Tothom situa l’inici de la Transició després de la mort del dictador, o siga, la tardor del 1975; no obstant això, abans de tal fet, existien propostes i maniobres tendents a preparar el postfranquisme. Dins del mateix franquisme, la qüestió es pot simplificar en dos postures: les continuistes i aquelles altres que implicaven canvis que es podien negociar, a parer meu, en funció de la pressió al carrer. Pel que afecta l’esquerra, en el camp de l’antifranquisme trobem propostes com les de Santiago Carrillo, esbossades al seu llibre ¿Despues de Franco, qué?; també, altres més radicals, per les quals alguns optaren, i, així mateix, com és el cas present, altres més moderades. Doncs el cas és que, el novembre d’aquell any, Josep Pallach publicà la seua proposta federalista i socialdemòcrata a La democràcia, per fer què?, un llibre ara una mica oblidat.
Pallach, militant del Bloc Obrer i Camperol, i des del 1935 fins al 1945, del POUM, va evolucionar cap a posicions més moderades. El 1944 va protagonitzar una evasió de la presó de Figueres; exiliat a França, el 1970 va tornar a Espanya, on de nou fou empresonat, recuperant la llibertat gràcies a les pressions del govern alemany. El nostre personatge, als anys 60 havia intentat bastir un socialisme d’àmbit estatal diferenciat del PSOE, a la mort del dictador, per moltes raons, va encetar un procés de reagrupament del centreesquerra, formulant entre altres qüestions una visió de l’estat en clau federal, tenint en compte la diversitat nacional i regional d’allò que es coneixia com Espanya.
Així, cal recordar com en eixos anys, al Principat, dins del socialisme democràtic, existien conflictes i polèmiques, les quals més tard es plasmarien en el Partit dels Socialistes de Catalunya, fins a la seua integració al PSOE. El cas és que Pallach, al llibre que he esmentat, provà de fer un esbós, o mena de base doctrinal mínima, que donés suport a un reagrupament del socialisme català amb identitat pròpia. El resultat és el llibret en qüestió, en què concreta una sèrie de condicions necessàries que havien de donar-se per una transició cap a una autèntica democràcia. No oblidem que, a la data de la publicació del llibre, s’havia aprovat l’Estatut d’Associació Política, al qual l’autor clarament qualifica de “continuista”, ja que la citada reforma no reconeixia el dret a crear sindicats i partits polítics lliures.
El nostre company, amb el qual vaig compartir una curta experiència fallida, assenyala que “la Confederació catalanoaragonesa fou una poderosa unió política que deixava intactes els governs propis dels pobles que la integraven: Aragó, València i Catalunya”. Tot seguit, explicita la seua proposta pensant en un estat federal, obert fraternalment a Portugal, sense fer qüestió de noms… En concret, aposta per una democràcia pluralista en l’àmbit territorial, amb equilibri de poders, conformada en diferents graons institucionals, o siga, per diverses institucions en cada federació. Així mateix, aposta per una segona cambra, o Senat, sobre la base de les diverses nacionals i regions federades, que anomena cambra de les nacionalitats.
Dissortadament, Pallach va morir el 1977, i el seu projecte amb ell. No obstant això, amb aquestes breus notes, he intentat recuperar la seua aportació, en relació amb el model d’estat “possible”, que fou el d’un socialdemòcrata catalanista, distanciat de la resurrecció del PSOE, formalment federal, però, de fet, jacobí i centralitzador. Un partit, aquest darrer, que resultà element central en la Transició, en gran part gràcies a l’ajuda que va rebre a partir del 1974 de “l’amic alemany”, cosa sobre la qual ja m’he manifestat més àmpliament en una recent publicació.
