Sembla que en efecte el titular que van posar en la boca de Diana Morant en l’entrevista que va publicar diumenge el diari Levante-EMV no és massa afortunat amb criteris periodístics, bàsicament perquè no pots posar entre cometes una frase que no és literal. És de veres que l’estil retòric ple de circumloquis que caracteritza no només la ministra gandiana sinó molts dels polítics actuals no ho ha de posar fàcil, però els signes ortogràfics volen dir el que volen dir i les cometes indiquen literalitat, no que la frase que emmarquen és una mena de síntesi del que s’ha volgut dir o s’ha interpretat pel periodista.
Em sembla que la ministra del que està parlant és de la sensació que voldrà projectar en l’electorat en un moment donat que la seua prioritat única i exclusiva és “la Comunidad Valenciana”, i això ho pose entre cometes perquè en efecte l’entrevista es produeix en perfecte castellà. És decebedor i també fins i tot una mica sorprenent que des que és ministra s’haja oblidat de parlar la llengua de Gandia, que em consta que parla amb solvència i fluïdesa. No sé si és una qüestió de diglòssia, sí que considera que ara que és ministra li fa lleig parlar la llengua del poble, o és una qüestió d’estratègia electoral. Si és el segon, m’agradaria saber en què basen la seua elecció evidentment ideològica els politòlegs de capçalera del seu partit, si consideren que el valencià és un entrebanc per a dirigir-se al seu electorat i pensen que fingir que el País Valencià és ja un territori monolingüe castellà és la millor manera de guanyar les eleccions. Això seria terrible, és clar, però és que a més m’enteste a pensar que no és de veres. M’agradaria saber què pensen a Gandia d’aquest tema.
Però, tornant a l’entrevista, el que vull dir és que en efecte el titular escollit no sembla precisament amistós. I no crec que siga una qüestió de malaptesa, ja que una de les dues persones que signa l’entrevista és el director del mitjà. He recordat que aquest va ser el diari que va afegir les sigles d’un sindicat català en la fotografia d’una pancarta de les mobilitzacions a València durant la vaga de l’educació pública, i em pregunte si hi ha un patró i una línia no ja informativa sinó propagandística. No seria la primera vegada que els mitjans històrics de la ciutat de València es posen al servei de manera fins i tot grollera de determinats interessos, però que siga Levante-El Mercantil Valenciano qui llance fotos trucades i titulars retorçuts contra qualsevol que puga posar-se enfront del govern del PP em sembla molt mal símptoma del signe dels temps.
Tot això crec que és de veres, però també ho és que el que sí que diu la ministra deixa ben clara la percepció d’una jerarquia. Ser ministra és més important que presidenta de la Generalitat Valenciana, i tornar a la política valenciana no deixa de ser baixar un esglaó en la seua carrera política, així que apurarà tot el temps que puga el gaudi de la poltrona prèmium. No ha sigut tan grollera i tan narcisista com María Jesús Montero quan volia posar en valor davant dels electors andalusos que la dona amb més poder de la història de l’univers s’hagués resignat a creuar Despeñaperros, però crec que va en la mateixa direcció.
Em fa la impressió que pensa –això és el que jo entenc en el que literalment sí que diu– que ser ministra i tindre influència en el consell de ministres és tan absolutament important que compensa el seu evident desinterés per la política valenciana en aquests anys, la distància des de la qual se l’ha mirada, i l’absoluta submissió a l’argumentari del govern central en tot moment, i també en la gestió política dels efectes i de les responsabilitats de la barrancada. Fa la sensació que pensen (bé, Montero ho va dir obertament) que la gent es quedarà bocabadada davant el gest generós i magnànim de renunciar als oripells de la cort, l’objectiu absolut de qualsevol carrera política, i de condescendir a compartir tanta grandesa amb la gent de províncies que havia deixat arrere en la seua ascensió centrípeta però que ara heroicament vol redimir, i ho agrairan votant massivament. A Andalusia no va funcionar. A Aragó tampoc. No veig per què hauria de funcionar a la “Comunidad Valenciana” per molt “Comunidad” que desgraciadament siga.
És de veres també que al PP tenim al president de la Generalitat Valenciana, ni més ni menys, agraint-li a Feijóo el seu nomenament, així, obertament i sense tallar-se. I ja he parlat en columnes anteriors la necessitat de la gent de Compromís de ser validada per figurons madrilenys o, en el seu defecte, que s’hagen integrat en major o menor mesura en Madrid, centre de totes les coses. En el cas del PP m’escandalitza, és clar. Fins i tot Moreno Bonilla ha d’estrafer un cert to andalusista. En la dreta nostra sembla que està tan naturalitzada la submissió a Madrid que directament es ven com un valor. He sigut triat pel cap del meu partit per a ser president dels valencians, gràcies, gràcies, i reverències. En el cas de Compromís em fa pena, com ja he comentat en moltes altres ocasions. I en el PSOE no em sorprén el més mínim, que ben poc o res queda ja d’aquell PSPV que es va integrar en ell fa molts anys amb l’objectiu -diuen- de dur-lo cap al valencianisme, però també fa pena veure una dona de Gandia parlant sempre castellà i amb marcs mentals i ideològics profundament jacobins. I és que, al cap i a la fi Pedro Sánchez es comporta exactament igual que Feijóo en això, nomenant des de Madrid qui hauria de governar un territori com el nostre que desconeix i que menysprea. Però, clar, quan es mira el panorama general és difícil no deixar-se dur pel desànim. I no ja per perdre unes eleccions, n’hem perdut ja tantes, sinó per la por d’haver-se esvaït el batec de poble, de nació entre les nacions de l’estat, d’haver-nos convertit en províncies en el sentit etimològic del terme, vençudes, administratives de l’administració de l’espoli.
Ara o mai, va dir Joan Fuster fa molt de temps en uns moments que eren en efecte decisius. És de veres que moltes vegades pense que, malgrat tot, el poble està per damunt d’aquests aspirants a administradors colonials, o part del poble. Però hi ha dies que percep un seguit de gestos, de símptomes, que van tots en la mateixa direcció, i em pega per pensar que Fuster tenia raó, com en tantes altres coses, que va llegir el moment històric, però que, al remat, no va ser en aquell ara, no va ser aleshores, i per això ja no serà mai.
