El diari Las Provincias i l’alcaldessa de València estan totalment d’acord amb quasi tot, sobretot, en el fet que el malestar veïnal pel narcotràfic, l’incivisme i el botellot en la Malva-rosa i Ciutat Jardí és una herència enverinada del pèrfid Joan Ribó, que més de cinc mesos després de deixar el càrrec encara continua, segons Català, governant des de les penombres. El diari degà, temple del periodisme llepaculs, i la sempre somrient batllessa, volen que la ciutadania s’imagine l’anterior alcalde com un Fu Manxú que des dels baixos fons de la ciutat malda per destruir l’ànima pura de los «valencianos». I tant és així que fa no res ha presentat la campanya «Valencia Navidad Mediterránea» amb el pretext de recuperar l’essència d’un Nadal autènticament valencià com si els darrers anys Ribó, convertit en un autèntic Grinch, s’hagués dedicat a destruir tot el que representa aquesta festa.
Catalá mareja la perdiu i, mentrestant, calla sobre la desaparició en els seus pressupostos -pactats amb l’extrema dreta- d’inversions que havien de servir per a solucionar la problemàtica d’aquests barris. Tampoc no diu res de l’ajornament de la declaració de zones acústiques saturades per a la plaça d’Hondures i del Cedre o dels canvis sense cap ni un trellat de la circulació en el centre.
Fet i fet, a la primera de canvi, l’alcaldessa s’ha espolsat les puces i ha continuat amb les seues poca-soltades amb l’únic objectiu de projectar una imatge de València més coenta que un vitet, digna d’un remake d’una qualsevol pel·lícula de Berlanga. És la seua València «chachipen», sense conflictes, tan meravellosa que del ben segur resistirà els embats de la crisi que se’ns ve al damunt.
Ben mirat, l’època de l’any li és propicia i, també, aquesta passa malaltissa de nostàlgia franquista que ens ha agafat de sorpresa ben entrada ja la segona dècada del segle XXI. Potser no tardarem en veure cavalcades de Reis Mags amb Gaspars amb la cara mascarada, multitudinaris pessebres vivents…
El cas és que Catalá no s’ha tornat idiota. Tot està ben pensat. La seua sobreactuació estúpida -o la de Mazón– a propòsit de la celebració del Nadal només és que una cortina de fum, fum, fum… Així les coses, alhora que inaugura avets gegants guarnits amb boles tan grans com els collons del bou Granero -una possible contribució del conseller Barrera– va avisant que la ciutat que vol és una ciutat amb una fiscalitat tova que servesca d’esquer per als grans inversors. No cal ser un linx per a entendre que aquests grans inversors no posaran els seus milions per a explotar els pous de petroli del barri de Campanar, ni per a impulsar la prometedora indústria aeroespacial valenciana. Possiblement vindran a comprar blocs per a dedicar-los al turisme i a construir-ne de nous per als qui se’ls puguen pagar. L’afligit votant ja s’ho trobarà.
Comptat i debatut, res que no haguera posat a la pràctica Rita Barberá que somiava convertir València en una prolongació del barri de Salamanca.
És tot plegat la València d’una burgesia que l’escriptor Rafael Chirbes va retratar com ningú després de deixar ben apanyats, també, als socialistes.
«Els del PSOE -em permet de traduir-lo- no es cansen de repetir que Barberá està fent una ciutat per a rics, quan es tracta d’una ciutat per a una classe mitjana entre estúpida i astuta, -i ja ho he dit- voraç, amb més pretensions que possibles (…)». Per a Chirbes, la difunta líder del PP més carrincló, tenia en el cap una ciutat «clerical» i, a la vegada, «restreta i voraç». A l’escriptor el treia de polleguera, «aqueixa cohort de lladres i beats que han pres el poder (…) Aquesta gent és del pitjor d’aquesta terra. Mai no vaig voler tornar a Tavernes per no aguantar tanta fador d’una més aviat petita burgesia, que se’ls contagia als de baix i funciona com a caricatura entre les classes inferiors: barreja de fava i ase; l’afectació en la parla (castellana, per descomptat), l’ostentació en les celebracions familiars i cíviques, retocades amb la brutalitat d’això que intenten assimilar com a poble i és la pleballa “goyesca”, o el dels personatges com el Sebo galdosià, brutal instrument del poder contra la raó (el model napolità)».
La narrativa política de Catalá sobredimensionada a força de Tik Tok, X i Instagram és més vella que l’anar a peu. La majoria de l’electorat valencià ha fet un pa com unes hòsties. No hi ha més cera que la que crema.
