Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Una de les coses més decebedores que existix per a qualsevol persona honrada és comprovar que la justícia és lenta, parcial o ineficaç. I molt més trist és adonar-se que, més sovint del que ens agradaria, esta justícia brilla per la seua absència, o sembla premiar els delinqüents d’alta volada, eixos que mai acaben per pagar els seus excessos. En este punt la lucidesa ens diu, quasi a crits, perquè així ens assabentem de veritat, que allò legal no sol coincidir amb allò just, i que allò just sol escórrer-se com a aigua bruta per les canonades podrides del sistema.
I és que el món està muntat perquè els grans criminals isquen, quasi sempre, indemnes. De tant en tant algun és condemnat en ferm, però això no sol succeir. Més aviat al contrari, l’habitual és que els criminals sistèmics es beneficien de tota mena de martingales i escletxes legals per a escapar a la justícia, i quan veuen que això no va si potser disposen d’un recurs millor: es canvien les regles que definixen què és o no legal i, per tant, allò que constituïx o no un crim. Perquè no oblidem que els crims d’aquells que ens dominen són bàsicament crims ètics, perquè encara que els empare la llei o el recurs a la modificació de la llei, les seues accions són èticament criminals des del moment que impliquen un greu perjudici sense marge de reparació per a milions de persones.
Però els responsables d’estos crims ètics, salvaguardats per la seua irresponsabilitat política i personal, no es queden contents i encara tenen energies de sobres i suficient mala intenció per a anar més lluny i fer caure sobre els desgraciats un estigma major: el de convertir-los en sospitosos d’atemptar contra el «bon ordre» de les coses. Amb este gir, que només poden adoptar els qui tenen la paella fermament agarrada pel mànec, els criminals ens criminalitzen i convertixen les nostres protestes, les nostres reivindicacions, les nostres justes demandes i propostes, en perilloses accions dignes de ser castigades pel Codi Penal, sempre preparat per a ampliar-se. De manera que als desnonats, als aturats, als estudiants, als ancians, als malalts i als dependents i als crítics amb el sistema se’ls endossa l’etiqueta de predelinqüents i la gran maquinària repressiva es posa en marxa per a ofegar la seua legítima set de justícia.
Sí, podem pensar que això és la culminació de la injustícia, però la realitat corrobora la proliferació d’estos excessos perpetrats per les elits mafioses. Al contrari del que succeïx en les novel·les de detectius, ací el criminal sol guanyar i convertix la gent honrada en carn de canó. Injust, però legal. Criminal, però «no imputable». El problema de fons, no obstant això, és un altre: els criminals guanyen perquè moltes de les seues potencials víctimes els comprenen, els justifiquen i fins els voten, en el que constituïx un deplorable exemple d’identificació amb el maltractador. En l’ànima d’estes víctimes incautes s’amaga la tòxica convicció que, en última instància, es mereixen els que els passe perquè no són dignes de molt més o perquè «el món és així». La ignorància i la inconsciència de si mateixes, la seua íntima autonegació, la seua creixent incapacitat per a no deixar-se arrossegar pels discursos eloqüents dels seus botxins, les transforma en dòcils xaiets a punt de ser sacrificats. D’esta manera totes les víctimes, les conscients i les que no ho estan, acaben convertides en criminals de fira, a manera de bocs expiatoris mediàtics, perquè els criminals de veritat, impecablement vestits, puguen continuar turmentant el món amb les seues malifetes impunes.
