Uns quants amics decidim agafar un parell de cotxes i pegar a fugir, un poquet, a la Toscana. Com que està molt lluny, fem, abans d’arribar-hi, unes quantes parades per visitar algun indret bonic, per descansar, menjar i fer nit. Decidim que la primera parada és a Cotlliure per buscar el famós tresor que van amagar els templers. Com que no el trobem, intentem captar la llum que inspirà Henri Matisse per fer una de les primeres revolucions artístiques del segle XX, el fauvisme. Va ser en aquest petit poblet dels Països Catalans, a l’estat francés, on Matisse va voler pintar la realitat d’una manera diferent, innovadora. Buscà colors vius i fugí dels detalls insubstancials per plantar cara a la fotografia. A Cotlliure, el pintor es va deixar inspirar per les sardanes per donar vida a La dansa, una de les seues obres més estimades. No trobem les petjades de Picasso que dibuixava a les estovalles per pagar en els bars i tampoc no vam trobar cap rastre de les guerres frontereres, ni del setge d’Artagnan i els mosqueters. Això sí, vam visitar la tomba on reposa Antonio Machado i la seua mare i no vam tindre ganes de visitar la de Patrick O’Brian, creador de la saga Master&Commander.
La segona parada la fem a Menton, on volem visitar la Fontana Rosa on acabà els seus dies Blasco Ibáñez. Allí, va escriure La vuelta al mundo de un novelista, on descriu en les primeres pàgines del llibre el seu jardí. Permeteu-me traduir unes línies:
«Un dels primers matins de la tardor de 1923. Estic assegut en el banc del meu jardí a Menton. Arbres, estanys, arbustos florits, ocells, peixos, semblen aquest matí completament distints…»
Va dissenyar la Fontana Rosa en els anys 20 del segle passat com si fora un racó de la seua València i, segons he llegit, la residència està classificada com a monument nacional des de 1990. El seu racó de treball era una biblioteca de vint mil volums, que tenia també sala de cine on, segurament, projectaria pel·lícules basades en els seus llibres. Ja sabeu: Sangre i arena, Los cuatro jinetes del apocalipsis…
La primera decepció la tenim a l’hotel, quan ens diuen que demà, diumenge, la Fontana Rosa estarà tancada. Malgrat això, l’endemà, decidim acostar-nos-hi encara que siga per veure-la per fora. En arribar-hi, veiem eixir una dona. Plou. Diem a la dona que som valencians i que hem vingut a posta per veure l’espai de l’escriptor. Fins i tot, un dels amics li diu que som familiars de Blasco Ibáñez. La dona diu que no podem visitar la casa, que tot està molt deteriorat i que hi ha llocs que són perillosos. La dona, però, davant la nostra insistència, ens dona un número de telèfon perquè ho intentem. No ens podem quedar, però. Es faria tard, però guaite i veig des de lluny la rotonda de Cervantes amb els bustos de Dickens, Flaubert, Victor Hugo, Fiódor Dostoievski, Aleksandr Pushkin, Honoré de Balzac, Emile Zola i…
He llegit que França respecta la memòria de l’escriptor i que existeix el Cercle Blasco Ibáñez, que organitza activitats literàries, exposicions… I que l’esperit literari segueix habitant la Fontana Rosa. Sí, ho he llegit, però se’m fa difícil de creure en veure l’estat en què està la propietat.
I de camí cap a la tercera parada, que volem per vora mar, a Dolceacqua, un encantador poblet medieval que enamorà Claude Monet, que li dedicà quatre llenços, recorde una anècdota que conta Pla, quan va visitar Blasco Ibáñez a Menton. Pla preguntà a Blasco per què havia escrit un llibre titulat: Italia, país del arte. Ell li respongué, amb tot el seu enorme cos, absolutament d’acord amb les seues idees. Traduïsc:
—Vaig escriure el llibre perquè crec que els espanyols no han d’anar a Roma a veure el papa, sinó a veure Itàlia, que és el país de l’art…
—Mai haguera cregut que vostè, don Vicent, fora tan aficionat a l’art…
—Vostè oblida que jo soc valencià, em compren? Home, per l’amor de Déu!
