Jo no sé d’on venen Alberto Núñez Feijóo i Maria Guardiola, però estic segur que venen d’un món molt diferent del meu. En la meua petita pàtria, una de les primeres coses que ens ensenyaren era complir la paraula donada. I vam aprendre a no fallar, a tenir sempre en compte els compromisos. «La paraula és la persona», ens repetien contínuament els més majors. He vist moltes vegades fer tractes al meu pare en el camp, en el tall mateix de la segada, durant una partida de trinquet, en el casino… I no va necessitar mai cap intermediari, cap persona que alçara acta notarial ni que certificara les seues paraules que donava sense cap testimoni. No feia falta pagar cap honorari, perquè es complira la paraula donada: «Què vols d’aquella taronja?», preguntava un. «Tant», contestava l’altre. «Entesos», i es donaven les mans i el tracte quedava fet. No se’n parlava més. Ploguera o nevara les taronges, els melons, les tomaques, la dacsa o el que fora, canviaven de mans encara que la pedra o el fred les fera malbé. Eren homes i dones de paraula que, abans d’oficialitzar els tractes mitjançant un contracte, donaven molt més valor a un acord de paraula que acabava amb una encaixada de mans. I és que el compromís de les persones, la mirada als ulls, hauria de tindre prioritat a allò que escrivim en un paper.
Si aquells homes i aquelles dones alçaren el cap, segur que no entendrien aquest món d’espavilats en què, per molt paper que es signe i per molt que tot el que es diga estiga «enregistrat», molt pocs compleixen la paraula donada. No fa molts dies vam veure la candidata del PP d’Extremadura, Maria Guardiola, com s’oposava al pacte amb Vox amb l’argument que no podia deixar entrar en el seu govern «a aquells que neguen la violència masclista, a aquells que deshumanitzen els emigrants i a aquells que despleguen una lona i tiren a una paperera la bandera LGTBI…». Tot el món ho va sentir, i tot el món progressista ho va aplaudir. Fins i tot, vaig arribar a sentir a algun amic que «ja era hora que apareguera una persona de dretes que tinguera veritables conviccions democràtiques i que es plantara davant de la reacció». Però, no va durar ni deu dies. Es va retractar, la feren rectificar i es va haver d’inventar un argument que gairebé em va fer caure de tos. Crec que una persona no pot tindre més poca vergonya: «la meua paraula no és tan important com el futur dels extremenys». Indiscutible? I tant que ho és. Per a fer tractes en el camps de la Ribera i en qualsevol comarca segur que estaria inhabilitada. I per què no ho està en el món de la política? Com pot governar una persona que no té paraula?
Al mateix temps, Núñez Feijóo deia una altra frase també per a cagar-se i no torcar-se: «Sense paraula no hi ha política». És a dir, que reivindicava la paraula donada, al mateix temps que feia desdir-se a la seua subordina d’Extremadura. Són els reis de la mentida, de la banalitat. Ara, Feijóo diu que no vol derogar la reforma laboral, que està prou bé. Això, després que el seu partit fera un recurs al Tribunal Constitucional. Si tan bona és la Reforma Laboral, que rehabiliten el pobre Alberto Casero i que li donen les gràcies per la faena que va fer i…
No m’imagine, en el món en què em vaig criar, que funcionaren personatges com aquests de la política actual que no no són capaços de retre comptes de res i d’explicar la divergència entre allò que prometen i allò que acaben fent. Sí, ja ho sé. En tenim de tots els colors…
