Tinc Alacant i el sud que l’abraça com a part del meu paisatge emocional, com a geografia indestriable de la meua identitat com a ciutadà valencià. Hi torne, doncs, tantes vegades com puc. La pense. La seguisc en els afanys polítics, en les seues dificultats col·lectives. Alacant és ma casa, capital sudenca del meu país.
Vaig ser-hi per primera vegada a les acaballes dels vuitanta per a assistir a una de les vetllades d’Els Dimarts Poètics de La Naia, organitzades per Lluís Roda al bar del mateix nom que s’ubicava al carrer Llauradors. Aquella nit recitava Vicent Salvador poemes dels seus llibres Argiles, Ritual de cendra i Calabruix. Possiblement, va ser aquella mateixa nit quan vaig conèixer al poeta Lluís Alpera, un dels animadors més reeixits de la vida cultural d’Alacant.
L’endemà vaig tornar a València en el cotxe de Salvador.Estem parlant del 14 de desembre de 1988, el dia de la vaga general contra la reforma laboral del PSOE. Vam tornar fendint una vesprada encesa de llum en què totes les muntanyes, a banda i banda de l’autopista, es van tornar blanques com les encegadores cascades de pedra de Carrara.
No massa temps després vaig anar a recitar poemes de Roda musicats per Àlvar Carpi. Compassos de guitarra aflamencats i de samba per als poemes de La fi de l’hemicicle. ARoda el va acompanyar una banda de joves músics de Corbera, que, com jo mateix, eren alumnes seus a l’Institut Josep Maria Parra d’Alzira. Nit de queimada i d’exorcismes.
Estudiant ja a Barcelona vaig viatjar com a corresponsal free lance del diari Avui per a seguir l’arribada al port dels algerians procedents d’Orà. Recorde un desembarcament caòtic, gairebé festiu, també un punt inquietant. Algèria tot just es començava a dessagnar en mans del fanatisme religiós en un clima de revolta i de malestar social. I Alacant feia d’espill d’aquell món a l’altra banda del mar. Els murs del nucli antic apareixien cada matí gargotejats amb inscripcions indesxifrables en caràcters aràbics. Els pied-noirs ja no eren els convidats preferents, clandestins, de la ciutat. Ara ho eren els fills dels qui se’ls van espolsar, vet ací, per proclamar un estat independent, laic i quasi socialista.
A Alacant va passar també que la vespra d’un Cap d’Any vaig ser brutalment agredit a la porta del bar Época per un murcià i pel simple fet de parlar en valencià. Ni tan sols m’adreçava a ell. “¡Estamos en España!, ¡pijo!”, em va etzibar mentre em descarregava furiós el seu puny. Acorralat pels de la seua colla, no vaig poder defensar-me. És l’única vegada que he estat colpejat per parlar valencià a casa meua, per un foraster, val a dir. Només un foraster pot agredir-te per parlar en la llengua del país. L’única vegada, dic que he estat colpejat, però no la única en què se m’ha agredit en nom d’una nació i d’una altra llengua.
Les darreres vegades que he estat a Alacant ha sigut per a parlar de llibres convidat per l’escriptora i professora de la UA, Lliris Picó. És ella qui maniobra diligentment en les calderes de l’IEC que presideix el doctor Vicent Martínez com a digníssim successor del també doctor Brauli Montoya, un expert en la història diacrònica del valencià a la ciutat.
Records d’una Alacant sempre enyorada. D’una ciutat amable que l’escriptora de Sant Vicent del Raspeig m’ha descobert a través de la seua mirada: Alacant de xicrandes, de places com la de Quijano, la de l’Ajuntament, la de Sant Nicolau, la del Carme, la de Sant Cristòfol… Alacant de palmeres, mar, pedra…
Alacant és ciutat d’evocacions però també és camp de batalla. De l’extermini dels republicans en Albatera, a l’exaltació josenatoniana de la ciutat. Dels inicis de la recuperació democràtica, a l’assassinat de Miquel Grau. De la lluita per la supervivència d’una identitat, a l’anorreament castellanista.
La petició a les Corts per part de la majoria neofeixista de l’Ajuntament d’Alacant d’eliminar la ciutat de les zones de predomini lingüístic valencià tal com contempla la LUEV, és el darrer episodi d’aquesta guerra per trencar el país, una punyalada directa al cor de la identitat dels valencians.
A Alacant, el neofeixisme ha polvoritzat els drets dels valencianoparlants, de tots els valencianoparlants del Sénia al Segura. Un neofeixisme, que vol convertir la capital del sud en una ciutat més dels territoris murcià o castellanomanxec. Després d’Alacant, el feixisme demanarà que València, Torrent, Burjassot, qui sap si Castelló o Alzira, esdevinguen també ciutats castellanes.
Els mou l’odi i una voluntat ferrenya d’aniquilar la nostra singularitat com a poble en nom d’una suposada tolerància.
És el poder institucional el que els permet seguir endavant amb aquest pla lingüicida. No sabem quant de temps hi romandran ni si guanyaran encara més espai. El que sabem del cert és que res no apaivagarà el seu fanatisme de no ser la voluntat de prevaldre de molts traduïda en una mobilització civil constant.
Alacant -escrivia Vicent Andrés Estellés– bandera clara de la llibertat (…) horitzons de punys invictes i de fermesa.
