La Tercera Guerra Mundial no és un escenari futur ni una especulació abstracta; és una realitat concreta, arrelada en les contradiccions irreconciliables d’un sistema econòmic i polític que ha arribat al seu límit històric: el capitalisme. Esta guerra, aparentment dispersa, global i fragmentada, és en realitat la manifestació de la lluita per la supervivència d’una estructura en col·lapse, on les potències i les elits es disputen les últimes restes d’un món devastat per l’explotació i l’esgotament dels recursos.
No es tracta d’una guerra convencional. A diferència dels conflictes del segle XX, el present no s’origina al centre del sistema, sinó a les perifèries i la semiperifèria, regions històricament saquejades per sustentar l’opulència del centre. La guerra en curs no busca l’expansió, com en l’època del capitalisme ascendent, si no que és, parlant clar, un joc desesperat de supervivència en un món d’escassetat.
De la perifèria al centre: la lògica del saqueig
Les dos guerres mundials del segle XX van ser el resultat directe de les dinàmiques imperialistes. Les potències capitalistes i les burgesies capitalistes que les comandaven es van enfrontar per repartir-se els recursos d’un món encara abundant, però sota lògiques d’explotació salvatge. Les dos guerres es van originar al centre del sistema global, on els estats industrials competien per l’hegemonia, i es van expandir cap a les colònies i les perifèries.
La guerra en curs trenca esta dinàmica històrica. Ara, el conflicte emergix des de la perifèria i la semiperifèria, regions devastades per dècades d’espoliació. Zones com Ucraïna, el Sahel, l’Orient Mitjà o l’Àsia Central són els epicentres d’una lluita on el centre econòmic del sistema, amb les seues múltiples extensions estatals, actua com a beneficiari indirecte, mentre manté una aparença de distància. Esta guerra, en essència, és la continuació de la lògica colonial, però en un món on ja no hi ha nous territoris per conquerir i els recursos són cada vegada més escassos. Les elits saben el que vé i no estan disposades a perdre el poder, conste el que coste. Però la seua psicopatia innata juga a favor de la seua crueltat i implacable determinació de dominació, i si cal, d’extermini de les poblacions que «molesten».
Occident observa els conflictes presents amb una tranquil·litat aparent, basada en una confiança cega en la seua capacitat tecnològica i en dècades d’externalització dels costos humans i ecològics del capitalisme. Però esta estratègia, com qualsevol sistema de parasitisme, té límits. Les crisis perifèriques estan desbordant-se cap al centre a través de la inflació, l’escassetat energètica i les migracions forçades. I els rics també ho saben i es preparen a consciència.
El capitalisme en declivi: de l’abundància al col·lapse
La Tercera Guerra Mundial es desenvolupa en un context radicalment diferent del de les anteriors. El capitalisme del segle XX es basava en la promesa d’expansió, progrés i abundància, mentre que el capitalisme actual està marcat per l’escassetat material, el declivi energètic i el col·lapse ecològic. De mode que la guerra actual, com s’ha dit, no és una competició per nous territoris o mercats, sinó una lluita per la supervivència dins d’un sistema que ha arribat al seu punt de ruptura.
El saqueig dels recursos naturals, l’explotació salvatge del treball i la destrucció dels ecosistemes han portat el món a un límit insostenible. El caos climàtic, la crisi energètica, les pandèmies i les desigualtats extremes són l’expressió material de les contradiccions internes del capitalisme. En este context, la guerra es convertix en un instrument privilegiat per intentar perpetuar un sistema moribund. De manera que el conflicte en marxa s’articula com un mena de joc de les cadires globals: les potències globals, i les elits que estan al darrere, es disputen el control dels darrers recursos disponibles, mentre les zones que queden fora d’este joc es convertixen en teatres de guerra, fam, abandonament i depredació. La present dinàmica reflectix no només la decadència del sistema, sinó també la seua incapacitat per oferir una alternativa que no siga la destrucció, és a dir, un capitalisme catabòlic consistent en què el sistema s’alimenta terminalment de la seua mateixa autodestrucció.
Els escenaris bèl·lics i els recursos en disputa
Els principals escenaris bèl·lics de la dispersa Tercera Guerra Mundial tenen molt a vore, com s’ha avançat, amb la disputa pels recursos minvants del planeta. El centre d’Àfrica és una de les principals àrees que es troba al centre de disputes geopolítiques i econòmiques per recursos essencials per al sistema global. Al Sahel i l’Àfrica Subsahariana, l’or, l’urani, el cobalt i el liti són materials estratègics fonamentals per a la indústria tecnològica i armamentística, mentre que les terres rares i l’aigua dolça intensifiquen els conflictes locals en zones com el Llac Txad. Al centre d’Àfrica, recursos com el cobalt i el coltan —essencials per a l’energia pretesament renovable—, així com els diamants i la biodiversitat del bosc del Congo, són explotats en un context de fragilitat estatal.
Al Magrib i Líbia, el petroli i el gas natural tenen una importància vital, especialment per a Europa. A la Banya d’Àfrica, el control de rutes marítimes claus i la lluita per terres fèrtils són motius de tensió. A l’Orient Mitjà, el petroli, el gas i el control de l’aigua al Tigris i l’Eufrates seguixen sent focus de disputes regionals. Només cal veure el que acaba de passar a Síria. Hi ha pressa per assegurar els recursos.
