Del nomenament per part de Mazón del tinent general Gan Pampols per a dirigir l’operació «reconstrucció» s’ha dit quasi tot. El periodista Quico Arabí ha assenyalat amb perspicàcia que amb aquest nomenament el comensal d’El Ventorro només pretén amagar-se darrere del suposat prestigi de l’exèrcit espanyol per a continuar xutant endavant i no haver d’assumir cap responsabilitat.
L’assagista Gustau Muñoz ha qualificat la jugada d’error en un país amb una llarga tradició de colps militars i ingerències en la vida civil i ha demanat, una vegada més, vanament, que Mazón se’n vaja a sa casa.
Fins i tot la periodista Laura Martínez ha posat en relleu les simpaties ultres del tinent general manifestades a través del seu compte de X. Del seu tarannà antipolític, també. Fet i fet, el militar defensa en el seu llibre El arte de mandar bien: querer, poder, saber (Plataforma Editorial, 2022) una societat manada per una elit allunyada «de la mediocritat i el curtterminisme, aliena a la partitocràcia». El terme, per cert, era generosament emprat per Franco per a definir la democràcia i replicat per Abascal i la seua banda per a deslegitimar tot el sistema actual que li permet viure com un rei. La contradicció és evident. Un tinent general que en desconfia dels polítics, especialment dels mediocres, dels equips conformats per «telepredicadors» o per tipus amb una «verborrea cansosa, manipuladora i sense sentit», però que n’accepta l’encàrrec, justament, del cantant de Marengo, del polític que va estar tres hores dinant amb una periodista sense immutar-se pel que estava passant, d’un mentider compulsiu i covard. D’un tipus que la primera decisió rellevant que adopta és entregar 34 milions d’euros a empreses lligades a la trama Gürtel per a reparar les depuradores afectades per la DANA. Mazón no és precisament l’estadista amb què somia el tinent general, lector devot de l’emperador Marc Aureli, sinó més aviat un carota de tres parells de collons.
Tot plegat, a ningú li ha agradat, si n’exceptuem els columnistes llepaculs de torn dels diaris de la caverna, que Gan haja acceptat el càrrec exigint que no hi haja «interferències polítiques» ni «partidismes» pel mig, mentre manda y ordena com si la política fora -intuïm que especialment l’exercida per l’oposició en la seua funció de fiscalització del poder- el principal impediment ara mateix per a treure al País Valencià del pou negre en què ha caigut. No hi ha patriotisme que puga superar les bondats i les imperfeccions de la democràcia. Les solucions «militars» per a endreçar les catàstrofes de la ineptitud dels civils sempre han acabat malament.
No cal ser més llest que una aranya per veure que tot això del militar fa un tuf d’autoritarisme que tira de tos. I, encara, amb un president convertit en un autèntic zombi polític, més sol que un mussol, sense equip, qüestionat internament pel seu propi partit, la figura d’un tinent general omplint el que és un buit de poder de la mida de la capa d’ozó resulta, si més no, inquietant.
La Generalitat no és cap caserna ni els funcionaris -encara que es puguen mobilitzar amb un decret- un exèrcit de soldats.
Com escrivia fa uns dies Gustau Muñoz, les receptes militars són per a altres moments d’excepció i, en qualsevol cas, el que ha fracassat en la gestió de la DANA no ha estat la política, sinó la política de Mazón i del seu partit. Si no volies caldo, dues tasses.
No estic gens segur de si el tinent general sap en quin vesper es posa. Si té clar que, a l’última, la «reconstrucció», amb una Generalitat en bancarrota i en mans d’uns inútils i d’uns indigents morals, vindrà de Madrid, sí o sí. Si ha entès que, en qualsevol cas, qui l’acabarà manant a ell serà un polític.
Fa molt mala pinta. Tinc la sensació que no tan sols tenim destruïda una part del país, sinó també el que hauria de ser el seu motor, la nostra màxima institució d’autogovern. Estem en mans d’una colla de sàtrapes despietats i indignes del càrrec que ostenten i el desficaci és tan gran que no hi ha Napoleó que ho arregle.
