En esta darrera columna del curs, abans de les vacances d’agost, acabaré amb un clàssic, contant un parell d’anècdotes que tenen a veure amb el servei de rodalia que patim i que és símptoma de tantes coses. Començaré per la més recent. Divendres passat vaig pujar a l’Estació del Nord al tren amb destinació Gandia que havia d’eixir a les 18.36. Ara en juliol quasi cada setmana RENFE actualitza els seus horaris, el que bàsicament vol dir que cada vegada ixen menys trens. I en concret en la primera part del matí se n’han carregat uns quants. Però, vaja, el cas és que aquell tren, a canvi, era de doble composició i, com que arribava justet, vaig pujar al vagó de darrere. En entrar, em vaig adonar de tres coses: que estava ja molt ple, que els llums estaven semiapagats i que no funcionava l’aire condicionat. La temperatura era realment horrorosa i els que estàvem allà amuntegats suàvem visiblement. Quan passaven poc més de cinc minuts de l’hora suposada d’eixida, una veu terminant (“les habla el maquinista”) ens va comunicar que la segona unitat no anava a eixir per avaria i que els viatgers havíem de passar a la primera. Estalvie detalls sobre com va quedar de plena la primera unitat quan els passatgers que ja omplíem prèviament les dues ens vam ajuntar en una només, però, com vos podeu imaginar, ja tenia igual que funcionara l’aire condicionat. A més, el tren encara va tardar uns altres vint minuts a eixir, després d’un parell d’apagades de llum. Quan finalment va arrancar, el passatge va començar a aplaudir amb ironia.
Això és el que podem anomenar un dia normal a rodalia de València. Un trajecte a penes de 25 minuts a Sollana es converteix en un trajecte de més d’una hora en condicions penoses. Sense explicacions, per descomptat, sense peticions de disculpes. Sempre dic que el servei de rodalia de València és una màquina colonial i classista d’humiliació. De vegades, però, arriba al maltractament.
L’altra anècdota m’ha vingut al cap per allò de les dobles composicions. O per la seua absència. Jo habitualment agafe el tren que passa al voltant de les 8.00 per Sollana, és a dir, el que ix de Gandia a les 7.25. Eixe tren es veu que no es considera d’hora punta, perquè ara en estiu ha caigut dels horaris i quan existeix, mai, però mai, té doble composició, de manera que moltes vegades en arribar a Catarroja ja és difícil que puge alguna persona més. Un matí d’eixos, a més amanit amb retards i cancel·lacions, en arribar a l’estació d’Alfafar era molta més la gent que volia entrar que la que efectivament cabia. La desesperació va fer a una dona cridar molt enfadada a la gent demanant que se n’anaren cap als corredors, malgrat que era evident que no cabia ja ningú més. La dona es va cabrejar moltíssim amb la gent de dins del vagó, lamentant que sempre es queden fora els mateixos. Tan agressiu era el seu to que un altre viatger li va respondre enfadat que la gent de dins del tren no tenia cap culpa, i la cosa va acabar amb una discussió una mica agra. Això em va fer una mica de pena. Realment RENFE, és a dir, diguem-ho clar, el govern d’Espanya, l’administració colonial, ens maltracta, i la nostra resposta és la resignació, o, el que és pitjor, enfadar-nos entre nosaltres. És de veres que a una dona que va protestar a l’Estació del Nord la va identificar la policia, i això lleva les ganes. Però, vaja, a veure si el poble eixe alegre, unit i combatiu exerceix -exercim- de tal, que ens cauen per tots els costats, ens avancen els intercity que van de Madrid a Gandia mentre estem parats en els nostres trens de rodalia sense aire condicionat, sense espai, sense freqüència i de vegades fins i tot sense tren, i ací no passa res, que els nostres polítics estan al que estan i perquè l’Eurocopa, i soy españool españool españool, però amb menys drets que el de dins de l’intercity, i damunt ens barallem entre nosaltres, i arribarà el dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot, però compte amb això, perquè potser tinga igual, que poder i no fer és pitjor encara que la proverbial feina del matalafer.
