El vent de ponent xiula pels carrers de la Ribera del Xúquer. No ens pregunta res, però ens recorda que no manem ni en el temps ni en el futur. I ara, a més, tampoc en les decisions que prenem, perquè, entre altres coses, la Intel·ligència Artificial ja ha entrat a casa, s’ha posat les sabatilles i s’ha servit un cafè. I nosaltres, amables com sempre, li diem que s’hi quede. Total, què pot eixir malament?
Elies, que juga a tennis amb mi combatent els elements, diu mentre el vent li arranca la gorra: “No et pots enfadar amb el ponent. Només aprendre a jugar amb ell, o resignar-te a perdre”. I això és el que farem amb la IA: jugar amb ella, perdre amb estil, i si cal, deixar que ens deixe fora de joc amb elegància. Resistir-se és de romàntics, i ja sabem com acaben els romàntics: escrivint poemes a la llum d’un mòbil que els corregeix la mètrica. Els algorismes s’han colat per les escletxes de la nostra vida. No han trucat a la porta, no han demanat permís. El repte no és maleir-los —que també— sinó entendre’ls, domesticar-los i, si podem, fer-los creure que manem. Hi ha qui, amb només mirar el cel, ja sap que avui toca naufragar. Nosaltres també haurem d’aprendre a llegir aquest vent invisible que ens bufa les idees. Al restaurant, després del partit de tennis, amb els vidres tremolant com si el ponent ens interpel·lara, Elies alça el got de vi i sentencia: “Es tracta d’aprendre a jugar un joc diferent”. I jo pense: sí, un joc on les regles les escriuen uns quants programadors a San Francisco mentre masteguen tofu i decideixen si el teu currículum mereix una entrevista. La intel·ligència artificial no té rostre, però decideix. I nosaltres, com els tarongers vells que s’inclinen però no cauen —encara—, seguim ací: arrelats a la terra humida, amb les fulles tremolant, perquè saben que el futur s’acosta amb Wi-Fi i sense pietat.
Potser no és el futur que vam somiar, però és el que ens han deixat. I com diuen els que encara són més vells que nosaltres: “No s’atura l’alba només tancant els ulls.” Però pots fer veure que dorms, que també és una estratègia. La IA ha entrat com un torrent. Opina de tot, no se’n va mai, i ens obliga a replantejar-nos la vida, la faena, i fins i tot si cal seguir pensant per compte propi. Cal ser valents —o inconscients— per integrar-la de manera positiva. I si no, almenys que ens servisca per fer la compra sense moure el cul del sofà. L’ètica? Sí, clar. La brúixola. Però que no siga digital, que després falla la cobertura. A mesura que la IA avança, apareixen preguntes incòmodes: servirà per millorar el món o per controlar-lo amb més gràcia? Exacerbarà les desigualtats o les farà més sofisticades? Ens manipularà millor, però amb interfícies més boniques? Aquests són els reptes. I nosaltres, amb la valentia de qui ha perdut el manual d’instruccions, haurem d’educar-nos, adaptar-nos i fer veure que ho entenem tot.
No podem aturar l’alba tancant els ulls. Però podem posar-nos ulleres de sol i fer veure que no ens molesta. És una aventura apassionant, diuen. Plena d’oportunitats i perills. I nosaltres, com sempre, navegant amb una barca de fusta en una mar de fibra òptica. Amb el vent de ponent bufant-nos l’última neurona cap a un futur desconegut… però prometedor. O no.
