No puc evitar indignar-me en veure com, a poc a poc, van relegant la literatura del nostre sistema educatiu. Veig amb desconcert com aquesta disciplina fonamental està perdent el seu lloc en l’ensenyament. Al País Valencià ja vam viure, patir, com la Literatura Catalana Contemporània desaparegué del batxillerat actual, i la Literatura Universal va estar traslladada a primer curs, i quedà fora de la selectivitat. I, encara que és de modalitat, com que hi ha altres opcions, un estudiant pot completar el batxillerat humanístic sense l’obligació d’estudiar-la. En aquests moments, a Catalunya, estan lluitant per mantenir la Literatura Catalana (i l’Espanyola) com a assignatura de modalitat i no com a optativa on han intentat arraconar-la. Després de moltes protestes dels sectors culturals i dels professionals de l’educació, la Consellera ha hagut de tornar arrere en la decisió, però sembla que ha de negociar amb el ministeri d’Educació. Mentre observe com les autoritats educatives de la nostra Generalitat del Nord negocien el futur de la literatura en el currículum amb el Ministeri, sent que estem jugant amb foc. Si jo no haguera arribat a la societat sense classes i treballara a Catalunya, segur que seria un vell professor que ara estaria lluitant en les barricades d’aquells que volen preservar el tresor de les paraules, i no un conformista que acceptaria la pèrdua del nostre patrimoni cultural. Perquè, al cap i a la fi, què som sense les nostres històries, sense els nostres poemes, sense les paraules que ens defineixen com a poble i com a individus? M’aferraria als llibres, esperant que algú més s’adonara que, en aquesta mar de bytes i píxels, la literatura continua sent la nostra brúixola més fiable per navegar pel complex món que ens ha tocat viure.
Hem de pensar que la literatura no és només una matèria acadèmica; és una eina fonamental per obrir les ments dels estudiants, ajudar-los a conèixer noves realitats, ampliar la seua visió del món i fomentar la capacitat d’anàlisi i la imaginació. És essencial per desenvolupar el pensament crític i per no anar pel món simplement repetint consignes. Recorde amb nostàlgia quan, com a professor, obligava els meus alumnes a llegir tres llibres per avaluació. Si algú protestava, li deia que ni l’havia insultat ni l’havia obligat a agafar una aixada, ni un llegó, per a treballar en el camp, que m’havia limitat a manar-li una faena que era pròpia de la seua «professió» d’estudiant, que és llegir llibres. No claudicava mai, perquè sabia que cada pàgina llegida era una llavor plantada en terra fèrtil. Avui dia, aquesta pràctica podria ser considerada gairebé un acte de crueltat educativa, ja que es creu que l’aprenentatge ha de ser sempre divertit. Em pregunte com poden els joves d’avui entendre el món sense haver-se endinsat en les obres de grans autors com Dickens, Flaubert o Dostoievski. Com poden formar-se un criteri propi sense contrastar les seues idees amb les dels grans pensadors de la història? Potser soc un antic en un món de xarxes socials i informació instantània, però crec fermament que la literatura és l’ànima de la nostra cultura, l’espill on ens mirem per entendre qui som i d’on venim. Cada llibre que deixem de llegir, cada obra mestra que releguem a l’oblit, és una finestra al món que tanquem.
