Hi ha costums que, per a mi, són com olors d’infància, cançons que sonen poc o amigues que només veus de tant en tant i et fan riure com abans. Són gestos que es queden gravats, que un no pot deixar de fer sense sentir un buit. Com agafar el tren, arribar a València i passar-hi el dia…. Veure una pel·lícula, una obra de teatre, un museu, o simplement passejar pel centre històric. I després, al capvespre, tornar tranquil·lament a casa, amb la sensació de normalitat d’aquelles coses que t’equilibren el món. Com un cafè amb llet fet com Déu mana o una cervesa ben tirada en una terrassa amb ombra. Però tot això ja no és costum. És faula. Llegenda urbana. Perquè el tren cap a València és una aposta segura que guanyes si et proves a tu mateix en un torneig de paciència, on els retards no són més que el preludi de sentir-te com una sardina en una llauna de metall. I jo no sóc ni sardina ni masoquista: acabe sentint-me com un animal embotit dins una capsa de sabates. I si, a sobre, tinc la gosadia de voler quedar-me a sopar, ja puc anar buscant-me una tenda de campanya, perquè trens de tornada, ni un. Crec que no n’hi ha hagut mai. Així que toca agafar el cotxe. I jo, que deteste conduir, em convertisc en una espècie de copilot pidolaire buscant conductora o conductor: qui em du?, on aparquem?, quant em costarà deixar el cotxe en aquest pàrquing subterrani amb tarifes d’hotel de cinc estrelles i eco de pel·lícula de por? Tot això només per fer una escapadeta cultural. Mira si sóc romàntic.
I això si no m’agafa el plor en veure què han fet amb la ciutat. Perquè València ja no és València. És una sucursal de totes les ciutats del món. Turistes a grapats, de dia, de nit i a mitja tarda. Els de davant, els de darrere, els dels laterals. I no tinc res contra el turista. Però, com tot en la vida, hi ha límits. Més que viva, la ciutat sembla una criatura amb ansietat crònica: tot corre, tot es ven, tot es fa foto. No sé ben bé què vol dir, però sé que a altres ciutats d’Europa ho han intentat: taxes, límits, una mica de regulació. Roma, París, Lisboa… Fins i tot Barcelona, en el seu estil, ha promès que acabarà amb els pisos turístics el 2028, però el lloguer segueix sent un luxe inabastable. I ací? Ací fem selfies amb el caos, li afegim un filtre i continuem fent veure que res no passa. La ciutat no viu, es lloga. I com més car, millor.
I clar, això em toca la fibra. Perquè jo vaig viure al barri del Carme. Concretament a la plaça Cisneros, en un palau barroc amb nom de marquès i històries a les parets. El del Marquès de Cerveró. Encara fa goig saber que no ha acabat convertit en pisos de luxe per a turistes amb codi de quatre xifres i olor d’ambientador sintètic en lloc de records. Ara és de la Universitat, i encara respira. Però el barri… ai, el barri. Ja no és el que era. El Carme on vaig viure quan estudiava —quan descobríem la vida, l’amor i les cançons de Raimon, de The Rolling Stones, Billie Holiday…,— ja no existeix. Fins i tot en temps de dictadura, quan calia murmurar en veu baixa i empassar-nos la ràbia, els carrers tenien més vida que ara. Ara només són escenaris de cartó pedra per a selfies amb copa de vi i vermuts ben cars. Una espècie de fira permanent amb olor de paella congelada i música de fons en un castellà globalitzat. I el més greu —el que de veritat cou— és que la gent del barri, la que en feia barri, ja no hi pot viure. Joves expulsats, famílies exiliades a l’àrea metropolitana, pisos reconvertits en hotels amb nom cosmopolita. I tothom, mentrestant, mirant cap a un altre costat, com si una ciutat poguera existir sense la seua gent. A mi, ja no em queden ganes de fer cap a València. I això, si ho penses bé, és el que més dol: que una ciutat tan bella, tan viva, tan meua, m’haja expulsat sense fer soroll. Amb un somriure i una targeta de crèdit.
