Com un somni que s’esvaeix, ens trobem de nou a l’aeroport, aquest cop ple de vida i bullícia. Els duty-free, abans adormits en la nit de Cap d’Any, que va ser quan eixírem de casa, ara, que cal retornar-hi, respiren l’alè del comerç i el desig dels viatgers. Mentre tornem, cal evocar el viatge. I l’evoquem.
Atenes, oh Atenes! Riba tenia raó: el Partenó, aquell joguet distant, es transforma en un gegant de marbre quan ens hi acostem. Però ai! La multitud de turistes erosiona part de la seua màgia. Ens preguntem com deu ser aquest formiguer humà sota el sol implacable d’agost. Els carrers d’Atenes ens reben com vells amics. La plaça Sintagma, amb el seu nom que evoca sintaxi i història, ens acull entre els seus braços de pedra. El barri de Plaka ens convida a perdre’ns entre les seues cantonades plenes de secrets. I enmig d’aquest laberint de temps i pedra, ens detenim. Un ouzo entre l’àgora antiga i la nova, o potser prop de Sant Eleuteri, ens reconnecta amb el present. Les paraules d’un amic ressonen al mòbil: «L’ouzo i la cassalla, la mateixa mar». I de sobte, el Mediterrani sencer es desplega davant nostre, des de Braudel fins a Fuster, units per un fil invisible d’anís i història. Quan deixem enrere Atenes, el paisatge muta. Els tarongers i les figueres ens recorden casa, però les muntanyes s’alcen més altives, coronades de neu. Tot canvia, el ritme s’alenteix, i els llocs semblen respirar amb més calma. Quan deixem enrere el batec frenètic d’Atenes, el món sembla transformar-se al nostre voltant. Els museus i les ruïnes arqueològiques es despleguen davant nostre com un tresor ocult, oferint-nos la seua solitud i grandesa en exclusiva. A Micenes, la mítica Porta dels Lleons ens rep en solitari, majestuosa i silenciosa. La imatge, tantes vegades admirada en els llibres de text, cobra vida davant els nostres ulls, transportant-nos a un passat heroic i llegendari. Els murs ciclopis s’alcen imponents, testimonis muts d’una història mil·lenària. Caminem per les estances del palau, imaginant les intrigues i tragèdies que es van desenvolupar entre aquestes pedres. L’ombra d’Agamèmnon i Clitemnestra sembla seguir-nos, recordant-nos el preu de l’ambició i la venjança. El teatre d’Epidaure ens acull amb la seua acústica perfecta, com si els antics espectadors encara hi foren presents. La Viquipèdia en català ens parla de 14.000 ànimes que podien omplir aquest espai, mentre que la versió espanyola en compta només 12.000. Asseguts a les grades, sentim el pes de la història i la màgia del teatre grec. Recitem uns versos de Sòfocles, i la nostra veu ressona clara i nítida fins a l’última fila, com si el temps s’haguera aturat. A Nemea, busquem les petjades del lleó que va caure sota la força d’Heracles. El temple de Zeus ens acull en la seua quietud, mentre imaginem els atletes que competien pels jocs nemeus, buscant una simple corona de llorer com a premi. Corint, amb el seu famós canal, ens recorda els somnis grandiosos de Neró que no es van arribar a materialitzar. Però la mà de l’home ha aconseguit obrir aquest estret. A Olímpia, l’estàtua de Dionís atribuïda a Praxíteles ens observa immòbil, com si encara guardara els secrets dels jocs olímpics. Delfos ens revela els seus misteris, entre l’oracle i l’esfinx que ens observa amb ulls enigmàtics. I l’estadi tan elevat que, com diu Paco Vera, els atletes devien arribar esgotats només de pujar-hi. El viatge continua, ple de meravelles: els monestirs de Meteora flotant entre els núvols, les sorpreses de Vergina i Pella, i l’encant de Tessalònica. Mentre ens endinsem en aquest calidoscopi de pedra, a cada pas, el passat cobra vida davant nosaltres. Caminem per terrenys sagrats on es van lliurar batalles èpiques i on es van escriure les gestes dels herois. Respirem l’aire carregat d’història, i sentim com el temps es deté per deixar-nos endinsar en els seus plecs més recòndits. Però aquestes històries, estimats lectors, mereixen un relat més extens. Si els déus ho permeten, potser un dia les trobareu en les pàgines d’un llibre. Perquè en aquest viatge, com totes les odissees, el més important no és el destí, sinó el camí que ens hi porta. I en aquest camí, hem descobert que la mateixa mar que ens uneix també ens separa, però que en la seua immensitat es reflecteix tota la complexitat i la riquesa del món hel·lènic. Quan finalment ens acomiadem d’Atenes, amb el Partenó observant-nos des de dalt, sabem que aquest viatge no serà l’últim. Perquè Grècia, com la mar, ens crida una vegada i una altra, convidant-nos a endinsar-nos en els seus secrets i a desxifrar els seus misteris. I nosaltres, com a bons viatgers, no podem fer res més que respondre a la seua incessant invitació.