A Europa de l’Est i Rússia, els hidrocarburs russos i el territori agrícola ucraïnés, autèntic graner d’Europa, són claus en l’escenari geopolític actual. A l’Àsia Meridional, els recursos minerals accentuen el conflicte a la Catxemira. Finalment, a l’Àsia Oriental, les terres rares de la Xina, la producció de microxips a Taiwan i el control del Mar de la Xina Meridional són crucials per a l’economia global. Totes estes regions configuren un mapa de tensions on els recursos naturals determinen la dinàmica de poder mundial. Per suposat, la mateixa dinàmica es reprodueix a Latinoamèrica, sols que allí la guerra és més social i soterrada.
Amb tot, els recursos en disputa no són només materials, sinó també estratègics i estructurals per al manteniment del sistema capitalista global. La Tercera Guerra Mundial no només es basa en el control de petroli o minerals; és una lluita per dominar l’accés a les bases materials que definixen el futur, des de l’energia fins a la tecnologia, passant per l’aigua i el territori. I per controlar els fluxos d’emigrants, desplaçats i refugiats que amenacen la fortalesa blanca del món ric. La interconnexió entre interessos i elits fa que els conflictes locals siguen, com ja s’ha assenyalat, expressions d’una dinàmica global de disputa per la conservació temporal d’un sistema capitalista en decadència.
Occident i la il·lusió d’invulnerabilitat
El centre del sistema global, especialment les societats occidentals, viu encara sota la il·lusió d’estar al marge d’esta guerra, ja siga esta clàssica, híbrida o a través de dinàmiques terroristes. Una percepció esbiaixada que és el resultat d’una història marcada per l’externalització dels conflictes cap a la perifèria. Les guerres, la pobresa, les migracions massives i els desastres ambientals han estat percebuts com a problemes llunyans, que afecten «els altres». Este autoengany té arrels profundes en la lògica colonial i imperialista que sustenta el capitalisme. Occident s’ha acostumat a viure a costa dels recursos i les vides de la perifèria.
Però la vella estratègia està arribant al seu límit. Els conflictes ja no es poden contenir a les zones marginades. Les conseqüències del col·lapse global comencen a colpejar el centre en forma de crisis energètiques, desestabilització econòmica i un increment de les tensions internes. La falsa sensació de seguretat que es viu al Nord Global és, en realitat, una expressió de l’arrogància suïcida del sistema. Occident encara creu que pot viure al marge dels conflictes que genera, però el capitalisme en declivi ja no pot sostenir la seua pròpia estructura d’explotació i implosiona a la carrera.
El futur en joc: guerra o transformació?
La Tercera Guerra Mundial, que pot esdevindre una guerra crònica i interminable, no és només una lluita pel control de recursos; és una guerra pel futur d’un sistema que s’enfonsa. Les potències centrals, en lloc de buscar alternatives al capitalisme, han optat per intensificar les seues dinàmiques destructives. Una decisió que no només amenaça les perifèries, sinó que condemna el planeta sencer a un camí de devastació. Realment no cal esperar massa de les grans cimeres contra el canvi climàtic o la pobresa, que sols són cíniques escenificacions de cara a la galeria. El capitalisme morirà matant.
Per això la resistència implica fugir d’esta dinàmica infernal. No es tracta d’elegir bàndols en un conflicte dissenyat per continuar amb les mateixes estructures d’opressió, sinó de qüestionar el conflicte armat en si mateix. L’autèntica lluita és contra la guerra com a mecanisme d’acumulació del capitalisme i per construir una alternativa que situe la vida i la justícia al centre. Rebutjar la guerra no és una mostra de debilitat; és un acte de coratge revolucionari. És assumir que, mentre el capitalisme controle el món a través del conflicte, no hi haurà pau ni justícia. La resistència veritable és trencar amb este sistema i construir un futur on la guerra ja no siga possible. Perquè, cal no enganyar-se, la guerra ha sigut històricament funcional a la reproducció del capitalisme, tot i que ara, quan este ha arribat als seus límits, adquirix una dimensió veritablement existencial par a la seua integritat.
En este context, la resistència autèntica exigeix no entrar en la lògica de la guerra, sinó per oposar-s’hi radicalment. Lluitar contra el capitalisme és no col·laborar amb la seua dinàmica bèl·lica, desmuntar-la i denunciar-la com una expressió inherent del sistema. El capitalisme no pot existir sense conflictes armats, perquè és a través de la guerra que perpetua el seu domini i redistribuïx els seus recursos cada vegada més escassos. L’únic camí viable per resistir este sistema en declivi és assumir un pacifisme radical, un rebuig frontal a la guerra com a eina de control i explotació. Esta postura no de cap manera passiva ni utòpica, sinó una acció conscient per deslegitimar la dinàmica inherent del capital. Perquè mentre es participe d’alguna manera en el desenvolupament de la guerra, es mantenen les mateixes estructures que generen opressió, desigualtat i col·lapse. El pacifisme actiu, doncs, no és una opció, sinó una obligació ètica.
