En l’últim article parlava de l’externalització de determinats serveis públics com un mecanisme destinat a alleugerir l’Administració, sovint col·lapsada i ineficient. Explicava que la causa d’aquest col·lapse era la impossibilitat de fer créixer més l’estructura administrativa, ja de dimensions colossals. Falten recursos humans, però sembla clar que no serà possible la seua ampliació, en la mesura que seria necessària i com insistentment reclamen els mateixos funcionaris. Però hi ha una altra causa, prèvia: el volum normatiu i reglamentari que genera l’Estat. La pulsió legislativa és tan intensa que les lleis s’acumulen en molts estrats superposats, sovint incompatibles. Els historiadors del futur excavaran capes i més capes de documentació burocràtica i, entre els plecs d’aquesta estratificació, hi trobaran fossilitzats funcionaris, tècnics i ciutadans en general, atrapats en el curs d’una tramitació.
L’Administració necessita més personal perquè aquesta profusió legislativa complica enormement la gestió. En l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme, el fenomen té unes dimensions juràssiques. L’Ajuntament de València, com ell mateix reconeix, té en vigor set-cents instruments de planejament urbanístic. Set-cents! Ni tan sols els seus propis tècnics els coneixen tots. Menys encara els arquitectes que redacten projectes. No parlem dels promotors professionals o particulars. Avui dia, no exagere si dic que l’arquitecte, en la redacció d’un projecte, consumeix dos terços de la seua dedicació en l’estudi i interpretació de la normativa. El corpus normatiu no s’acaba mai. A la normativa urbanística i de qualitat, cal afegir-hi la sectorial i encara les que regulen ajudes i subvencions. Quan penses que ho havies comprovat tot, t’adones que no has tingut en compte el decret reglamentari de 32 de desembre, el qual deroga (parcialment) el de 30 de febrer. I el que encara és pitjor: la normativa sol presentar tantes ambigüitats, tantes contradiccions, tantes redaccions incomprensibles, la casuística és tan gran, que l’esforç d’interpretació és inacabable i sovint sense solució. Els projectes tècnics —i la documentació de les direccions d’obra— es converteixen en embalums que fan por, amb memòries, annexos, declaracions, fitxes, formularis…
La qualitat d’un edifici ja no es justifica per la competència de l’arquitecte, sinó pel compliment de la normativa. L’arquitecte ja no és el dipositari d’un saber fer, d’una perícia, sinó el responsable jurídic de l’aplicació de la legislació tècnica. Així, per exemple, sabem que el disseny dels habitatges ha de garantir la qualitat dels espais, unes superfícies adequades a la funció de cadascun, la il·luminació i ventilació suficients, etc. Però aquestes disposicions tècniques no deriven dels coneixements i criteri de l’arquitecte, sinó que s’especifiquen amb detall en unes condicions de qualitat i disseny d’obligat compliment. En realitat, aquesta norma, com tantes altres, parla d’uns paràmetres mínims que cal complir, però en la mentalitat de tots ha arrelat la idea que són els paràmetres a complir. Si un dormitori senzill ha de tenir una superfície mínima de sis metres quadrats, tots els dormitoris senzills tindran aquesta superfície; a ser possible, exactament 6,00 m². En la pràctica, un paràmetre mínim de la norma es converteix en un de màxim. I a l’inrevés, un paràmetre màxim, com l’edificabilitat, es pren per un de mínim. Si l’edifici no pot ocupar més de mil metres quadrats construïts, tindrà exactament mil metres quadrats; ni un de menys. En definitiva, si calen normes de qualitat en l’edificació és perquè els edificis de mala qualitat també es venen. Però no es tracta només d’unes mesures de protecció dels consumidors amb poc poder adquisitiu. També trobem habitatges mal il·luminats o mal distribuïts en edificis d’alt standing. El luxe només es distingeix en els acabats.
