Intente desconnectar un poc de la derrota de les eleccions autonòmiques i municipals, de la nova convocatòria electoral i, sobretot, del soroll aspre de les negociacions de Sumar. Per això, no sé com tinc ganes de començar una entrevista en la Vanguardia que li fan a Manel Castells que acaba de publicar el llibre Testimonio. Viviendo Història (Alianza editorial). Llegint el titular, en què es destaquen unes paraules de Castells, ja m’entren ganes d’abandonar la lectura: «El món ha entrat en una fase sense futur». Castells conta com Daniel Cohn-Bendit va dir a Touraine en plena revolta del 68: «Perquè els reformistes com vosté tinguen èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d’intentar revolucions fallides». Ja m’havia assabentat, abans de l’entrevista, que el pare espiritual, mestre i amic de Castells, el sociòleg francés Alain Touraine, acabava de morir. Llegint la frase de Cohn-Bendit es fa l’hora de pujar a un autobús que em porta a Altea a fer una ruta literària del llibre Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez Cutillas. Es tracta d’una activitat organitzada pel Club de Lectura de les Dones per la Cultura i l’Esport de Riola. Me’n puge a l’autobús i ho encerte perquè, ara sí, trobe refugi en la literatura, en un llibre que vaig llegir en els anys setanta del segle passat i que ara, rellegit, m’ha semblat una autèntica joia de la nostra literatura. Una joia que em fa reviure un passat que encara està viu en els nostres llibres: «He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’essers i coses viscudes…» Coses i essers que ens recorda Joan Borja —que ens fa de cicerone— amb la seua excel·lent erudició i amb la seua magnífica lectura i interpretació dels textos en els mateixos escenaris de Matèria de Bretanya. Mentre visitàvem cada lloc i escoltàvem els comentaris de Borja, el meu cap anava al meu paisatge, a la meua veritable pàtria, que veia a través de la pàtria de l’escriptora d’Altea i de Joan Borja: «la pàtria meua era tota la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyó d’Ifac al més lluny…» Era tot un plaer contemplar el paisatge que et llegia un entusiasmat Borja i, al mateix temps, evocar el meu: la serra de Corbera amb el Cavall Bernat, el pic de la Mola, la cara de l’indi i, a vora mar, la muntanya de Cullera, solitària com una illa. I el riu que serpenteja fins la mar i la marjal amb la muntanyeta dels sants…. I, sobretot, amb un futur negat per Manuel Castells, recordar amb les partides de llargues al carrer Fondo, les meues de raspall en qualsevol carrer de Fortaleny: «L’estiu era com els partits de llargues que jugaven els homes els diumenges al carrer Fondo: pilota ve, pilota torna…». Encara recorde que, quan plovia i els homes no podien anar a treballar al camp, penjaven la corda i feien córrer la pilota de vaqueta. No sé si tenim futur o no, però encara ens queda tota la Matèria de Bretanya: «que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar entre les seues mans tota la Matèria de Bretanya».
