El que anomenem israelització del Primer Món fa referència al que està passant a l’Estat d’Israel respecte a Gaza i als països veïns. L’afany imperialista, colonitzador, depredador i exterminista d’Israel podria ser un avançament d’allò que el Primer Món podria fer, si no està ja començant a fer-ho. Els països, les elits i els governs del Primer Món, recolzats per bona part de la seua població blanca, en gran manera composta per classes mitjanes i treballadores, probablement tendiran a actuar com l’Estat sionista amb la seua població considerada diferent, inferior i estigmatitzada com a potencialment perillosa (criminal, terrorista), especialment amb la població immigrant i els refugiats —refugiats polítics, climàtics, de tota mena— i amb minories de tota mena: minories sexuals, identitàries i culturals. De fet ja estem veient com la Unió Europea es mostra procliu a allotjar a refugiats i immigrants «il·legals» en centres d’internament semblants a camps de concentració en països perifèrics, per a que estos, a canvi de diners, li facen el treball brut.
La raó de fons, nua i crua, és que davant l’avanç del col·lapse civilitzacional causat per un capitalisme sense control, lliurat a una dinàmica ecocida i suïcida, el Primer Món, principal motor d’eixe capitalisme, sembla haver optat per blindar-se, fugir endavant i prescindir de tota la població considerada excedentària.
Això és tot just el que ja fa l’Estat sionista d’Israel amb més intensitat, acceleració i criminal repressió: vol accedir als recursos minerals, energètics i hídrics de la zona, vol crear el seu propi «espai vital» i ho fa, despietadament, a costa de la població palestina, d’altres poblacions àrabs i minories, sense importar-li gens el genocidi, l’etnocidi, arrasant-ho tot per la via militar. Esta via dura, exterminista, que està adoptant el sionisme, es manifesta en l’Estat d’Israel davant la passivitat de les potències occidentals del mateix Primer Món. El comportament d’este sembla revelar, a més d’una connivència amb el sionisme extrem d’Israel i la seua «solució final» que s’està aplicant al seu propi territori o en els territoris adjacents, una complicitat que, insistim, apunta que en un futur no llunyà a Occident pot passar el mateix que ara a Israel.
Hi ha una cruel determinació de voler sobreviure a tot preu i de crear una fortalesa hostil a la gent colonitzada, considerada com una amenaça existencial per a l’Estat sionista. Esta idea d’estat de fortalesa és similar al que pot passar especialment a Europa i a Nord-amèrica; de fet, ja ocorre en certa forma amb la idea d’una Europa fortalesa, que ve desenvolupant-se en els darrers anys. Hi ha la temptació, sobretot en els governs de dretes conservadors i d’extrema dreta, d’anar cap a esta israelització de la política, a mesura que es bunqueritzen, s’atrinxeren i actuen de manera despietada, brutal i expeditiva contra aquells col·lectius que es consideren com l’«enemic interior».
En un moment en què les crisis migratòries i les tensions socials estan a l’ordre del dia, molts governs europeus han optat per tancar fronteres i adoptar mesures més repressives. Estes polítiques no només responen a una por real davant la immigració i el terrorisme, sinó que també reflectixen una ideologia de defensa de la «cultura europea» davant el que es percep com una amenaça d’homogeneïtat. Cal remarcar que l’alarmant creixement la intenció de vot a partits d’extrema dreta a Europa, per cert, absolutament favorables a les polítiques genocides israelianes, és indicatiu d’esta tendència. Estos partits utilitzen discursos de por i xenofòbia per mobilitzar el seu suport, creant un clima de desconfiança cap a les minories, immigrants i refugiats. Això no només afecta les polítiques migratòries, sinó també la percepció que la societat té sobre la diversitat cultural i la inclusió.
La brutalitat i falta de misericòrdia en el tractament cap als «enemics interiors», siga a Israel o a Europa apunta a una dinàmica de deshumanització. En el cas d’Israel, es veu amb l’opressió dels palestins; al Primer Món, del qual per cert l’Estat d’Israel forma part en la mesura que fou una creació colonial d’aquell en Orient Mitjà, l’enemic interior podria ser qualsevol col·lectiu que no s’ajuste a la imatge del ciutadà “desitjable”. L’advertència aquí és clara: si no s’hi presta atenció a este fenomen i no s’hi contraresta a temps, la democràcia mateixa està en perill de convertir-se en una façana, una democràcia només per a les elits, que utilitza la violència i l’exclusió com a eina de supervivència.
Recordem que Israel, com a estat, ha construït una narrativa de supervivència i victimisme constants que justifica les seues polítiques agressives i les seues accions militars. Esta actitud es manifesta en l’opressió de la població palestina. La idea de «seguretat» es converteix així en un pretext per a la violència sistemàtica i l’exclusió. També cal recordar que la democràcia d’Israel és una democràcia purament fictícia, una democràcia només per als privilegiats, esdevenint una democràcia d’apartheid en tota regla.
Si no es pren consciència d’este fenomen i no es contraresta, la democràcia corre el perill de desaparèixer «democràticament», doncs en el seu interior creixen el neofeixisme i les pitjors pulsions polítiques. Tant és així que, a mesura que el col·lapse civilització avança, les elits podrien instrumentalitzar la por per justificar l’exclusió de certs grups, creant un sistema que només servisca a interessos restringits, mentre que la majoria de la població es queda al marge.
La resposta a esta possible deriva ha de passar per la defensa d’una democràcia veritablement inclusiva i pluralista, directa i integral, el que implica qüestionar i superar el mateix capitalisme, responsable últim del col·lapse civilitzacional. Això implica no només el reconeixement real dels drets de tots els individus, independentment del seu origen, cultura o orientació sexual, sinó també una lluita activa contra el discurs de l’odi i la deshumanització, però també contra les estructures capitalistes de dominació i colonització de les nostres subjectivitats. La societat civil, els grups d’ajuda mútua, els col·lectius autònoms, les organitzacions polítiques d’esquerra transformadora i de drets humans han de treballar conjuntament per promoure una narrativa i una praxi alternativa que defense la dignitat humana qüestionant les regles del joc actuals. Perquè si no abordem estes perilloses dinàmiques exterministes inherents a l’actual deriva del capitalisme i les seues extensions polítiques, amb una voluntat decidida i un compromís radical amb la justícia social i la igualtat, correm el perill de repetir errors del passat, amb conseqüències devastadores per a les nostres democràcies i per a la humanitat en general. La deriva genocida de l’Estat d’Israel és sols l’avançament del que pot succeir si no prenem consciència crítica del present.
