Vivim en una època de modernitat crepuscular que associa la resignació amb la derrota, amb l’acceptació passiva del sofriment o amb la renúncia a qualsevol esperança de canvi. Resignar-se, ens diuen, és abandonar la lluita, assumir que ja no hi ha res a fer. Que estem derrotats. Tirar la tovalla i aguantar. Però esta concepció fatalista no sols és pobra i esbiaixada, sinó també funcional al sistema que ens domina: una societat que confon la resignació amb la submissió impotent és una societat fàcil de controlar i sotmetre.
Però, i si resignar-se no fora això? I si la resignació —entesa d’una altra forma— poguera ser una porta d’eixida? Un camí d’emancipació? Una forma radical de renúncia a l’ego inflat, al personatge recelós i permanentment insatisfet que el capitalisme i la modernitat prometeica han modelat en nosaltres? En este article proposem una altra lectura de la resignació, articulada en tres moments inseparables: resignació, resignificació i reassignació.
La resignació alternativa que proposem comença amb un gest profund de deserció. No és passivitat ni fugida, sinó reconeixement actiu i crític d’un límit: el del nostre ego sobredimensionat, autoexigent, narcisista i constantment insatisfet. Este ego esclau del desig ha sigut alimentat per un sistema que ens obliga a produir, consumir i aparentar constantment, i que és també insostenible des de tots els punts de vista. Quan ens resignem a que este sistema no té solució, no estem deixant d’actuar, sinó que estem deixant de participar d’un joc que ja no té sentit. Resignar-se és adonar-se que les promeses de futur que ens han venut són irrealitzables. Que el “més endavant serà millor” és una fal·làcia. Que la concepció dominant de progrés no ens ha dut a cap plenitud, sinó a l’abisme. Resignar-se, doncs, és un acte de lucidesa. I també de valentia. És la constatació de que el camí que seguim és erroni. És el gest de qui es deté, es nega a seguir engreixant la maquinària de dominació i es desidentifica del personatge social i del sistema que l’alimenta, obrint espai per a una altra cosa. En este sentit, la resignació és l’inici d’un procés personal i col·lectiu, espiritual i polític a la vegada. És el primer pas per a buidar-nos del que ens sobra, del que ens pesa, del que no és nostre, del que ens impedix veure i sentir amb claredat. Esta resignació activa es diferencia de la passiva, perquè no és el punt d’arribada, sinó el de partida.
Però una vegada ens hem buidat, cal tornar a omplir. Però no amb el mateix que abans de buidar-nos. És ací on la resignació es transforma en re-signació com a resignificació. El mot ens ho suggerix: re-signar-se és tornar a signar, tornar a donar signe, tornar a donar sentit. No és quedar-se en el buit existencial, en el nihilisme, sinó fer del buit provisional una possibilitat de nova orientació, de reconquesta del sentit. Resignificar vol dir deixar anar, com un llast inservible, els valors imposats —èxit, rendiment, competitivitat, notorietat, poder— i començar a habitar altres paraules: silenci, cura, lentitud, sobrietat, comunitat, misteri. Resignificar és una tasca de relectura i reinterpretació profunda del món, de les relacions i de nosaltres mateixos. És reaprendre a mirar. És canviar el mapa intern amb què llegim la realitat. No és un procés ràpid ni còmode. Implica desconstrucció, però també creativitat. Implica renúncia, però també esperança. Ens obliga a reapropiar-nos del llenguatge i de la capacitat de sentir i pensar per nosaltres mateixos. Encara que per un temps experimentem la sensació de soledat. I, sobretot, ens recorda que sempre és possible obrir una nova comprensió, fins i tot enmig del col·lapse del món.
La tercera dimensió és la reassignació. Una vegada resignats i resignificats, estem cridats a reubicar-nos, a reassignar-nos. No podem seguir ocupant el mateix lloc simbòlic ni material dins d’un sistema inviable, per ecocida i suïcida. Reassignar-se vol dir canviar el nostre lloc en el tauler del món, en les relacions, en els valors, en les estructures de sentit. Reassignar-se vol dir abandonar rols, coordenades, idees, narratives, deixar responsabilitats que ja no ens representen, canviar de ritme, de marc, de mentalitat, de manera de relacionar-nos amb la vida. Pot voler dir reaprendre a cuidar, a sembrar, a callar, a escoltar. També pot voler dir resistir, però des d’un lloc que no siga la simple reacció, sinó una afirmació resilient d’altres formes polítiques de convivència, que en el sistema vigent apareixen com a herètiques, subversives i transgressores. En un món que s’enfonsa —materialment, simbòlicament, espiritualment—, reassignar-se és una forma de compromís per la via dels fets. És reconéixer que el futur com ens l’han venut no existix, però que encara hi ha futur si sabem habitar el present amb una altra mirada. No es tracta de tornar enrere, ni de quedar-se paralitzats, sinó de situar-se en un altre eix de significat.
Resignar-se, doncs, no és abandonar-se. És desactivar la lògica de dominació del jo colonitzat per l’hybris capitalista. Resignificar-se és veure d’una altra manera, des de més endins. I reassignar-se és reaparéixer en un altre lloc, amb una altra veu, amb una altra presència, en un altre camp de potencialitats alliberadores. En temps de col·lapse ecosocial i civilitzacional, el valor de la resignació ben entesa és immens. Només si ens resignem —és a dir, si renunciem al present trampós promogut pel sistema, si ens re-signem i ens re-assignem— podrem deixar enrere la ficció moderna del fals ego sobirà, i obrir espais on siga possible un nosaltres insurgent, profundament arrelat en la trama de la vida i preparat per manifestar-se amb tota la seua força i saviesa.
