L’altre dia, en una activitat acadèmica qualsevol —d’eixes que no fan soroll, que no ixen als titulars i que no generen cap incendi a les xarxes—, va passar una cosa extraordinàriament normal. Gent de diferents instituts de Secundària i Batxillerat de Barcelona es trobaven per treballar, per compartir experiències, per parlar de la faena. Fins ací, res a destacar. La sorpresa va vindre després: moltes de les professores —i professors— que hi participaven eren del País Valencià. La majoria de la Ribera. La sensació era estranya i familiar alhora, com si la Ribera haguera decidit desplaçar-se en bloc cap al nord sense avisar ningú. No hi havia traductors, ni manuals d’instruccions, ni protocols d’emergència lingüística. Parlaven amb absoluta naturalitat, feien classe, debatien projectes, intercanviaven papers, cafès i… Tot funcionava com funciona sempre quan la realitat no necessita ideologia per avançar. I és just en eixe moment quan apareix la pregunta incòmoda, la que no interessa formular: com pot ser que tanta gent formada al País Valencià treballe amb total normalitat en altres territoris si, segons el relat del secessionisme, la llengua que parlen no és la mateixa o, directament, no serveix?
Dies abans, per acabar-ho d’adobar, em vaig trobar amb un blaver de manual, de tota la vida, d’un poble de prop de casa. D’aquells que no fallen mai a l’hora de negar evidències. Parlàvem —o discutíem— sobre llengua, com sempre, fins que li vaig preguntar, amb tota la mala intenció del món, si era capaç de dir-me si la llengua que es parla a València és o no la mateixa que es parla a Catalunya. Va dubtar. Va esquivar. I finalment va callar. No per convicció, sinó perquè el seu fill treballa de professor a Catalunya gràcies, precisament, a tindre la titulació de valencià. La llengua que nega de boca és la que li paga la hipoteca al fill. La contradicció feta nòmina. I ací és on tot trontolla. Perquè el problema no és la llengua, sinó les dades. Les xifres. El recompte. Quants professors valencians treballen a Catalunya o a les Illes gràcies a compartir idioma? Quants han trobat estabilitat laboral fora gràcies a allò que alguns insisteixen a fragmentar amb arguments de barra de bar? Ho he intentat saber. He preguntat. He buscat. I no hi ha manera. Ningú dona números. Ningú vol posar-los damunt la taula. Potser perquè, si existiren en forma de gràfic, s’acabaria la farsa. Potser perquè seria difícil continuar defensant una suposada singularitat que només serveix per empobrir-nos.
I, mentrestant, la Conselleria d’Educació del País Valencià ha decidit fer un pas més en la mateixa direcció: eliminar del currículum de Batxillerat tots els autors catalans i de les Illes, des de Mercè Rodoreda fins a Ramon Llull, en nom d’una identitat literària reduïda a frontera administrativa. Una mesura denunciada per universitats, sindicats i entitats com una censura ideològica que no té cap base científica i que només busca reforçar la ficció secessionista. La paradoxa és monumental: mentre expulsen de les aules els autors que compartim, milers de docents valencians continuen treballant a Catalunya i a les Illes gràcies, precisament, a compartir llengua i tradició literària. La realitat professional desmenteix, cada dia, el dogma polític.
Abans, al poble on visc, a Riola, hi havia, a les entrades, cartells que anunciaven “poble de jornalers”, que marxaven a treballar fora, sobretot a la Camarga, a l’estat francès. Ara en podríem posar un altre: “poble de professors que treballen a Catalunya”, perquè, ací, la Generalitat redueix la ràtio de les nostres aules. No sona tan èpic, però és infinitament més real. I és aquesta realitat —callada, persistent, tossuda— la que deixa en evidència la ficció secessionista. Una ficció que nega la llengua mentre viu, còmodament, dels beneficis de compartir-la. Perquè al final, com quasi sempre, la ideologia pot permetre’s el luxe de mentir; el sou, no. Que el president de la Generalitat (qui és Feijóo o Díaz Ayuso? O mana l’oficina de l’expresident Mazón?) els diga a les mares, i pares, d’aquests professors (sobretot professores) que no comparteixen llengua amb Catalunya