Ara mateix assistim a la proliferació d’apartaments turístics a les ciutats, destinats a una activitat que per força entrarà en conflicte amb els veïns. No han estat prou els set-cents instruments legislatius de l’Ajuntament de València per a aturar aquesta bogeria. Els inversors, molt més àgils que l’Administració, corren frenèticament per a ocupar el màxim de locals, abans que l’Administració reaccione. ¿Sabeu que aquelles normes de qualitat de què parlava no són d’aplicació en els apartaments turístics de la ciutat de València? Tothom sap que es fan zulos i que són legals. L’Administració reaccionarà amb la modificació de la normativa, però ho farà massa tard. Quan ho faça, la nova normativa se superposarà a les anteriors i generarà nous dubtes d’interpretació. En dates recents, una modificació de la Llei d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge (LOTUP), article 57.10, obliga els ajuntaments, a partir d’ara, a publicar en un web els seus criteris interpretatius de la normativa urbanística vigent. Ho faran de mala gana, per cobrir l’expedient. Publicaran una part ínfima dels criteris que en la pràctica s’apliquen —de manera imprevisible i no sempre motivada. Encara que ho facen, com més criteris interpretatius publiquen, més necessari serà un segon web amb els criteris interpretatius dels criteris interpretatius. La voràgine no acabarà mai, perquè els problemes no sempre es resolen amb més lleis, sinó amb la simplificació de les lleis, fins i tot amb la simple i estricta derogació.
De la lectura de la premsa, deduïm que la valoració de l’acció d’un govern és directament proporcional al nombre de lleis aprovades sota el seu mandat. Un govern que no aconsegueix aprovar lleis és un govern feble i fracassat. La derogació d’una norma gairebé sempre va acompanyada de la promulgació d’una altra que la substitueix. Rarament es deroga una llei. Ningú no s’hi atreveix, perquè ningú no vol assumir cap responsabilitat: temen més les conseqüències imprevistes de la derogació que les igualment imprevistes de l’aprovació. Quan parle de derogació, em referesc també a la reducció de l’articulat d’una norma. Moltes tenen centenars d’articles. Com més pretenen preveure totes les possibles situacions que regulen, més fàcil és incomplir la llei. Els homes de negocis es queixen en públic de l’excés de lleis, però alguns, més lúcids, comenten en privat que com més papers millor: més confusió, més oportunitats de fer trampa. Com he assenyalat alguna vegada, la proposta de renda bàsica universal només té un avantatge objectiu, indiscutible, potser l’únic: redueix la gestió administrativa i acota el frau al mínim. Com que el ciutadà hi té dret pel sol fet d’haver-se inscrit en el registre civil, l’Administració només ha de comprovar que l’interessat no s’ha mort. Sens dubte, hi hauria qui la cobraria en nom d’un difunt. Això ja passa amb pensions i altres prestacions. Però es fa més difícil. L’Estat porta prou bé el recompte de naixements i defuncions i la fiscalització del frau és relativament senzilla.
La inclinació irrefrenable a legislar a tort i a dret es manifesta, d’entrada, en la constitució d’un país. Aquest text legal, del qual pengen tots els altres, no es limita a fixar unes regles de joc per a la vida política del país, sinó que entra en matèria i decideix, amb voluntat immobilista, moltes qüestions que haurien de ser el resultat de l’activitat política i no la limitació. D’això, nosaltres en tenim molta experiència. La tradició democràtica d’un país és inversament proporcional a l’extensió de la seua carta magna. Durant l’anomenat procés independentista, a Catalunya, van circular molts debats sobre la constitució de la futura república catalana. Part de les simpaties independentistes estaven condicionades al model polític que el nou estat adoptaria: independència, sí, però depèn de per a què —deien. Argument inconseqüent, perquè no posaven cap condició a romandre a Espanya, com si aquesta no fos també una opció. Proliferaren aleshores propostes de constitució republicana que temeràriament legislaven molt més enllà del que havia de ser un simple marc de convivència. Hi vaig llegir de tot, fins que un dia vaig trobar una proposta constitucional que incloïa la prohibició de la poligàmia. Aquell dia vaig quedar convençut que el procés anava per llarg. Ja sé que hi havia pel mig la intenció —la bona intenció— de protegir i «blindar» —com se sol dir ara— els drets de les dones. Però, de veres era necessari? No era suficient garantir alguns drets fonamentals, com el del sufragi universal i altres?
La inflació legislativa no és l’única causa de la ineficàcia de l’Administració, però la solució d’aquest problema passa per la contenció legislativa. Si no es redimensiona l’Estat, si no s’integra en la vida i els interessos productius dels seus súbdits, l’Estat perilla. No com a garant de l’ordre, però sí com a Estat «assistencial». Els seus defensors ho haurien de tenir en compte. A l’Argentina —ho hem vist aquests dies— ja està en marxa «el desguace del Estado».
