Este text és una reelaboració del pròleg del meu llibre La Gran Fira de València (1871-2021), que acaba d’editar la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, per a commemorar el 150 aniversari de la Gran Fira de València, que va tindre lloc l’any passat, quan per les raons de la pandèmia l’edició firal hagué de ser de mínims.
Efectivament, en 1871 l’Ajuntament de València va crear la Gran Fira de València, popularment coneguda com la Fira de Juliol. Una festa nova, diferent i moderna, burgesa en l’origen però amb una ràpida projecció en el conjunt de la societat del Cap-i-casal. Una celebració de nou encuny destinada a fer-se un lloc central en el calendari festiu de la ciutat, aportant un imaginari renovat, clarament secular, amb vocació de festa de masses, capacitat d’integrar actes ben diversos i poder per a reafirmar una identitat transversal de valencianitat.
La història de la Gran Fira travessa períodes diversos, amb actes que s’incorporen, altres que es consoliden, alguns que queden com els seus pilars simbòlics i molts més que entre i ixen, intermitents o efímers. Entre tots configuren un programa de festejos que mai ha estat del tot estàtic, que més bé s’ha caracteritzat pel canvi permanent, la innovació, la prova i el dinamisme. Ens trobem ací amb una festa de nou encuny, que tot i beure d’alguns elements de la tradició festiva valenciana, es planteja en el seu començament com a producte del seu temps, caracteritzat per una modernitat que a poc a poc s’obria pas en una València on la cultura rural de l’horta circumdant encara tenia molt de pes, però on la indústria, el comerç i les noves tecnologies trobaven també el seu espai de la mà d’una burgesia local capficada en liderar la ciutat cap a un horitzó de progrés. Enfront tenia a les classes populars, compostes per una barreja de llauradors, jornalers, artesans, botiguers i obrers, també elles preocupades per contrarestar el poder burgès i obtindre quotes de visibilitat, mobilitat social, força sindical i poder polític. La nova Gran Fira de València els anava a convocar a tots, però des d’uns pressupostos jeràrquics i de classe, de manera que la festa legitimara les diferències socials i alhora dibuixarà una ciutat activa.
Per a abordar la història de la festa no sols cal narrar-la, sinó també interpretar-la, enfocant la seua trajectòria com un privilegiat espill d’una societat en canvi, amb les seues ideologies en pugna, fractures de classe i conflictes de tota mena. La trajectòria firal passa per diverses etapes, des de la seua creació per la burgesia valenciana a finals de 1870 sobre els seus antecedents històrics, les aportacions culturals de l’època (l’impacte de les exposicions universals occidentals i l’exemple de les noves fires urbanes, com la Feria de Abril de Sevilla, creada en 1847) i les condicions socials de la ciutat, que definirien el caràcter de la primera edició firal en 1871, marcant un exitós camí de futur per a la Fira.
La primera gran etapa de la festa va des de 1872 a 1936, amb una primera fase de consolidació i esplendor, entre 1872 i 1920, i una segona fase on ja es mostren els límits històrics de la celebració, de manera que en esta etapa transitem des de l’època daurada de la Gran Fira fins al seu estancament. Es tracta, en tot cas, d’un model de Fira basat en la concepció de la nova festa com un negoci burgès, orientat no sols a l’extracció de beneficis econòmics i socials per part de la burgesia, sinó al seu reforçament simbòlic com a força hegemònica a València.
Amb el franquisme (1939-1975) la festa seria integralment reelaborada i resignificada com a instrument politicoideològic del règim, amb una trajectòria que aniria oscil·lant entre els intents de restauració de l’antic esplendor firal i una percepció de decadència que s’aniria intensificant amb el temps, duent la Fira a una cruïlla històrica en els inicis de la transició a la democràcia. El model de la gestió franquista de la Fira respon, com va passar amb la resta de festes de la ciutat, i sobretot la de les Falles, a la utilització de la cultura festiva com a força de legitimació ideològica d’un règim totalitari, controlant fèrriament tots els seus aspectes i definint estrictament els marges del ritual, de manera que es preservaren les jerarquies socials i s’assegurara la verticalitat autoritària de l’organització de la Fira.
Amb la fi del franquisme i l’inici de la transició a la democràcia parlamentària i la instauració del nou Estat de les Autonomies (des de 1978) s’encetaria una llarga fase on la Gran Fira de València passaria a ser concebuda com a celebració de la cultura, que l’aniria transformant en un modern festival urbà de caràcter cada vegada més horitzontal, transversal, democràtic i participatiu. Sols així, especialment des de 2015, la Gran Fira aniria eixint de la seua lluita amb l’estancament i l’ombra de la decadència per enfilar de manera decidida un procés de revitalització integral, de tal manera que hui en dia apareix com un refent inexcusable de la cultura festiva contemporània.
La complexitat inherent a la Fira de Juliol, una autèntica festa de festes, no es pot captar sense atendre a una sèrie de dimensions essencials, com la seua temporalitat, programa d’actes, rituals de referència, projecció geogràfica, perfils socials, dinàmiques de classe, usos polítics, connotacions econòmiques, aspectes artístics i expressions culturals, atenent especialment a les implicacions identitàries de la Fira en relació al tipus de valencianitat expressada.
La Gran Fira de València cal situar-la en un context valencià, espanyol, europeu i mundial, ja que els fenomen culturals, com passa amb les festes i la cultura festiva a què donen lloc, mai no estan aïllats i més aviat responen a múltiples influències i impactes, que remeten necessàriament a mescles, hibridacions i reelaboracions. D’esta manera podem entendre millor la complexitat i originalitat d’una festa única dins el calendari festiu de València, una festa que ha sigut capaç d’anar reelaborant-se en circumstàncies molt diverses, algunes fins i tot ben adverses. Evidentment, la història de la Gran Fira encara reclama noves investigacions i aproximacions, atesa la seua riquesa i llarga durada, però calia ara cridar l’atenció sobre un dels nostres més originals patrimonis festius, una festa sempre oberta que ara complix segle i mig, sempre sota l’impuls d’una institució, l’Ajuntament de València, que la va crear, que l’ha mantinguda viva i que té la responsabilitat d’honrar el seu passat i assegurar el seu futur.
