Existix tota una maquinària capitalista, estatal, intel·lectual, acadèmica, filosòfica, econòmica i moral, orientada a la producció deliberada, massiva i industrial de la ignorància. En esta ignorància produïda es basa la reproducció i la perpetuació d’un conjunt de comportaments, formes de vida, pautes de consum, ideals i aspiracions, que al final està destinat a veure’s desmentit, perquè tot el sistema està basat en la fal·làcia, en la mentida, en la venda de fum, en la mercantilització d’una falsa necessitat per a generar falses alegries, brillants però efímeres llums de neó. L’obsolescència programada és perversa i sistèmica.
Es ven mercaderia de dubtosa procedència per a provocar que les persones s’entusiasmen i s’il·lusionen amb allò que els poderosos no els van a deixar aconseguir. La ignorància existix i es produïx mecànicament, psicopàticament, per a produir el no coneixement del món. La mentida que els poders generen ens absorbix, ens devora i ens lleva les forces, les possibilitats d’imaginar altres relats, altres paisatges, altres idees, deixant-nos sense energia.
La ignorància és, en gran manera, un producte de la falta d’energia (personal i col·lectiva) institucionalment induïda. Paradoxalment creguem que podem comprar l’energia que ens falta. Però ens la venen els mateixos que ens la furten, i és una energia dèbil, limitada, induïda pels dispositius i engranatges d’un sistema pervers que ens vol submisos, enganxats al jou d’una quotidianitat de la qual teòricament no es pot escapar.
La ignorància és, justament, no saber que es pot escapar, no saber ni imaginar que hi ha altres possibilitats, no descobrir que hi ha intersticis, que hi ha escletxes per on dur a la superfície projectes i possibilitats que dins de la presó actual és impossible desenvolupar. Per això els poders ens volen ignorants, per això realitzen enormes inversions de tota mena, simbòliques, tecnològiques, polítiques, per a mantindre’ns sempre en el desig d’aconseguir alguna cosa valuosa en una societat on prima la producció en sèrie d’il·lusions que tenen una ràpida data de caducitat.
En certa forma, tots ens mantenim en la ignorància quan acceptem, des d’una espècie de submissió voluntària, que tot és molt difícil, que el món és com és, que és el que hi ha, que es poden fer canvis, però limitats, superficials, que no ens compliquen la vida, que no ens fiquen en problemes, que no ens traguen de la zona de confort. En eixe moment la ignorància triomfa i s’expandix, ens agredix i ens deixa efectivament sense forces.
Per a combatre la ignorància cal combatre este present que se’ns presenta com l’únic possible. Cal qüestionar el present des del present, ara mateix, no deixant-ho tot per a més endavant. Este és, d’alguna manera, l’antídot contra la ignorància, l’antídot contra deixar-se caure, cap avall, per on ens volen dur, cap a l’abisme. Cal oposar resistència i presentar batalla, afrontar una lluita que és justa perquè ens dona autèntica energia i ens transmet esperança.
