Vaig seguir amb molt d’interès tot el debat d’investidura de Pedro Sánchez i vaig sentir els discursos que m’esperava en totes les formacions polítiques. Cap dels portaveus que van participar em va sorprendre. Poques vegades s’escaparen del guió que m’havia imaginat en el meu cap que, aquells dies, tenia ple de política. Hi hagué molts moments que em van recordar els temps de la transició, els temps en què, en aquest Estat, encara es lluitava contra la dictadura del General Franco. L’única diferència era que, en aquesta ocasió, els qui tenien el govern i tornarien a guanyar-lo en una votació, si no passava res, eren el conjunt de totes les forces democràtiques que s’ajuntaven, com si fora la unió de les organitzacions de les nacionalitats més la Coordinadora democràtica, més coneguda com a Plata-Junta, un organisme unitari d’oposició al Règim dictatorial que, ara, des del govern, demanava l’amnistia. I la lluita era en unes eleccions, dins del Parlament, per a investir Pedro Sánchez. I, en el carrer, les forces del Règim, com si foren forces clandestines, es manifestaven de manera pacífica i violenta, segons els casos. No era Santiago Carrillo qui demanava que no es protagonitzaren aldarulls violents. El que cridava a la pau en les manifestacions, des de la seua privilegiada tribuna, perquè sabia què s’hi jugava, era l’antic camarada Federico Jiménez Losantos.
No repetiré que la dreta espanyola encara no sap molt bé que és la democràcia i que semblen els mateixos franquistes de sempre que no accepten els resultats electorals. I que hi ha molt de desig, dels que manen de veritat, de presentar-los com a demòcrates a través dels mitjans de comunicació que no fa falta dir a qui pertanyen. Però, ara, se’ls ha vist la poteta. No han pogut evitar ensenyar la seua veritable cara a través de les declaracions i accions que han fet en el parlament i en el carrer. Feijóo ha demostrat que no és ningú, que el veritable cabdill és José María Aznar, que és qui fa i desfà en el PP i qui ha manat mobilitzar-se a tothom, als del partit i als qui no són del partit, però que també poden fer molt de mal. Recordeu la consigna: «Qui puga fer que faça, qui puga contribuir que contribuesca». I el personal no tardà a mobilitzar-se.
En el parlament, era molt divertit veure les carasses i gestos del valencià González Pons, perquè, a través d’ells, segurament descobrirem, primer que ningú, el temps que li queda a Feijóo, que sembla que deu ser molt poc. Ho sabrem perquè González Pons sabrà situar-se en el lloc corresponent i, evidentment, dir el discurs més escaient. Vaig poder controlar a través de la tele, tota l’estona, l’amic Enric Morera que s’empassà tot el debat com jo, que ja són ganes! Deu ser molt viciós també de la política. Però vaig trobar a faltar el discurs d’Àgueda Micó, de Compromís, en una sessió tan important. Ja ens havíem acostumat a la veu valenciana en el Parlament i la teníem per normalitzada. Sé que, ara, els valencianistes, ho tindran més difícil i així li ho vaig dir a la diputada. Però crec que hauran de fer un pensament, un esforç més. En Sumar hi ha moltes veus diferents i totes voldran fer-se sentir. Ha de parlar la portaveu de Yolanda Díaz, la dels Comuns, la del Partit Comunista, la de Més Madrid… I no sabem què passarà amb Podemos, que ja ha vist el problema que estic comentant i sembla que ja està plantejant-se alguna solució més dràstica. Àgueda Micó no pot passar desapercebuda com qualsevol diputat valencià del PSOE o del Partit Popular. No es pot permetre el luxe, perquè seria la mort del valencianisme polític en el Parlament de Madrid. Compromís haurà d’inventar alguna cosa.
