La Comissió Europea investigarà les maniobres de Meloni per convertir la RAI en una corretja de transmissió de la ideologia de l’extrema dreta després que haja aconseguit que els seus ministres no tinguen cap restricció de temps en antena durant la campanya electoral de les eleccions europees. La mesura s’adopta per tal que els membres de govern puguen explicar aquelles accions considerades d’«interès» per a la ciutadania.
Com era d’esperar en un país on el periodisme tradicionalment ha estat tant important, els periodistes dels tres principals canals de la RAI han protestat davant l’amenaça del govern de reduir la televisió pública a un aparell de propaganda. Aquest és, segons molts analistes, el principi d’una deriva del model públic italià de mitjans de comunicació cap al de l’hongarès Viktor Orbán. El president magiar, primerament, va prendre el control de l’organisme regulador dels continguts dels mitjans. Posteriorment, a través d’una fundació, el seu partit ha arribat a controlar quasi 500 mitjans privats. No han faltat tampoc les sospites d’espionatge a periodistes mitjançant l’ús del programa Pegasus o el tancament forçós de diaris independents.
Al País Valencià, amb una amarga experiència pel que fa al paper dels nostres mitjans de comunicació públics, hauríem de prendre nota del que està passant als països europeus on governa l’extrema dreta.
De moment, a casa nostra, PP i Vox amb el pretext d’alleugerir la gestió del canal i d’acabar amb el «desinterès» dels valencians per À Punt, han començat a bastir una nova estructura jurídica que a la pràctica suposarà un major control de l’ens per part del Consell a través del seu director. No hauríem de tenir cap dubte que en aquesta nova etapa l’ús del valencià se reduirà a la mínima expressió quasi al mateix temps que arribaran les retallades de plantilla, la detracció de recursos i un control polític ferreny dels continguts informatius.
És cert que À Punt no és la RAI ni té tampoc la dimensió d’una qualsevol televisió pública com la que puga tenir un qualsevol Estat però és, en el context d’una estructura comunicativa migrada, una de les poques possibilitats d’enlairar un mitjà que difonga informació pública de qualitat i en la nostra llengua.
Però tal com estan les coses el pronòstic no pot ser més funest. El mal ve de llarg. Primer va ser aquell Canal 9 bilingüe, concebut des d’una visió política sucursalista, sense ambició. Una televisió pobletana que amb tot i això va aixecar les ires de l’anticatalanisme més ferotge.
Després va vindre la televisió del PP: manipulació barroera, corrupció… i a l’última un tancament a traïdoria que semblava seguir el relat d’un autèntic colp d’estat. Com va dir en els seus darrers minuts d’emissió el periodista Vicent Mifsud, als responsables d’aquell tancament els perseguirà la vergonya per sempre.
Amb el Botànic i la tan esperada reapertura hauríem pogut tenir una altra televisió amb bons professionals, ambiciosa, capaç de guanyar-se el prestigi entre els valencians. De qualsevol manera, els principals valedors d’aquest model com ara Rafa Xambó en va ser els primers bandejats molts anys abans fins i tot que Mazón ocupés la Generalitat.
Així les coses, del cert que acabarem tenint un À Punt a l’estil de Meloni, d’Orbán, de Barrera. Una televisió replicada del No-Do, pobletana i castellana, molt per dessota segurament de la televisió d’Ayuso o de Moreno, que ja és dir.
Estem arribant a aquell punt en què molts hem interioritzat qualsevol passa que es dona cap a la nostra degradació col·lectiva com un fet natural, inevitable tal vegada per evitar-nos patir més del compte. La qüestió és si podem fer alguna cosa.
