És com caminar entre el no-res, com desplaçar-se entre una muntanya d’enderrocs humans, de ments reticents a deixar-se dur per l’empatia, de cossos que passen de llarg, que no diuen ni adeu, que ni saluden. És una autopista deserta, un camp erm, un solar moral. És la història que succeïx sense que ningú vulga adonar-se’n. Són les menudes i quotidianes deformacions, erosions, destruccions, que ocorren cada dia, en cada moment, en la intimitat, en la solitud, que passen desapercebudes. Que destruïxen el teixit solidari i propaguen la desconfiança i la sospita.
És el rastre implacable de la indiferència, una de les actituds més cruels de l’ésser humà. Indiferència davant la naturalesa, davant les guerres, davant els refugiats desplaçats, massacrats; davant els genocidis, etnocidis i suïcidis. És la contemplació múltiple d’infinites pantalles on l’essencial no apareix, on el que és crucial s’amaga, es difumina o queda enfosquit pels banals artificis del que és comercial, impactant, espectacular, del políticament correcte, socialment desactivador, èticament devastador. Així funciona la indiferència.
Els indiferents es multipliquen perquè actuen com exèrcits disciplinats on la inconsciència és el comandant, mentre la prepotència i el sentiment de poble elegit, de ciutat emmurallada, de víctima esdevinguda botxí, de civilització immaculada, de feixisme encobert, guanyen la partida. És en este territori gris, abjecte i trist on les tragèdies es desencadenen sense que aquells drames autèntics, els realment durs, els que transformen la vida de la gent, arriben a cap lloc. I si ho fan, s’estavellen contra un mur de silenci, no troben eco, no reben resposta. La indiferència s’imposa com a frontera infranquejable.
És com una ordre oficialment no donada que s’ha anat estenent entre el cos social, entre les estructures mentals, els mitjans de comunicació, les xarxes socials, les subjectivitats individuals i col·lectives. Entre els mateixos pensaments de les persones quan creuen estar amb elles mateixes. Indiferència amb un mateix és indiferència amb el món. Indiferència amb el món és indiferència amb el mateix esperit, amb la vida. Amb eixe entorn biofísic que no és només un entorn, sinó la naturalesa mateixa de la qual tots formem part. Però res sembla importar.
La indiferència s’estén cap amunt, cap avall, cap als costats. Profunditza, arrela. Es consolida, es convertix en un humus sagnant en què ningú no pretén veure’s reflectit, encara que constituïx un viu reflex del nostre oblit voluntari. La indiferència ens desfà per fora i per dins. Creiem que podem eixir del pas. Creiem que podem ser indiferents. Aparentar. Potser ni tan sols ho pensem. Però, mentre això succeïx, optem per evitar que certes coses ens afecten, justament aquelles que ens desequilibrarien i que, en definitiva, desequilibrarien el demencial sistema del qual formem part, al qual reforcem amb la nostra sòrdida indiferència.
