Dissabte passat el congrés d’Iniciativa-Compromís va deixar sense dubte dues excel·lents notícies. Com que ja no soc militant, me les vaig perdre en directe, però igualment em van arribar. D’una se n’ha parlat massa. De l’altra no tant, però és com a mínim igual de bona.
De la que s’ha parlat molt, és clar, és de la tornada a la política activa de Mónica Oltra. Com a persona que va escriure en aquest mateix mitjà una columna demanant que no dimitira el mateix dia que va dimitir, estic molt content. És de justícia que torne, mai millor dit, perquè mai se n’hauria d’haver anat. En un intent desesperat d’impedir la seua tornada la maquinària del lawfare ha forçat el judici oral malgrat els reiterats dictàmens del jutge instructor i de la fiscalia, però és tan evident la persecució, tan notòria l’operació de destrucció del seu enemic, que crec que cap persona de bé deixa de veure-ho i no han pogut impedir la tornada, quan és més necessària que mai, tan necessària com sempre. Té profunditat de mires i profunditat ideològica i dissabte ho va tornar a demostrar en un discurs poc habitual en la política valenciana i també en l’espanyola, perquè no va ser xerrameca de venedor de fum sinó que va dir coses ben pensades i amb molt de trellat.
He vist aquests dies que ja s’han alçat les fúries dretanes i també les madrilenyes, amb Elisa Beni escopint gargalls d’ultradretana conversa. Que no s’hauria de presentar tenint pendent judici oral, diuen, com si no li hagueren muntat el judici oral arbitrari i prevaricador precisament perquè no es presente. Però aquesta vegada no se n’eixiran, per molt que bramen. De fet, tot el contrari, les seues reaccions sobreactuades crec que encara reforcen més l’esperança perquè fan palés que perceben Mónica com una amenaça a la seua hegemonia que consideraven indiscutible.
L’única cosa que lamente un poquet és que la tornada de Mónica es produïsca com a candidata a l’alcaldia de València. M’haguera agradat que tornara per a disputar el País al postmazonisme. M’haguera agradat també poder-la votar, però en qualsevol cas entenc la seua decisió. La tornada de Mónica siga on siga és la llum al final del túnel, l’antídot del derrotisme i la resignació. En rebre la notícia en aquest començament de primavera sembla per un moment que tot és possible altra vegada.
Però volia parlar també de l’altra bona notícia que fa, sempre amb cautela, mirar cap endavant amb esperança, i és el relleu com a portaveus d’Alberto Ibáñez i d’Aitana Mas. Me n’alegre molt que el successor siga Carles Esteve, que em genera també confiança, em projecta la imatge d’integritat i rigor, i em fa pensar que potser també hi ha esperança per a la pota esquerra de Compromís, després d’aquests anys d’entreguisme, curtterminisme, curtedat de mires i estratègies centrades, a major glòria de Yolanda Díaz i les vermuteries de Malasaña, a blindar carguitos i a garantir la continuïtat de la carrera professional de vertaders professionals de la política.
Mai oblidaré el míting que va donar principi a la campanya de les eleccions autonòmiques de 2023 al Parc Central de la ciutat de València, l’acte de presentació dels candidats. Va ser exactament el 4 de març de 2023. Vaig escriure sobre les impressions melancòliques que em va deixar en aquest mateix mitjà. Allà, Aitana Mas va aconseguir fer íntegrament el seu discurs sense esmentar ni una sola vegada Mónica Oltra. Ni una sola vegada. No espere massa ja de la política, però em va sorprendre. A les meues columnes d’aleshores parlava jo dels joves hereus que havien heretat abans del compte i a penes podien dissimular la seua eufòria. Calia aleshores exercir un mena de ximopuigisme sobrevingut i negar a la mare política a la qual li ho devien tot (espere que ara tinga millor ull, la veritat), perquè ells, amb la seua joventut, el seu adamisme i els seus somriures impostats s’ho anaven a menjar tot.
Després, quan va quedar clar que per ells mateixos eren incapaços d’alçar un gat del rabo, que les eleccions no es guanyaven amb bon rotllo, comboiet i la negació o l’ocultament de la figura de Mónica, va vindre el moment de les adhesions sobreactuades, dels relats lacrimògens retrospectius de com de malament ho havien passat, que jo personalment mai em vaig creure, perquè vaig estar al Parc Central aquell matí de maig comptant somriures, i perquè vaig sentir el que es va dir i també el que no es va dir. També vingueren després, és clar, els moviments negociadors per a posicionar-se bé. Parafrasejant Enrique Tierno Galván algú va fer seua la frase aquella famosa, allò de qui no estiga col·locat que es col·loque, en un altre sentit de la paraula, és clar, i vaja si ho van fer.
Supose que ara Alberto Ibáñez es nugarà a l’escó de Madrid i estarà disposat a jurar fidelitat a Bustinduy, a Rufián o a qui es pose per davant i li faça pensar que la legislatura que ve més. Al cap i a la fi abans de donar-me de baixa d’Iniciativa vaig suportar suficients homilies sobre com el millor era pegar-li la cabotada a Yolanda com perquè res em puga ja sorprendre. També espere que ara la situació siga diferent i que amb el nou portaveu i la nova candidata a l’alcaldia del Cap i casal, hagen acabat el curtterminisme, les estratègies de curta volada per a garantir l’escó i el marxisme aquell de Groucho d’aquests són els meus principis però si pense que als votants als qual m’adrece no li agraden en tinc uns altres i una vegada descavalcat de la posició del portaveu li siguen més difícils els tripijocs al flamant diputat de Sumar. L’impecable discurs de Mónica el dissabte, parlant d’ideologia amb emoció i solidesa, de com és la ideologia i les propostes el que mobilitzen el vot, ho fan preveure.
Espere no estar deixant-me dur per l’entusiasme després de tantes males notícies, perquè fins dissabte estava segur que Compromís anava a trencar-se abans de les eleccions vinents i que de fet eixa era l’estratègia per la qual apostava Iniciativa, disposada a tractar d’esdevindre una mena de Podem valencià després de Podem o de tornar a l’inici i inventar una altra vegada EUPV. Ara he decidit donar-li una oportunitat a l’esperança. Anirem veient.
