Gràcies a Déu —i no ho dic en va— enguany la MiM de Sueca es fa, tot i que estava en perill de no celebrar-se. Sí, en perill. I això, en temps de soroll, desmemòria i precarietat cultural, ens hauria de fer parar l’orella. Perquè si la MiM trontolla, trontolla també la capacitat d’un poble per mirar-se amb ulls poètics. I això no ens ho podem permetre. La Mostra Internacional de Mim a Sueca arriba a la 35a edició, i ho fa amb el cor encès i el gest afinat. Del 18 al 21 de setembre, la capital de la Ribera Baixa tornarà a ser escenari de poesia escènica, d’aquella que transforma el quotidià en mirall d’emocions, en dansa de preguntes, en festa del cos i de l’ànima. I tot això, que sembla tan eteri, tan delicat, necessita una cosa ben terrenal: la col·laboració de totes les institucions. Perquè sense suport, sense compromís, sense estima, la cultura s’esvaeix com el fum d’un cigarret mal apagat. Enguany, més que mai, cal estar alerta. Cal defensar allò que ens fa singulars. Cal fer pinya.
Enguany, com l’any passat, tindré la sort —i no és poca cosa— que el meu amic Pere s’encarregarà d’organitzar les vesprades, els soparets i les vetlades. Ell, que té el do de saber què cal veure i què cal tastar, em permetrà no calfar-me el cap. I això, enmig de tanta oferta escènica, és un regal. Perquè la MiM va d’això: de deixar-se portar, de sorprendre’s, de riure i de plorar, de mirar amb ulls nous. I si, a més, tens un bon guia, la festa és completa. La programació d’enguany és una declaració d’intencions. Amb el lema “poesia escènica”, el festival ens convida a recuperar la capacitat de meravellar-se, a educar la mirada, a entendre que allò poètic no és un luxe, sinó una necessitat. Claire Ducreux, que ja és part de l’ADN de la MiM, torna amb tres propostes que ens faran tremolar el cor. Des del seu espectacle Fleurir les abîmes, fins a la projecció del film Poèmes, passant per la classe magistral sobre el teatre de carrer com a microcosmos de vida i humanitat. Ella, amb el seu gest delicat i la seua dansa de tendresa, ens recorda que l’art pot ser refugi, resistència i revelació.
Però no tot serà dolçor. També hi haurà crítica, reflexió, risc. Espectacles que qüestionen la masculinitat, el poder, la violència, la vellesa, la fragilitat. Propostes que van de la bellesa al riure, del circ al clown, del gest íntim al col·lectiu. I per als més menuts, espectacles que combinen màgia, marionetes i dibuix en directe. Perquè la MiM és de tots i per a tots. Així que sí, tornem a començar. I ho fem amb la MiM. Amb alerta, amb gratitud, amb ganes. Perquè la cultura no és un caprici, és una trinxera. I perquè, en temps de soroll, el silenci d’un gest pot ser revolucionari. Ens veiem als carrers. Amb el cor obert i els ulls ben desperts.
