Espanya té probablement un dels nacionalismes no només més grollers i barroers sinó també més desconcertants. Supose que això té a veure amb la seua incapacitat històrica per a crear un relat integrador que fos més enllà de l’empresa de Castella i també al fet que les seues versions liberals van ser aniquilades després de la Guerra Civil fins a aconseguir una perfecta identificació entre nacionalisme espanyol i la seua versió més retrògrada que a hores d’ara em sembla difícil de revertir.
Hi ha un fet que no em sembla gens anecdòtic. Tots els nacionalismes en tenen un altre per oposició al que es defineixen i que habitualment va lligat al relat fundacional, la qual cosa sol ser una font de problemes. En el cas espanyol, trobe per la meua observació que si preguntàrem les respostes serien bàsicament dos.
Per una banda, és un lloc comú que als espanyols els cauen malament els francesos. Fins i tot ho vaig sentir afirmat en un dels pòdcasts que sent com un fet evident per una tertuliana que, encara que moltes vegades el rerefons de les seues afirmacions semblen desmentir-ho, s’identifica com d’esquerres. És de veres que un dels relats centrals del nacionalisme espanyol del segle XIX del qual és una mostra la conversió de la Guerra del Francés en la Guerra de la Independència en els relats nacionals espanyols, va ser l’enfrontament amb la invasió napoleònica o més exactament amb la conversió d’Espanya en un estat titella de Napoleó. Però no és menys cert que un fet important d’aquest cicle bèl·lic va ser la Constitució de 1812 que servia com a fita dels relats liberals, i que al llarg del segle sectors del liberalisme clàssic i del republicanisme emergent identificaren França com un referent històric revolucionari burgés. Aquests últims fins i tot consideraven La marsellesa com un himne propi, com un himne del republicanisme europeu, com ho reflecteix Vicente Blasco Ibáñez a Arroz iytartana, sense anar més lluny. També és cert que, malgrat la no participació en la Gran Guerra, en la Primera Guerra Mundial, l’opinió pública i publicada es va dividir entre francòfils i germanòfils i que de nou els liberals clàssics i els republicans van optar pel suport al país veí. La generalització de la francofòbia, per tant, és una de les conseqüències de la victòria franquista en la Guerra Civil i de la seua completa hegemonia en l’imaginari nacional espanyol.
La segona resposta a la qüestió sobre quin és l’altre del nacionalisme espanyol, sense dubte serien els catalans. Potser també bascos, o fins i tot, gallecs i valencians, el pitjor d’Espanya com diria Ayuso, però trobe que en aquests darrers exemples l’alteritat pren més la forma del menyspreu que de l’odi, que no deixa d’implicar el reconeixement com a enemic. Pense que els catalans són la pedra de toc, l’epítom i l’espantall, l’enemic de les essències pàtries.
Això, és clar, no deixa de ser revelador de dos fets, o de la doble conseqüència d’un fet. En odiar els catalans s’implica que els catalans no són espanyols, que el projecte espanyol és imperialista, territorialment d’abast reduït però imperialista, i que, per tant, la nacionalització espanyola en els termes en els quals es defineix l’espanyolitat és incompleta, feble i històricament fracassada. També el menyspreu dels valencians és una altra forma d’exorcitzar la feblesa de la identitat espanyola. L’enemic interior, els altres interiors, són la xifra de la pròpia feblesa.
Però a més he dit abans que el nacionalisme espanyol és desconcertant. En efecte, estem tan acostumats a patir la seua prepotència que ens descol·loquen les seues actituds servils cap a fora que freguen o fins i tot ultrapassen els límits del que qualsevol discurs nacionalista o fins i tot simplement defensor de la sobirania nacional consideraria traïció. En el fons supose que és l’altra cara de l’esmentada feblesa, però no deixa de ser impactant.
La guerra dels Estats Units amb Iran, l’agressió d’Israel al Líban i el genocidi en curs en Palestina estan sent una bona mostra d’això. La posició política oficial dels partits de la dreta estatal espanyola és identificar qualsevol presa de distància respecte als Estats Units de Donald Trump com una mostra d’aïllament internacional, quan ha resultat ser exactament l’oposat, el suport als bombardejos contra Teheran en termes d’alliberament i discursos propagandístics desfasats, quan el seu far ideològic Donald Trump ja estava parlant obertament d’aniquilar civilitzacions, i la criminalització de qualsevol mostra de rebuig al genocidi sionista. És a dir, la posició oficial de la dreta espanyola és el seguidisme i la subalternitat als Estats Units i Israel en general i a Donald Trump i Benjamin Netanyahu en particular.
Això ha arribat a situacions tan esperpèntiques, literalment esperpèntiques, dignes de figurar en una obra de don Ramon, com les declaracions d’Ester Muñoz, portaveu del PP en el Congrés, en les quals feia burla del soldat espanyol en missió de les Nacions Unides apallissat i segrestat al Líban per tropes israelianes. És a dir, el PP espanyol no només si ha de triar entre Israel i un militar espanyol tria Israel, i ja és fort això, sinó que no dubta a defensar l’unilateralisme agressor israelià davant l’Organització de les Nacions Unides. És tan absolutament indigne, tan radicalment servil, tan fastigosament llepó, es busca de manera tan òbvia el suport i la identificació amb el que es percep com a fort, que vaig llegir a Twitter comptes d’independentistes catalans que es mostraven escandalitzats. Entenc que, al contrari, als nacionalistes espanyols eixos de Blas de Lezo i els Tercios de Flandes i demés faramalla els semblarà meravellós que Israel apallisse un soldat espanyol. Per no haver-li muntat un colp d’estat al perro, supose, i estar en missions woke, o un raonament guillat així.
En fi. Mentrestant, encara que siga per càlcul electoral, la posició almenys retòrica (la qual cosa no és poc en el context actual) del govern espanyol està sent impecable. Que el càlcul electoral aconselle posicionar-se enfront de Donald Trump i contra el genocidi vol dir coses bones del cos electoral del qual estem parlant. De vegades el bram dels bàrbars ens fa sobreestimar la seua importància.
A veure si arriba el dia en què el càlcul electoral aconselle no atiar l’existència dels enemics interiors i abordar assumptes com ara el finançament autonòmic i les infraestructures no radials. No em faig massa il·lusions, perquè això implicaria una certa reformulació de la identitat nacional espanyola. Veurem. De tota manera en el que té a veure amb la guerra en el Golf Pèrsic i el genocidi a Palestina trobe que la dreta nacionalista espanyola està descol·locada, amb el peu canviat i mostrant amb claredat les seues febleses. Això no deixa de ser un fet positiu en ell mateix i faríem malament en negligir-lo.
1
