En una entrevista que la periodista Silvia Intxaurrondo va fer al director tècnic de la Volta ciclista a Espanya arran les protestes que enguany hi ha hagut per la participació d’un equip israelià en la competició, la professional va sentenciar que la violència no és la protesta, sinó el genocidi que l’exèrcit de Netanyahu està duent a terme a la Franja de Gaza i que s’ha cobrat la vida ja d’almenys 62.000 persones. Davant aquesta realitat tan cruel, la gent, espontàniament, s’ha rebel·lat al pas de la carrera per diversos llocs de la geografia espanyola amb l’objectiu de no normalitzar el que està ocorrent a més de tres mil quilòmetres de distància.
Que una part de la ciutadania espanyola isquera a protestar als carrers quan passaven els ciclistes de l’equip Israel-Premier Tech i que, fins i tot, aconseguira la suspensió de l’última etapa a Madrid em va semblar una acció de mobilització no solament necessària, sinó obligatòria. Tota pedra fa paret, i encara que no es van paralitzar els bombardejos a terres palestines, sí que crec que va remoure moltes consciències. El boicot va començar en la contrarellotge de Figueres, on un grup de cinc persones va tallar la carretera amb una bandera de Palestina i una pancarta, i va continuar amb la caiguda de les tanques en el primer pas de la línia de meta en l’etapa que acabava a Bilbao. L’incident va fer que l’organització decidira acurtar el recorregut 3 km per garantir la seguretat de l’escamot i dels corredors. A partir d’ací, la protesta pacífica es va estendre com la pólvora per altres comunitats autònomes. És veritat que un ciclista va caure un dia, però no va ser per culpa de cap manifestant, sinó d’un policia que es va creuar en eixe moment. ¿Els arraps que potser es va fer són comparables amb la mort de més de 20.000 criatures gazianes i 21.000 més que han quedat discapacitades des de l’inici d’aquesta desraó? He de dir que no em va estranyar gens que el germen d’aquest clam popular en favor de la pau fora Euskadi, un poble conscienciat, implicat, gens submís, solidari i conseqüent que en més d’una ocasió ens ha donat lliçons de dignitat i que ha demostrat estar sempre al capdavant de les lluites socials. No debades, és un territori que destaca en els rànquings globals i europeus i se situa en la posició 12a de l’índex de desenvolupament humà (IHD). Admirables, són un referent, l’enveja de tot el país perquè, una vegada més, han alçat la veu davant aquesta barbàrie. Eskerrik asko!
El periodista esportiu Juanma Castaño va dir que aquells que anaven amb la bandera de Palestina a protestar als vorals de les carreteres eren persones que fins fa dos dies celebraven, literalment, l’assassinat de guàrdies civils, regidors, policies o militars. No va utilitzar la paraula proetarres perquè no es va atrevir a fer-ho, però ho va insinuar. El comentari és fastigós i mostra una ignorància que fa por. Sort que treballa en la COPE, l’emissora dels bisbes espanyols, i que professen l’amor al proïsme i totes eixes coses, que si no… Barbaritats en antena al servei de la dreta i de l’Església catòlica. Al seu parer, l’equip d’Israel no havia d’abandonar la competició. En canvi, crida molt l’atenció que el mateix Juanma Castaño, quan va començar la invasió de Rússia a Ucraïna, sí que veia amb bons ulls l’expulsió dels equips russos de la Lliga Europea de la UEFA i de la selecció per al mundial de Qatar. En aquest cas, considerava que calia fer-li vore a Rússia que no és normal envair un territori lliure i democràtic. Quina hipocresia i quin cinisme, per favor! Té clar que Putin ha ocupat Ucraïna i li ha declarat la guerra a Zelenski però, per contra, no veu l’extermini que està cometent Netanyahu amb el poble palestí, una massacre que tothom ha presenciat excepte ell, que deu estar cec. Si, segons ell, totes les persones que es manifestaven durant la carrera eren terroristes, amb aquest escrit em confesse ser-ne un més, i ben orgullós de defendre una causa justa.
En contrapartida, altre periodista esportiu, en aquest cas de la cadena SER, Manu Carreño, sí que es va posicionar obertament i va manifestar davant els micros que el món de l’esport en general i el del ciclisme en particular havia perdut una gran oportunitat de fer un pas endavant arran la insostenible situació que s’està vivint a la Franja de Gaza. Mirar a altre costat ja no és una opció perquè és indiscutible que allò que hi està fent Israel és un genocidi amb totes les lletres. Al seu parer, l’esport no pot enrojolar-nos a tots com ho està fent, i per això considerava que les protestes al País Basc mostraven que la gent es va atrevir a fer allò que els organismes internacionals no van fer.
Efectivament, trobe que l’organització no havia d’haver convidat a participar-hi un equip que representa i publicita un estat genocida i que patrocina un senyor sionista que està ben a prop de les tesis de Netanyahu. O potser la resta dels ciclistes havien d’haver-se negat a pedalejar al costat de l’equip d’Israel. Sí, des del meu punt de vista, s’havien d’haver baixat de la bici fins que l’equip israelià haguera estat fora de la competició per decisió pròpia o per expulsió. En qualsevol cas, si Israel se n’haguera retirat, de la mateixa manera com ha anunciat que farà en la pròxima edició del Mobile World Congress de Barcelona, no hi hauria hagut tanta polèmica. Està clar que no es pot legitimar un genocidi a través de l’esport, que és el que Israel fa, i com que ni va abandonar la competició motu proprio ni la Volta els va fer fora, per això va ser tan important que les protestes que arrancaren a Bilbao continuaren els dies successius allà per on passava la competició.
