Després d’una pandèmia brutal que va fer que ens confinaren a casa durant dos mesos, de la borrasca Filomena a Madrid, de l’erupció d’un volcà a l’illa de La Palma, de les guerres cruels i inhumanes a Ucraïna i la Franja de Gaza, també de la comercial de Trump amb els aranzels i de la DANA de València amb el resultat de 228 morts, va arribar el torn d’una apagada elèctrica total que en alguns llocs de la península Ibèrica va durant fins a vint-i-quatre hores. Crec que a aquestes altures està ja pràcticament tot dit sobre allò que va ocórrer, per primera vegada en la història i de manera insòlita, aquell 28 d’abril del 2025, així que us contaré la meua experiència aquell últim dilluns de mes amb un petit aparell de piles que tinc per casa i que faig servir a diari, i també amb algunes de les coses que hi vaig escoltar.
Efectivament, gràcies a un transistor i a tots aquells que van fer possible la cobertura alguns vam descobrir que allò que pensàvem que era un simple tall elèctric a la nostra ciutat era, en realitat, una apagada general que afectava tot Espanya, Portugal i algunes regions del sud de França. Una vegada més, un incident puntual però amb una grandíssima repercussió va demostrar que un dels millors mitjans de comunicació és, sens dubte, la ràdio, que va aportar informació fiable enmig de la incertesa i el caos. Mentre que la histèria es va apoderar de milers de ciutadans amb una absoluta dependència dels telèfons mòbils que no funcionaven, altres ens vam reunir al voltant d’un xicotet aparell analògic per poder seguir amb atenció aquest succés que tenia el país sencer absolutament paralitzat. Sens dubte, una cura d’humilitat tecnològica en tota regla.
Moltíssimes persones es van llançar al carrer per tal d’adquirir un d’aquests dispositius, piles incloses. Les ferreteries i els basars van fer l’agost i els van vendre tots. Com que no hi havia Internet, ningú va poder comprar una ràdio a través d’Amazon o de qualsevol altra plataforma de venda per l’estil. Només l’establiment de barri disposava d’aquest objecte tan cotitzat. Se’n diu comerç de proximitat. Hi va haver gent que va necessitar saber què estava passant, però també n’hi va haver que va fer servir el temps per a connectar-se amb ella mateixa, amb els veïns, per a parlar amb els desconeguts al carrer, llegir, passejar, els xiquets van poder jugar al parc a cor què vols… En definitiva, per a fer tantes i tantes coses que habitualment, per desgràcia, no fem. Per això, aquelles hores sense intoxicació en les xarxes socials, sense tanta estupidesa, van ser un autèntic regal. El silenci que regnava al carrer era meravellós.
He de confessar que durant aquella vesprada i aquella nit vaig tindre sintonitzada la cadena SER. Des de La Ventana de Carles Francino passant per Hora 25 d’Aimar Bretos i acabant amb El Larguero de Manu Carreño, tots van adaptar la programació a la singularitat especial del moment. I de seguida em va cridar l’atenció que en cada butlletí informatiu a les hores en punt se sumaven més comunitats autònomes que havien demanat al Govern central que decretara el nivell 3 d’alerta. Així, si a última hora de la nit huit autonomies, totes del PP, i una quasi que també (la Castella-la Manxa d’Emiliano García-Page) no van ser capaces de coordinar l’emergència i demanaren al papà Estat que n’assumira les competències mentre que altres amb el mateix problema com Catalunya o Euskadi el van gestionar a soles, vol dir que o bé les nou sol·licitants de l’auxili eren unes inútils, o bé que volien encolomar-li el mort al ministre Grande-Marlaska. Una de dos.
L’última a fer-ho va ser la Comunitat Valenciana, i en eixe moment, sincerament, vaig fer un fart de riure. A buenas horas, mangas verdes, vaig pensar. Perquè que el funest 29 d’octubre del 2024, amb una alerta meteorològica extrema decretada per l’AEMET des de primeríssima hora del matí i amb les conseqüències posteriors per tots conegudes, ningú del Govern valencià demanara allò que deu hores després del zero elèctric, quan la llum ja havia tornat a moltíssimes localitats del País Valencià, sí que es van atrevir a requerir (ni més ni menys que la cessió de les competències de la gestió a l’amic Perro Sanxe), no podreu negar-me que és de traca. Mazón de dinarot en El Ventorro mentre el seu poble s’ofegava no es va dignar a decretar l’emergència autonòmica. El mateix Mazón, quan el 70% dels valencians ja tenien electricitat a casa, li espolsà les puces al Ministeri de l’Interior amb el problema pràcticament ja resolt sense ni xafar el CECOPI i com si estiguera de botellot. Quin bon gestor! Un aplaudiment per a ell, per favor!
Crida també molt l’atenció que el partit de Feijóo, quasi unànimement, instara la declaració del nivell 3 davant la possibilitat que la caiguda elèctrica afectara la seguretat nacional però, en canvi, no suspenguera el congrés del PP europeu a València, a la inauguració del qual, tot coincidint amb els sis mesos de la malaurada catàstrofe, va assistir el nostre incompetent president com a màxim responsable de la sigla territorial, tot i que no hi intervingué ni estigué tampoc en la foto de cloenda. De la mateixa manera que és curiós que aquells que exigien saber la causa de l’apocalipsi energètic sis hores després de produir-se són els mateixos que duen mig any ocultant on i amb qui va estar l’alacantí, i sobretot què feia o deixava de fer mentre els valencians morien ofegats.
Tot plegat, la caiguda del subministrament elèctric i dels sistemes de comunicació es va convertir en un desastre sense precedents a Europa. Les llargues cues en les botigues d’articles per a la llar per tal de poder comprar espelmes, llanternes, piles i transistors i sobreviure a una possible nit a fosques ens va deixar una doble imatge insòlita. D’una banda, la tornada a un món analògic al qual pensàvem que mai més recorreríem. De l’altra, la doble vara de mesurar de la dreta valenciana, que no va establir a l’octubre el nivell 3 d’emergència quan la situació bé que ho requeria i sí que ho ha fet ara, ben entrada la nit, quan la llum ja havia tornat a bona part dels carrers i de les llars. Bé, preparem-nos perquè sembla que això no ha acabat encara. Quina serà la pròxima hecatombe que ens passarà, una invasió dels alienígenes? Temps al temps. Almenys ens agafarà amb l’armariet del bany a vessar de paper higiènic i amb Mazón a ple rendiment.
