Sempre he desconfiat dels escriptors que tenen les idees massa clares. La certesa absoluta sol produir pamflets; el dubte, en canvi, produeix literatura. Potser per això Curzio Malaparte sempre m’ha interessat més que molts novel·listes moralment irreprotxables. Perquè Malaparte no era irreprotxable. Era contradictori, tèrbol, incòmode. I, precisament per això, extraordinàriament lúcid. Quan vaig escriure Spaccanapoli, fa ja un grapat d’anys, La pell no estava traduïda al català. La vaig llegir en castellà, amb aquella sensació una mica humiliant —tan nostra— d’haver d’accedir a una obra europea fonamental a través d’una llengua que no és la teua. Ara ja no: finalment, gràcies a una magnífica traducció d’Anna Casassas, Malaparte parla català. I no és un detall menor. Hi ha llibres que canvien quan canvien de llengua, i aquest parla de coses que ens interpel·len massa directament per llegir-les de lluny.
La pell no és una novel·la en el sentit clàssic. És més aviat un informe moral sobre la derrota. Sobre què passa quan la guerra s’ha acabat però la dignitat encara no ha tornat. Malaparte acompanya les tropes nord-americanes des de Nàpols fins a Roma i va anotant, amb una fredor només aparent, la misèria física i espiritual d’un país alliberat. I ací ve la paradoxa: els alliberadors també embruten. No amb maldat conscient, sinó amb aquella superioritat satisfeta que ja denunciava Tàcit quan parlava dels imperis que creen deserts i els anomenen pau. Malaparte ho havia vist tot abans. Havia cregut en causes grans —massa grans— i n’havia eixit escaldat. Feixista indisciplinat, revolucionari incòmode, corresponsal de guerra al front de l’Est, admirador i enemic del poder alhora. Un home així no podia escriure un llibre net. La pell és obscena, cruel, tendra, immoral i profundament humana. Com la guerra. Com la vida, si la mires sense anestèsia. Hi ha escenes que encara avui incomoden: la prostitució infantil, la fam convertida en espectacle, la supervivència com a única ètica possible. Malaparte no jutja. Mostra. I això és el que el fa perillós. Perquè, com va entendre Primo Levi, el veritable escàndol no és el mal, sinó la seua normalitat.
Liliana Cavani ho va entendre perfectament quan va portar La pelle al cinema, el 1981. La seua pel·lícula —freda, incòmoda, excessiva— no buscava agradar. Buscava deixar marca. Com el llibre. Cavani, que sempre ha sabut que l’escàndol és una eina intel·lectual, va filmar la derrota moral d’Europa sense música redemptora ni lliçons finals. Només cossos, poder i humiliació. El mateix que Malaparte havia escrit trenta anys abans.
Llegit avui, La pell és també una advertència. Contra els dogmatismes nous i vells. Contra els que encara pensen que la història és una batalla entre bons i dolents. Contra els que necessiten herois sense ombres. Malaparte no ofereix consol. Ofereix veritat. I la veritat, ja ho deia Nietzsche, no sempre és edificant. Potser per això aquest llibre arriba ara en català. Quan ja no tenim gaire clar què és una guerra, però sí moltes ganes de tornar a dividir el món en bàndols morals confortables. La pell ens recorda que la barbàrie no sempre ve amb uniforme enemic. De vegades parla la teua llengua, menja a la teua taula i et diu que ve a salvar-te.
Jo no sé si Malaparte va ser un bon home o no. Però va ser un gran escriptor. I això, en temps de literatura obedient i consciències netíssimes, ja és tota una lliçó.
