Ha passat ja un mes i mig de la terrible catàstrofe natural que aquell maleït 29 d’octubre assotà nombrosos pobles valencians i que ha deixat 223 morts, 3 desapareguts i incomptables danys materials. Crec que està pràcticament tot dit sobre aquesta espantosa debacle. No voldria repetir-me com l’allioli, però, malgrat tot, encara tinc unes quantes coses a dir sobre la gestió del desastre, o millor dit, sobre la desastrosa gestió del Govern valencià encapçalat per l’excantant d’Alacant.
Perquè, és clar, aquell matí el senyor Mazón, després d’arreplegar un premi i fer-se una foto mossegant el diploma al més pur estil Rafa Nadal en Roland Garros que AENOR li va concedir en reconeixement a l’estratègia de sostenibilitat turística, exactament a les 11.46 h va comparéixer públicament i va dir que tenia constància que hi havia vehicles retinguts en algunes zones, però va ser dir-ho i continuar amb l’atrafegada agenda d’aquell dimarts en què des de primeríssima hora del matí estava decretada l’alerta roja per fortes pluges. A les 14.15 h, l’alcalde d’Utiel, del seu mateix partit polític, qualificava la situació de dantesca després que s’hi haguera desbordat el riu Magre. ¿No era aquest motiu suficient per a convocar molt abans de les 17 h la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat, a la qual arribà l’innomenable ben passades les 19.30 h? Cal dir que ja hi havia un camioner desaparegut a Carlet quan el president se n’anà al famós dinar de treball al restaurant El Ventorro.
A les 15.12 h, un subdirector d’Emergències deia, balbucejant, que estaven fent un seguiment del barranc de Poio. Llance una pregunta: el nerviosisme patent en les seues declaracions era perquè havia traslladat l’alerta als seus superiors i no hi feien ni cas? Quan finalment arranca a l’hora del te el CECOPI, les dades que es posen damunt la taula són brutals i alarmants, i l’exconsellera Salomé Pradas va detindre la sessió per tal de fer algunes telefonades. A qui va tocar? Suposem que al seu cap, però, li va agafar el telèfon o en eixe precís instant era quan li oferia la direcció de la radiotelevisió pública valenciana a l’amiga?
À Punt, en directe, a les 18.10 h, retransmeté imatges de Xiva en què els carrers eren autèntics rius. Veure eixe cabal a eixa hora i no fer-hi res és, al meu parer, molt greu, però és que encara faltaven justament dues hores perquè els il·luminats reunits a l’Eliana enviaren la famosa alerta als mòbils, i tot apunta que va ser quan algú allí present, ja fart, digué alguna cosa així com Xe, voleu enviar el missatge ja, per l’amor de Déu! Nou minuts després, a les 18.19 h, la cadena de televisió autonòmica mostrava la situació de l’A3 al seu pas per Riba-roja de Túria i hi plovia a bots i barrals. Els cotxes ja no hi podien transitar i el caos circulatori era impressionant.
En la vergonyosa compareixença del 15 de novembre, el Molt No Honorable es va espolsar les puces, va donar unes explicacions del tot insuficients, no va dir ni piu de les quatre hores en què va estar desaparegut, per a ell allò que va fallar aquell dia va ser el sistema i acusà directament la Confederació Hidrogràfica del Xúquer de no comunicar la informació a les autoritats valencianes. Això és fals. La Confederació envià 180 missatges a Protecció Civil des que Mazón va començar el dinarot fins que va arribar al CECOPI. I allò de l’apagada informativa tampoc és veritat, perquè l’ens estatal actualitzava cada cinc minuts el cabal del barranc de Poio i eixa informació era pública, estava disponible en la pàgina web, raó per la qual era fàcil saber que el flux d’aigua creixia exponencialment. Vicent Mompó, president de la Diputació de València, també del PP, va telefonar a l’absent sobre les 18 h per demanar-li que prenguera mesures urgents, però ni cas, continuava il·localitzable. Qui estava desconnectat aquella vesprada? Ric jo del suposat apagón informativo.
