Existix una estesa actitud que assumix que allò que nomenem com a transcendent ha de vindre acompanyat de grans frases, impactants moments, situacions sublims o commovedores revelacions. Les religions estan repletes d’eixes vivències estel·lars en què la grandiositat del numinós, del sagrat, del sobrenatural, del profètic o de l’espectacular semblen deixar a l’ésser humà allà a baix, des d’on mira amb reverència i admiració cap a les altures de les transcendències amb majúscules.
No obstant això, si un es fixa en les coses quotidianes del món i no es deixa enlluernar per les confessions lluminoses, pot descobrir que el transcendent, allò que ens sobrepassa per a vincular-nos amb una cosa més gran i especial que nosaltres, és, en realitat, molt poc transcendent, o millor fins i tot, quasi immanent, és a dir, molt apegat al cos i als sentits, a la nostra sensibilitat terrestre, a les nostres emocions més íntimes. Curiosa paradoxa, que revela que l’immediat i quotidià gaudixen d’una transcendència a penes entrevista, però que la nostra necessitat de sentit ultramundà s’obstina a buscar en el fulgor tremend d’altars orlats de núvols, els nirvanes orientals o les experiències new age.
Com amb gran senzillesa expressa l’antropòloga francesa Françoise Héritier, l’important és «la sal de la vida», que podem trobar en eixa transcendència que succeïx cada dia, en detalls xicotets, a vegades quasi imperceptibles, en moments d’intensa vivència, de profunda presència, que omplin de sentit la nostra vida, bé curiosament, buidant el «sentit» del que esperem que siga el sentit. Es tracta, més aviat, d’un «contrasentit» indescriptible, d’una mística d’estar per casa, que experimentem en ser acaronats per un bebé, en ser regalats per un preciós començar el dia, en ser commoguts per una música que sona llunyana, per unes ruïnes antigues enmig d’un bosc de pins, pel trinat dels ocells o l’olor d’un galant de nit una nit d’estiu. Punts i tants moments que habitualment passen desapercebuts, de tan obsessionats com estem amb la transcendència que dicten els dogmes, amb les cerques espirituals heroiques, amb els exemples del que se suposa que ha de ser el sant, el religiós o el pur.
Però no és per a tant, el transcendent residix en cada respiració, es revela en un present que se’ns esfuma entre tanta ànsia de transcendència superior, s’enuncia en xicotets gestos, suaus paraules, discretes sensacions. No hi ha busca mística que ho descobrisca perquè no ha de ser descobert, sinó només reconegut. El transcendent succeïx cada dia, contínuament, perquè el transcendent, per molt que ens esforcem a ignorar-ho, és simplement viure amb consciència.
