Sembla que en el PP s’han pres molt seriosament les ja famoses paraules de José María Aznar el que pueda hacer, que haga, i per això alguns han pensat que fins i tot són aplicables dins el mateix partit i s’han posat mans a l’obra per tal de buscar un substitut a Mazón, que socarrat com està ha fet que salten de nou a la palestra alguns pesos pesants populars com ara Francisco Camps. Éramos pocos y parió la abuela. Que malament ho duen estar passant en el PP valencià si una persona que estava absolutament liquidada políticament ha de liderar ara el relleu del cagarri alacantí. No trauen Rita Barberà perquè no la poden ressuscitar, si no… Però, almenys, tot queda a casa.
El passat dissabte, 10 de maig, Francisco Camps va celebrar a València, amb traca inclosa, els trenta anys de la seua primera majoria absoluta, una trobada de quienes hicieron grande el PP en la qual va aprofitar per a postular-se com a pròxim candidat a presidir el PP autonòmic. Me apetece volver a hacer grande la Comunidad Valenciana, va dir envoltat de mil cinc-cents amics. Pretén tornar a la gestió política, i quina millor oportunitat per a intentar-ho ara que Carlos Mazón travessa el seu pitjor moment després de la seua nefasta gestió per la DANA. Per això va ser rebut com aquell president de les grans majories, aplaudit i ovacionat com quan arrasava, en una acte multitudinari en què va llançar un missatge molt clar i directe a Feijóo: Alberto, si quieres ser el próximo presidente del Gobierno de España por mayoría absoluta, aquí tienes a una gente extraordinaria. Li va faltar afegir que ell ho seria de la Generalitat Valenciana, i al més pur estiu Mariano Rajoy va sentenciar que si eso significa lo que significa, significa lo que significa, frase amb la qual ni confirmava ni desmentia que el seu objectiu és tornar a ser el Molt Honorable, tot i que la insinuació era molt evident. I, com se sol dir en aquests casos, qui tinga orelles que ho senta.
Entre els militants que van acompanyar Camps en l’edifici Veles i Vents hi havia velles glòries del partit, algunes condemnades per corrupció, com ara Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló. Sí, sí, el de ¿te gusta el aeropuerto del abuelito? Tampoc podia faltar a la cita Alfonso Rus, l’expresident de la de València, condemnat a cinc anys de presó per malversació i prevaricació, aquell que comptava muntonets de bitllets fins als dotze mil euros, dos milions de peles. O Sonia Castedo, exalcaldessa d’Alacant, amb la qual es va reunir a l’agost passat en un restaurant de la platja de Mutxavista i la va convéncer perquè torne amb ell a la primera línia política. Ella hizo brillar Alicante, y ahora vuelve a sumar su energía en un día muy especial, van ser paraules de Camps. Presi, ¡qué grandes fuimos, y qué grandes vamos a volver a ser a partir del 10 de mayo!, li va respondre ella. Torna la vella guàrdia pretoriana, però com molt bé diu el refranyer, el llop muda les dents, però no els pensaments.
Si Trump considera que «vaig ser elegit per fer-los fora» referint-se als migrants il·legals que arriben de Sud-amèrica, Camps prompte dirà que els trages ja els té molt gastats i vellets i que en necessita uns de nous per tal de renovar el vestuari. Però en un escenari de política normal, la tornada de Francisco Camps seria impensable, tot i que l’última vegada que va visitar l’Audiència Nacional va assegurar als periodistes que l’esperaven a la porta que quan la pressió judicial sobre ell acabara, volia reprendre l’activitat política. I, d’altra banda, també li serveix per a carregar-se la seua furibunda enemiga dins el partit, l’alcaldessa de València.
En el PP, quan tenen problemes, no tenen una cortina de fum millor que tirar mà de Sorolla. El pusil·lànime de Mazón se’n va anar fa poc a la Hispanic Society de Nova York no se sap ben bé a què per tal de no estar amb el seu poble i haver d’acudir a diversos actes. Per a les inflamacions, pomada Sorolla. Però no hi ha ungüent que alleugerisca la tumefacció que pateix el partit a les nostres terres. És evident que des de Gènova 13 haurien de donar una punyada damunt la taula, i també sabem que el PP de Feijóo està jugant les cartes d’una manera que els pot eixir o molt bé o molt malament la jugada. Al juliol hauria de tindre lloc el congrés del PPCV, però incompliran els seus estatus i no el faran. En el seu lloc, acaben de convocar-ne el nacional. Diuen que el valencià per a l’any 2026, però, ai las!, ¡cuán largo me lo fiais, amigo Sancho! De fet, trobe que ni tindrà lloc. Aleshores, des de Madrid triaran una candidata (sembla al cap del gallec ressona el nom de M. José Catalá), i per molt que Camps o Mazón anunciaren la seua presentació a la reelecció (ensurt o mort?), la persona vindrà imposada des de dalt i no tindrien res a fer cap dels dos.
Espere que Camps, abans d’agafar les regnes del seu partit, pague el pufo que va deixar la visita del papa Benet XVI o el seu mític passeget en la Fórmula 1. Deu haver pensat: ara que estic absolt de tot, què faig que no estic guanyant pasta a caramull? No té vergonya ni la coneix, i allò que és pitjor és que hi hauria qui el votaria en massa, n’estic segur. És fugir del foc i caure en les brases. De veritat que semblant personatge és el millor que tenen en el PP per a substituir l’incompetent d’Alacant? Quin nivellàs, no? Els millors espases… Sincerament, amb gent així, poc ens passa. Com diria una celebritat del seu partit, ¡viva el vino! Han optat per un senyor molt molt honrat, clar que sí. Aquell que es referia a Álvaro el Bigotes com amiguito del alma. Dit això, tampoc no podem negar que Camps és un animal polític, és molt llest, i si ell es veu amb possibilitats de liderar el PP valencià, atenció a la guerra que pot obrir en el si dels populars, i si el seu objectiu és que la torrentina Catalá no siga la pròxima candidata a la presidència de la Generalitat, com diu la periodista Loreto Ochando, és capaç de cremar el partit amb tots dins. I ja sabem com funcionen les emergències quan estan en mans d’aquesta gent.
En neurologia i psiquiatria hi ha un fenomen al·lucinatori que consisteix a considerar que ja ha sigut vist allò que és vist per primera vegada. Com que no esperàvem la reaparició d’aquest gran referent, la flor i nata del PP valencià al qual donàvem ja per amortitzat políticament i també inhabilitat de per vida, alguns hem viscut la notícia com un autèntic déja-vú, malgrat que al mateix temps no se’ns oblida que aquell senyor que gastava en gomina un dineral ja va ocupar el càrrec de cinqué president de la Generalitat Valenciana entre 2003 i 2011, un període en què va deixar les arques públiques a zero amb els seus famosos esdeveniments i megaprojectes. Es veu que no tenen entre la militància ningú més decent que ell que puga donar la cara per la marca. Sincerament, no sé si riure o plorar, o les dues coses alhora com a bona tragicomèdia que és l’anunci de la tornada de Francisco Camps, Paco Camps per als amics, a la vida política. I és que als valencians, a meninfots, no ens guanya ningú!
