Per a mi, és surrealista haver d’escriure açò, però ja no puc més: ja no podem més. Aquest és el motiu que repeteixen en general les persones amb què he parlat del tema, la majoria dels creadors i creadores de contingut en valencià als seus vídeos, mon pare, professor de valencià jubilat, així ho diuen «jo no puc més». I jo els entenc, i compartisc el missatge.
La setmana vinent les famílies votaran «sí» o «no» al valencià. Escriure-ho em va deixar un somrís fugaç, irònic. Em sembla una situació d’una incompetència extrema barrejar llengua amb política, però no entraré en aquest àmbit. I no ho faré perquè per les llengües són riquesa, són cultura, totes i cadascuna d’elles. Aprendre valencià i aprendre en valencià és un luxe, un regal, que va molt més enllà d’uns interessos polítics.
Soc de la generació de la «línia en valencià» i la «línia en castellà»; vaig estudiar íntegrament a l’escola pública de primària en la nostra llengua. Un mètode de separació d’aules que, definitivament, té avantatges i inconvenients, però va enriquir la meua educació d’una manera infinita. No sols parlava valencià a casa, sinó que també ho feia a classe i amb alguns companys i companyes a l’hora del pati. A l’Horta Sud, també parlem valencià com a llengua materna (un altre assumpte que no tractaré en aquest article), i qui no, al col·legi aprenia i ningú mai no es va queixar, i ningú mai no va dir que el «valencià no servia per a res». Els pares i les mares eren, majoritàriament, segones generacions de gent que venia d’Albacete, de Conca o Andalusia, i es preocupaven perquè els seus fills aprengueren valencià.
Temps que recorde amb anhel.
Després de regalar el C1, el senyor Rovira vol portar la nostra llengua a les urnes. Fer-ho suposa llançar a debat: la seua utilitat, la seua funcionalitat, la seua necessitat…, i un llarg etcètera que arriba fins a «el valenciano debería estudiarse solo en los pueblos que están en Alicante, aquí en Valencia no», l’últim comentari que he sentit d’una persona que, per cert, com a últim apunt, s’oblida de Castelló. Escriu Francesc Gisbert a La resistència lingüística. Un món de llengües: «L’únic capaç de revertir una situació de conflicte i canvi lingüístic… és la voluntat». I aquesta és la nostra major arma contra la ignorància: parlar, escriure, ensenyar i aprendre en valencià.
I el que no sap el senyor Rovira, i tota aquella gent que arrossega aquesta mentalitat trista i llastimosa, és que «la llengua del coret» és molt més preuada que tot aquest soroll que articulen les mentides. «La llengua del coret» és el valencià, com Júlia Cantavella, de l’imprescindible perfil de Contes en valencià, creadora de contingut i escriptora, explica encertadament i amb tendresa al seu fill, quan li pregunta per què hem de parlar-lo, que si no són bones les altres llengües. «Totes les llengües són bones i com més llengües aprenguem, millor», li explica la mare, «però una cosa són les llengües del cervell, on podem tindre’n tantes com en vulguem, i altra és “la llengua del coret”, aquella que ens parla la gent que més estimem des de ben xicotets, aquella amb què diem les primeres paraules, la llengua de casa.» I, sabeu? Jo també vull que els meus fills, i que aquesta i totes les següents generacions, puguen aprendre, i estimar, en «la llengua del coret».