A les 19.14 h, À Punt emet la caiguda del pont de Picanya. Faltaven setze minuts perquè, per fi, el ninot foguerer fera acte de presència en el Centre de Coordinació d’Emergències sense donar cap explicació del seu retard. Que imprudent! ¿I què feien els presents en el gabinet de crisi des de les 17 h, quines decisions van prendre, o més aïna, no van prendre i de quin excés de confiança van fer gala perquè l’alerta no sonara fins a les 20.11 h, com vam veure en directe en el plató televisiu quan ja hi havia infinitat de rescats i la gent estava amb l’aigua al coll? A eixa hora, a Catarroja, l’ajuntament ja s’havia convertit en un refugi per a molts veïns de la localitat.
Els defensors d’aquesta lamentable actuació asseguren que el principal problema d’aquell dia fou la falta d’informació. Ànimes de càntir, si la televisió pública informava més que la Generalitat! Qui tenia el televisor encés i va sintonitzar À Punt aquella vesprada estava més informat que els que estaven reunits a l’Eliana fent no se sap ben bé què. La primera aparició pública de Carlos Mazón, amb una Salomé Pradas blanca com una paret al darrere, va ser a les 21.20 h. Això és estar al capdavant de l’emergència? Indiscutiblement, no.
Les persones que ocupen càrrecs de responsabilitat han de saber valorar la magnitud d’una tragèdia. Mazón no ho va fer. Considera que ell no estava obligat a acudir al comité convocat d’urgència perquè ni n’és membre ni el presideix. Més que un president de la Generalitat Valenciana, tenim la mascota de l’Hèrcules CF. Se’n va anar a dinar amb una coneguda per oferir-li una direcció a la qual, en teoria, cal presentar-se per concurs. Entre les 18 h, hora en què la periodista afirma que isqueren del restaurant, i les 19.30 h, moment en què arribà on havia d’haver estat tancat des de bon matí, què va fer? Només sabem que es van beure una botella de vi i que a les 18.28 h ell va fer una telefonada estranya i faceciosa a l’alcalde de Cullera, un municipi que, afortunadament, estava tranquil, no com les nombrosíssimes poblacions als edils de les quals podia haver trucat perquè estaven completament inundats i tenien ja persones desaparegudes. Que Mazón no estava preocupat per l’emergència és una obvietat. Que en aquell moment pensava més en l’ambiciós pla urbanístic conegut com el Manhattan cullerà que en els veïns de la Ribera Alta, l’Horta Sud, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel-Requena, també.
No és estrany, doncs, que una enquesta recent revele que el 60% dels valencians ha perdut la confiança en les institucions. Tampoc ho és que en el funeral organitzat per l’arquebisbat del passat dilluns els damnificats rebutjaren compartir espai amb els polítics, una missa, per cert, a la qual sí que va arribar a temps el beat alacantí. Els sentiments de ràbia, tristesa, desolació, incredulitat, impotència, enuig i desesperació abaten els familiars dels morts, que inicialment no van ser convidats a la cerimònia amb excuses de mal pagador. Nou de cada deu valencians consideren el president influenciador el dirigent més ineficaç davant la DANA. Segons un 65% d’autòctons, Mazón hauria de deixar el càrrec, cosa que també pensa un 47% dels seus votants. Quatre de cada deu espanyols responsabilitza el Consell per la gestió de la tragèdia. Amb aquesta popularitat, com s’atreveix a continuar volent ser la màxima autoritat del País Valencià? Quan pensa visitar els pobles arrasats sense que li caiga la cara de vergonya i on, sens dubte, serà escridassat ben merescudament? Té previst reunir-se algun dia amb les famílies dels centenars de persones ofegades?
En definitiva, l’inquilí del Palau de Benicarló de València només té una eixida, i és fer allò que el poble valencià li ha demanat ja a crits als carrers en dues multitudinàries manifestacions, que és conjugar el que per a ell és un verb rus, dimitir. Cadascú té les seues competències, i en matèria d’emergències és cada autonomia la que comanda les seues catàstrofes. En aquests casos, la clau sempre és avançar-se, anticipar-se, i està demostrat que qualsevol mesura presa de manera preventiva és efectiva, cosa que no van fer els nostres governants maldestres i que, evidentment, podria haver salvat moltes vides. Per això, més que parlar de la gestió d’un desastre, assistim des de fa més de quaranta-cinc dies a un desastre de gestió. Fins quan el tindrem apoltronat i escarxofat en el tron? El temps ho dirà. Torres més altes han caigut.