D’altra banda, el ciclista de l’equip Lidl-Trek Carlos Verona va dir que cal mantindre l’esport allunyat de la política. No sé si Tommie Smith i John Carlos, exatletes en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, estarien d’acord amb ell, ja que en senyal de protesta contra el racisme i la desigualtat que vivien les persones negres, durant la cerimònia de lliurament de medalles de la prova van fer la salutació del Black Power. O Muhammad Ali, un dels boxejadors més grans de tots els temps (l’any 1999 va ser elegit Esportista del Segle per la revista Sports Illustrated), que es va negar a ser reclutat per l’exèrcit i va mostrar públicament la seua oposició ètica contra la guerra del Vietnam. O Kathrine Switzer, la dona que va desafiar la marató de Boston de 1967 en una època en què les dones tenien prohibit córrer, motiu pel qual es va convertir en un dels símbols més reivindicatius de l’esport i del poder femenins. Aquests tres exemples són suficients per a demostrar que voler separar la política de l’esport és una absurditat, entre altres raons perquè la política està en tots els llocs i afecta totes les esferes de la vida, també la dels drets humans.
Per cert, parlant de política, de tots és sabut que en el PP són experts a negar les evidències més irrefutables. Ho vam comprovar la setmana passada amb Carlos Mazón, per a qui valencià i català són dues llengües diferents, i ara ho hem vist amb José Luis Martínez-Almeida, alcalde de Madrid, qui va dir: para mí, no hay un genocidio en Gaza. Per a mi, ell no ha entés absolutament res en els dos anys que dura aquesta massacre indiscriminada. No és una qüestió d’opinió, és un fet, li ho semble a ell o no. I, a més, ho diu un paio que acaba de ser pare fa poc. Que porte el bebé a Gaza i mire a vore com el nodreix. Si l’edil torna viu a Espanya, li preguntarem si ha aprés o no el significat de la paraula genocidi. A ell el voldria vore jo allí, sota una haima com a únic refugi. No dona per a més, aquest mamporrero de la ultradreta. Li falten unes quantes neurones. No té ni humanitat ni consciència ni escrúpols. Després va a missa els diumenges, combrega i arregladet. Afortunadament, no tots els regidors són iguals. Per exemple, el de Pontevedra, kúfia al coll, es va manifestar al pas dels ciclistes per la seua ciutat.
L’argument que addueix per a justificar que el que està passant a Gaza no és un genocidi és que el del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial sí que ho fou. Brillant, com sempre. Per a considerar un acte com una barbaritat no cal un nombre mínim de morts. Ruanda, Cambodja, Bòsnia, el Iemen, el Congo, Sudan són també exemples de genocidis. Fer la comparació només amb l’holocaust és saber molt poquet d’història. Almeida també proposa entrar a Gaza amb la bandera de Palestina en una mà i la dels colors de l’arc de Sant Martí en l’altra. Tenim un mamarratxo, un indigent moral usant la causa LGTBIQ+ per a posar-se de part d’un govern criminal de la seua mateixa ideologia política. Jo instaria que hi anara ell una setmana i que agafara d’una mà la seua dona i, de l’altra, el seu fill Lucas, ja voríem com no opinava el mateix. No he vist per televisió ni una sola imatge de palestins matant homosexuals, però sí veig tots els dies israelians assassinant xiquets famolencs, periodistes, població civil indefensa i innocent. Definitivament, Madrid no es mereix aquest senyor com a alcalde.
Òbviament, dins les files del PP, no és solament aquest espècimen diabòlic qui nega la major. També ho ha fet Esperanza Aguirre, Isabel Díaz Ayuso (¡Por la libertad en el deporte!) i Alberto Núñez Feijóo (Pero qué triste haber dado una imagen tan bochornosa en la Vuelta ciclista a España). És clar que si no són capaços de condemnar la dictadura del seu pare ideològic, com volem que censuren aquest terrible genocidi? Després de quasi noranta anys es neguen a buscar en les cunetes aquells que el règim va assassinar, o siga que els hereus del tret al bescoll continuaran sense admetre una atrocitat així. La ministra de Sanitat va lliurar en el Congrés a Feijóo i Abascal un dossier amb imatges de l’Hospital Nasser bombardejat per Israel, i ho va fer per encàrrec del metge valencià Raúl Incertis, que va estar durant quatre mesos treballant com a anestesista a Khan Yunis. No podrán decir que no lo sabían, va afirmar Mónica García. Pedro Sánchez, també des de la tribuna i dirigint-se al líder de l’oposició, va dir: lo que está pasando en Gaza es un genocidio. Repita conmigo, señoría, es un genocidio. Però no ho va fer. I qui calla consent.
En conclusió, cada vegada més gent rebutja el genocidi terrible que està tenint lloc a la Franja de Gaza per part de Netanyahu i el seu cruel exèrcit. Mentre que la població civil alça la veu contra els mercenaris de la sang d’homes, dones i nens palestins, despulles humanes del PP en neguen l’existència i el relativitzen. La malvolença de la dreta espanyola carpetovetònica, despietada i sense límits frega l’insult i la il·legalitat. Les moltes o les poques coses que s’aconsegueixen en aquest país és, sovint, gràcies a la mobilització ciutadana. Hi ha coses que cal fer-les, sí o sí. Valore molt la gent valenta, i per això les protestes que van començar a Catalunya i el País Basc i que després es van estendre pertot arreu van ser un gest d’humanitat. Qüestionar una salvatjada com la que veiem a tothora en directe en els telenotícies és ser còmplice dels mateixos assassins i tan malvat com ells. Els esdeveniments escriuen cada dia els annals i tots hi tenim un paper. Jo tinc clar a quin costat de la història vull estar. I tu?
2
3
