Hi ha morts que el temps no aconsegueix enterrar. No perquè no passen els anys —que en passen—, sinó perquè algú s’entesta a tapar-les malament. I aleshores tornen. Tornen en forma de llibre, de cançó, de record incòmode. El cas de Guillem Agulló és un d’aquests. Han passat més de trenta anys i encara hi ha qui necessita explicar què va passar. No tant pel que ja sabem —una ganivetada, un grup feixista, una mort absurda— sinó per tot el que es va construir després: el relat. La versió oficial, la coartada col·lectiva, la història que alguns van preferir creure per no haver d’afrontar la veritat. El llibre de Rafa Xambó L’assassinat de Guillem no parla només d’un assassinat. Parla d’una operació. D’una manera de fer. D’una maquinària que, quan convé, transforma la realitat en una altra cosa més digerible. “Una baralla entre joves”, van dir. Un excés, un moment desafortunat. I així, a poc a poc, la víctima es desdibuixa i els botxins es dilueixen. No és nou. Ha passat moltes vegades. Però quan ho veus documentat, peça a peça, titular a titular, fa més mal. Perquè ja no és intuïció: és prova. I la prova, quan es posa damunt la taula, té la mala costum de trencar silencis.
El que resulta més inquietant no és només el paper d’uns quants periodistes. És la facilitat amb què una societat sencera pot mirar cap a un altre costat. Per cansament, per comoditat, per por. O perquè, senzillament, no vol problemes. I ací és on el llibre toca el tendre. No en els culpables evidents, sinó en la zona grisa. En aquella majoria que no va matar ningú, però tampoc va preguntar massa. Que va acceptar el relat perquè era més fàcil, perquè no incomodava, perquè encaixava millor amb una normalitat que, vista amb perspectiva, era qualsevol cosa menys normal. Per això, tot allò que s’hi diu, malgrat que hagen passat trenta-tres anys, arriba puntual. Aquestes coses no tenen data de caducitat. La memòria, si no es treballa, es podreix. I quan es podreix, fa una olor estranya: la de la indiferència. Xambó, amb la paciència del sociòleg i la mala llet del ciutadà, fa just el contrari: remou. Torna a posar noms, fets i responsabilitats damunt la taula. I això incomoda. Com ha d’incomodar. Perquè la incomoditat és, sovint, el primer pas cap a la veritat. Al final, la qüestió no és només què li van fer a Guillem. La qüestió és què fem nosaltres amb això. Si ho convertim en una efemèride més, d’aquelles que es recorden un dia i s’obliden l’endemà. O si entenem que darrere d’aquell cas hi havia —i potser encara hi ha— una manera de funcionar que va molt més enllà d’un crim concret. Una manera de gestionar el conflicte, la dissidència, la diferència. Una manera de decidir qui mereix ser plorat i qui pot ser oblidat sense massa escàndol.
Alguns llibres expliquen el passat. D’altres et miren de front. Aquest és dels segons. I no és una lectura còmoda. Però tampoc toca que ho siga. Perquè hi ha veritats que no prescriuen, i hi ha silencis que, si no els trenquem, acaben convertint-se en una forma més subtil —i més perillosa— de complicitat.
