El diumenge passat, vaig sentir enveja sana en veure les imatges de l’arribada de les corredores, de la Marató de València, a la catifa blava de la mítica passarel·la de la Ciutat de les Arts i les Ciències, que les apropava a la meta i que els indicava el final del seu sacrifici. La mateixa enveja que vaig sentir quan la meua neboda Núria descriví, fa uns dies, a través del Facebook, la seua emoció en arribar a la meta del Trail 2022 de Montanejos, després de vuit hores i disset minuts de córrer. Una enveja relativa, perquè he tingut la sort d’haver fet, ja fa un bon grapat d’anys, la que ara diuen que és una de les millors carreres del circuit mundial amb el seu recorregut acollidor pels jardins del riu i pel passeig marítim. Acabar les maratons, la de València i la de Barcelona, potser siguen unes de les sensacions més agradables i estranyes que he viscut, perquè no les tenia previstes. Si un parell d’anys abans de fer aquelles proeses, m’hagueren dit que jo faria una marató, m’hauria fet un fart de riure. Sempre he dit que vaig estar més content de fer la meua primera carrera de quaranta dos quilòmetres i escaig que el meu primer llibre. És evident, el llibre, els llibres, entraven en els meus plans, en els meus interessos i possibilitats de sempre. La marató, les dues maratons, eren objectius en un principi «impossibles» per a una persona com jo aficionada al tabac, al whisky, al bon menjar i altres vicis no precisament esportius. El meu cos no donava cap senyal que indicara aquestes pràctiques tan «sanes» i, encara menys, una marató. La veritat és que em vaig sentir molt orgullós en acabar-les. Recorde encara el discurs del president de Peus quets, el meu club de córrer d’aleshores, que, a banda de lloar els meus mèrits, va dir una frase premonitòria: «el que has fet avui és una assegurança per al teu cor». I tingué raó, segons el meu metge, que em digué que jo vivia gràcies a l’habilitat d’un amic i al meu cor de corredor. La veritat que em trobava molt fort aquells anys que em podia permetre el luxe de córrer per tots els indrets dels termes de la Ribera Baixa. Em vaig adonar que coincidia amb els escriptors corredors, com ara, Haruki Murakami, quan ens deia que escriure era una activitat intel·lectual, però també física. El llibre de Murakami, De què parlo quan parlo de córrer, no és una gran cosa. És només una mena de memòries sobre el fet de córrer, sobre la seua experiència. Unes pàgines que expliquen la relació que troba entre córrer i escriure: les dues coses necessiten capacitat de concentració i resistència.
Per a córrer bé, cal saber molt de l’esport, però també de la vida. He tingut molta sort amb els amics que em van ensenyar a córrer. Tenien tots la mateixa filosofia: «Quan isques a córrer, no córregues. Ja correràs prou en la vida» o «Has de córrer a un ritme que pugues parlar, raonar, amb qui t’acompanye». Per això, en la marató del diumenge, no m’emocionaren els rècords ni l’alegria de qui els aconseguia. No m’ha agradat mai la pressió: ni la que m’he imposat jo, ni la que han tractat d’imposar-me. Afortunadament, he tingut la sort d’haver pogut tindre una vida laboral sense cap tipus de pressions. I, quan han volgut pressionar-me, els he enviat allà on brama la tonyina. Sense pressió, es poden fer coses, moltes coses. Sí que vaig empatitzar amb aquell desconegut que corria la setena vegada a València i celebrava el seu quaranta-dos maratons. O amb aquell que diu que venia, cada any, a córrer, a València, i em malparlava de la Fórmula 1 i defensava la Marató i la Copa d’Amèrica. Criticava la fórmula 1 només pel seu impacte ambiental sense entrar en altres consideracions. Li vaig dir que, a banda de la marató, sóc també dels que defensava la Copa Amèrica i em desagradava la Formula 1. Em desagradava no només per l’impacte ambiental i el soroll, sinó també per l’altre impacte més subjectiu de veure Rita Barbera i Francisco Camps fent l’ona dalt d’un Ferrari. La prova nàutica no només ens deixà la porta de la ciutat a la mar, sinó que va millorar la zona i deixà edificis com Veles i Vents, però, sobretot, ha deixat una certa —no sé si poca— indústria de fabricació de vaixells per a competir en la mar. No entenc com la prova és bona per a Barcelona i Ada Colau, que governa la ciutat, i no és bona per a València i…
