ha banderetes amb els colors de l’arc de sant Martí, i ací, en canvi, aquesta figaflor no la vol posar en la casa de la vila. Els regidors de Compromís van intentar penjar-la-hi i la policia els ho va impedir, com si fora una bomba de destrucció massiva. Però, és clar, Suècia és Europa, però nosaltres, per a algunes coses, no ho som. Ja ho va dir algú: l’Àfrica comença als Pirineus.
M. José Catalá (quina creu per a una anticatalana com ella tindre eixe cognom, això sí, amb accent castellà) no és l’única baliga-balaga dins el Partit Popular. El director general de Diversitat, Stephane Soriano, va dir sobre el principal col·lectiu LGTBIQ+: «Lambda que se busque la vida a partir de ahora, pero ya […] De la Generalitat que no esperen nada». Què volem d’aquest Govern de PP i Vox, autocràtic i feixista? Això és el que ens ofereix la dreta i l’extrema dreta: res. Però és que de mascles alfa com ells tampoc no desitgem cap cosa. O sí, que ens deixen en pau d’una vegada, anhelem viure tranquils, sense que ens utilitzen com a arma de doble tall. Ja n’hi ha prou, fotre! Tant els importa amb qui ens gitem i amb qui freguem? Per l’amor de Déu, xe!
Si no fora per la recent descoberta que ha fet un grup d’investigadors al jaciment de la Cova Negra de Xàtiva, pensaria que la regidora torrentina és la reencarnació d’una neandertal. Segons sembla, els antics homínids ja protegien els més dèbils i indefensos, com van fer amb Tina, una xiqueta de 6 anys amb síndrome de Down que hi va viure entre fa dos-cents setanta-tres mil i cent quaranta-sis mil anys. Segons un estudi que acaba de ser publicat en la prestigiosa revista Science Advances, la nena, lluny de ser rebutjada, sembla que va sobreviure els primers anys de vida gràcies a les cures i la solidaritat del col·lectiu. O siga, que els neandertals ja s’ocupaven de cuidar els companys més vulnerables del grup i, en canvi, aquesta dona, en ple segle XXI, en comptes d’empatitzar amb el col·lectiu LGTBIQ+, fa el ridícul més absolut amb insinuacions rocambolesques.
Per a acabar de tallar el vestit, us transmetré una reflexió ben interessant que em va fer un amic quan em va veure tan afectat i indignat per les declaracions d’aquesta xalada. «No t’enfades, Òscar, amb els del PP. Un s’enutja amb qui decep, però ells mai no ens han decebut». I té més raó que un sant. Podrien desil·lusionar-me els partits d’esquerres si no donaren suport a la causa, que no és el cas. Però la dreta i l’extrema dreta no ho han fet mai. Fins i tot podria decebre’m la gent que els vota, però no els representants populars i ultres en si. Perquè són, com diria Antonio Machado, Mala gente que camina / y va apestando la tierra… L’alcaldessa no posa banderes. En realitat, sí que n’ha posat una de ben gran, enorme, immensa, planetària: la de la intransigència, l’odi, la ignorància, el fanatisme i l’obcecació. Eixa és la seua; la nostra té sis franges i colors i és la de la diversitat, la igualtat, la tolerància, la llibertat, el respecte i l’amor. Ni punt de comparació.
